TOT PERDUT

Sabia perfectament que a casa s'hi amagava alguna ampolla. Ja n’havia trobat moltes d'altres. Però aquesta vegada no pensava pas buscar-la. Total, per a què? Si no hi havia alcohol, ell baixaria al bar. Plegava veles, no podia més.

Ella no es podia imaginar aquest daltabaix quan festejaven, quan es van casar, ni amb la vinguda dels seus tres fills. Tants anys junts, tantes il·lusions compartides, tants petons, tants "t'estimo"... Maleïda crisi, que es va endur la seva estabilitat econòmica i emocional! Formaven una família normal. Havien tingut algun desacord, sí, però eren ximpleries. Després, amb els problemes de veritat, es van adonar que aquelles baralles eren de riure.

La dona havia aconseguit muntar una petita empresa de neteja amb sis persones de plantilla que, afegint-hi la seva feina, es podia dir que li anava bé. L’home havia tingut una flota de tres camions, de manera que els guanys, si bé no eren excessius, sí que eren suficients per a viure sense preocupacions. Tant era així que després del segon fill decidiren comprar un habitatge més gran. Però vet aquí que, com si un buf negre es filtrés per l'aire de tot el país, els negocis van quedar paralitzats.

Ja no hi havia material per a transportar. Ell va haver d'acomiadar els dos conductors que li treballaven i malvendre dos camions, tot i que d'un encara pagava el préstec bancari.
     

Les empreses tancaven; així doncs, no necessitaven ningú per netejar-les. Els treballadors, a l'atur, podien tenir cura de casa seva. Ella va haver de tancar el negoci i anar a netejar personalment els pocs llocs que li havien quedat.

El matrimoni va quedar amb treballs precaris, amb una hipoteca immobiliària i un préstec bancari. Recordem que tres fills en una societat compulsivament consumista és molt difícil d'endurar. Van passar de no mirar mai els comptes corrents a haver de mirar-los cada dos dies per por a quedar-se en números vermells.
     

El marit, en veure's minvat del seu estat de confort, va trobar refugi en la beguda. Tal cosa provocava que les poques comandes que li sortien no les pogués fer, donat que alcohol i conducció són incompatibles.

Ja tot estava perdut. No els quedaven diners, però el pitjor era que ja no els quedava amor. Ja estava tot perdut.

Els ocells del tren

                                      Foto: Salvador Parreu Frasquet

En Pep vivia en una petita població de la comarca del Bages. Cada any, pel seu aniversari, els seus pares el portaven al port de Barcelona. Allà pujaven a la golondrina i feien un passeig per tot el port. 

Baixaren en tren perquè que al nen li agradava molt aquest mitjà de transport. A la parada següent van entrar tres nois que portaven gàbies d'ocells, protegides amb fundes de roba. Pel que es veu, aquell dia es feia a Pierola la fira de l'ocell. Els xiquets van seure al costat d’en Pep i es van col·locar les gàbies sobre les cames. El nen només feia que mirar-los, i es preguntava quina mena d'ocell hi hauria allà dins. Desitjava de tot cor que els homes abaixessin la cremallera de les fundes i, així, poder veure què s'hi amagava.

Per a sorpresa seva, tot d’una, va veure com un dels ocells treia el bec per damunt de la tanca de la cremallera i la feia baixar amb molta precisió. Tot seguit, els altres ocells van fer el mateix. Els propietaris dels animalons estaven distrets xerrant. En Pep mirà els seus pares. El pare dormia i la mare mirava, absorta, per la finestra. Poc després, el primer dels ocells agafà el filferro de la porta de la gàbia i el tragué, obrint així la porta. El nen no donava crèdit al que estava veient. Amb tota impunitat, el pardal que havia obert la gàbia va sortir i va fer un tomb, volant per tot el vagó, damunt els caps dels viatgers que ni s’immutaven. Els altres pardals se'l miraven i piulaven intensament. Tornà a visitar els companys de captiveri i els ajudà a obrir les seves gàbies. En aquell moment van començar a sortir un munt d'ocells. Era meravellós. Com podia ser que hi cabessin tants ocells dins les petites caixes enreixades?, es preguntà el petit. El nen intentava comptar-los, però com que voltejaven cap un costat i un altre no hi havia manera de poder-ho fer. Els pardals eren petitons i tenien les plomes de coloraines, tal com en Pep els pintava quan li ho demanava la seva professora, a col·legi. Eren grocs, blaus, taronges, vermells, verds, fins i tot n'hi havia tres de color rosa. El nen es deia a si mateix que no era el color amb què ell els hauria pintat. Els ocellets piulaven contents i volaven amunt i avall del vagó. Ara algunes persones observaven l'espectacle, però d'altres continuaven mirant per les finestres, com si no passés cap cosa especial. Mentrestant, el tren seguia amb el seu ritme habitual.

De sobte, en Pep sentí una veu llunyana que li deia que es despertés, que ja havien arribat a plaça Catalunya. En Pep buscava els ocells que volaven damunt d'ell, però ja no hi eren. Llavors, mirà els seients del costat per veure els nois, però tampoc hi havia ningú. Preguntà a la mare per ells, i ella li va dir que  havien baixat dues parades abans, enduent-se les gàbies enfundades. 
En Pep mai va saber si els ocells es van ficar a les garjoles en el moment de sortir del tren o ... potser va ser un somni?