Allò que més m’estimo

                                                                                 Felicitat és que arribi el moment de la foscor total i  trobar-me sola davant de mi mateixa, tancar la tele, la ràdio, el llibre..., mirar i escoltar al voltant. Res, no res s'interfereix entre jo i jo mateixa, evitant que em brollin les idees del cap com l'aigua brolla de la terra cercant un camí. 

Felicitat és sentir l'emoció de poder obrir l'ordinador, prémer el botó i plasmar el riu de pensaments. Els meus dits piquen convulsivament la màquina d'escriure. Només vull no deixar cap idea dins l'olla del cap. 

Felicitat és observar com es fan realitat les persones, els objectes, els llocs i les converses, plasmant-ho al paper virtual. Els he engendrat, ja existeixen, ja no moren en la meva capsa dels pensaments. 

Felicitat és notar la capacitat de construir, de crear..., de poder fer allò que he estat anhelant tot el dia. Malgrat les altes hores de la nit, no tinc son, ni ningú, ni res que s'interposi entre jo i la paraula. 

Felicitat és que, després de cinc hores, se'm comencen a tancar els ulls, faig un repàs, tiro enrere amb els dits sobre el ratolí i veig que he escrit nou folis.

Felicitat és veure la feina feta i saber que un flonjo, escalfat i acollidor llit m'espera. Felicitat és ficar-m’hi ben entrada la nit, amb la satisfacció d’haver treballat amb l'eina de transformar els pensaments: la paraula. 

Felicitat és despertar amb el cant del gall, sense cap més altre soroll, i ser conscient que, anit, per unes hores, vaig fer el que vaig voler. 

Camí cap a casa

Enfilo camí cap a casa per la carretera de revolts que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i el massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc.

                  

Fa uns dies que ha plogut intensament, però ara fa un sol esplèndid i el cel és ben blau. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc intens fins al verd fosc, gairebé negre. També hi ha taronges i marrons. Veig la vegetació com un conjunt d'individus, cada un d'ells amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té la seva densitat de fullam i grandària; és per això que, amb la brisa que corre entre muntanyes, aquests éssers vius es belluguen de forma diferent: uns prenen embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, n'hi ha que només belluguen les fulles, i d'altres, els que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es mouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, estigués veient una foto.

Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els braços, la cara i el pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis. L'aire només m'acarona les galtes i belluga el cabell, apartant-me’l de la cara.

Hauria de poder sentir el brogit de les fulles, o el xiulet de l'aire en passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim disc compacte adquirit. Són tres criatures joves amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. El grup IL VOLO delecta el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, italià, espanyol o català. Els seus timbres de veus i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

D'aquesta manera, entre la natura que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, l'aire que se'm fa present a les galtes, i les veus perfectes dels joves cantors viatjaria fins a l'infinit.