sábado, 30 de abril de 2022

LA NENA QUE NO VOLIA DORMIR

             





                                              LA NENA QUE NO VOLIA DORMIR


L’Eiko era una nena de sis anyets que només volia jugar. Tot el que feia ho convertia en joc. Quan era a taula, els coberts eren cotxes o motos que corrien cap a la boca convertida en pàrquing. Però si menjava cigrons, llavors era una porteria de futbol i cridava, alhora que queien les petites boles sota la llengua: "goooool!". A classe s'ho passava d'allò més bé perquè per a ella llegir i escriure era un joc de construcció. Construïa paraules amb unes peces que es deien lletres. I per anar a l'escola, feia curses entre illes de cases amb el pare, que era qui sempre la hi duia.


Per a l’Eiko, només hi havia un moment cada dia en què no sabia a què jugar, i aquest era l'hora d'anar a dormir. Això d'estirar-se al llit, tancar els ulls i no fer res era per a ella una mena de càstig.
—No, no i no. No vull dormir.
     Cada nit era la mateixa cantarella. Plorava, s'aixecava del llit, demanava aigua sense tenir set o mil excuses que es buscava per tal d'allargar el dia.


Els pares ja tremolaven quan veien que el sol marxava i entrava la foscor, moment d'anar a dormir. Tant era el patiment de la mare, que un dia, desesperada, quan ja l’astre rei s'amagava darrere l'horitzó, va sortir al balcó i va cridant tant com va poder:
—Sol, si us plau, no marxis! Aquí, en aquesta casa hi ha una criatura que només vol el dia.
     L’Eiko, tota desconcertada per l'acció de la seva mare, no va gosar preguntar res. Això sí, aquí va trobar un nou joc i va repetir el que havia escoltat, posant-hi una mica més de la seva imaginació.
—Eh, sol, vine! Vine a jugar amb mi. A què vols jugar, eh? Què t'agrada? T'agrada escalfar? Sí? D'acord. Espera't una mica, no marxis encara—. Va córrer cap a la cuina, mentre suplicava a la mare que li donés un got amb un glaçó dins.
—Au, va! Si t'agrada escalfar, juguem a fondre el gel.
     Però, com era de preveure, el sol va marxar i la foscor va envair els carrers de la ciutat.


Aquella nit, com les anteriors, a l’Eiko li va costar adormir-se. L'endemà, en despertar-se, va veure un raig de sol que passejava amunt i avall de l'habitació, tot canviant de forma i intensitat. La petita va seure posant l'esquena al capçal del llit i va mirar, divertida, les seves corredisses. En un dels sumptuosos moviments el raig va deixar un espai obert com si fos una boca i va parlar:
—Hola! Com veus, a mi també m'agrada jugar. Soc el sol.
—Tu no ets el sol. El sol és rodó i gran.
—Bé, soc una petitíssima part d’ell. Tot sencer no hi cabria en aquesta habitació i, a més, et cremaria, segur.
—Ah! —atenta a la conversa amb el seu nou amic—. I a què juguem?
—A mi m'agrada molt jugar. De vegades jugo a amagar-me entre els núvols. Cada dia jugo a fer ombres que, segons el moment, són més estirades o més petites. Alguns dies escalfo tant l'aigua del mar que puja fins al cel i després cau; per això plou. El problema és que no puc jugar mai amb ningú.

—No? —va preguntar la petita, decebuda—. Per què?

— Perquè quan vull tocar a algú el cremo.

—Vaja! Quina pena.
—Jo, cada matí quan em desperto, pujo amunt i amunt.  I em diverteixo molt tot el dia. Però quan passen unes hores me'n vaig a dormir. Si no ho fes, llavors sempre seria de dia, i seria molt avorrit. Quan deixo tothom a les fosques heu de tancar els ulls per deixar els vostres caps també en la foscor.
—Però jo no vull dormir.
—Ni jo tampoc ho voldria. No obstant això, necessitem la foscor un cop al dia. I no passa res. Perquè sempre, sempre, sempre torno a sortir cada matí. I cada dia et despertaràs i tornaràs a jugar. 

 

 

L’Eiko, des d’aquella xerrada, no va tornar a plorar a les nits. Ara havia trobat un nou divertiment. Al capvespre, sortia al balcó i s’acomiadava del seu amic. I cada matí, en llevar-se, el primer que deia era:

—Bon dia, sol!

 

 

martes, 5 de abril de 2022

BLANC O NEGRE



 Blanc o negre, dretes o esquerres, sí o no, amunt o avall, progressista o lliberal, carn o peix, moreno o ros, independentista o constitucionalista, cara o creu, comunista o capitalista, monarquia o república, dictadura o democràcia, públic o privat, frare o soldat, Biden o Trump, caixa o faixa, estàs amb mi o contra mi...



Vivim en una societat cada vegada més crispada. Com més temps passa, més ens radicalitzem. Ja no val allò de "sí, però...", ni acceptem termes mitjans. Ens estem situant en un punt on la tolerància, l'empatia o les mitges tintes no serveixen per a res. Veig que hi ha massa intolerància i exasperació.

 

         

Hi ha una necessitat imperiosa d'haver d'etiquetar tothom, com si fos imprescindible saber de quin peu calça tot aquell que interacciona amb nosaltres. El pitjor és que, segons com derivi el diàleg, ens col·loquen l'etiqueta sí o sí. 


I és que no tot és blanc o negre, també hi ha tons grisos.

LA TORTUGA DESOBEDIENT


                                              

                                            La tortuga desobedient

La seva llar, la de la tortuga, era el petit jardí d'una bonica casa a primera línia de mar. Allà també vivia en 
Joanet. Tots dos havien crescut paral·lelament. I si bé quan eren petits compartien moltes estones de joc, ara ja feia temps que les seves trobades es limitaven al moment en què el nen li donava unes fulles d'enciam, escorça de síndria, un bocí de carbassó, etc. En Joanet s'havia trobat algunes vegades el queloni atrapat entre les fustes de la tanca que separava el jardí de la vorera del carrer; llavors l'agafava amb cura i el posava prop de l'aigua o el menjar.

—No ho tornis a fer. Fora només hi ha perills —deia a la amiga, donant per segur que ella entenia el llenguatge humà.


Però un dia, tot passejant pel jardí, la tortuga va topar amb una fusta escardada. Empentant-la amb la seva duríssima closca va aconseguir trencar-la i posar les seves dues potes davanteres sobre les rajoles del carrer. Ruuum..., va fer una nena passant en patinet, i ella va haver d'amagar-se dins la closca a correcuita. Un cop fora novament tot el cos, va començar a caminar, ben a poc a poc, això sí, cap al mar. Però vet aquí que en passar per la carretera un cotxe va picar amb una de les seves rodes en un costat de la seva closca i la va fer saltar pels aires. En caure, afortunadament, va anar a parar dins el cistell d'una noia que tornava de la platja. La humida tovallola li va fer de coixí. Amb els dos ensurts que havia tingut des que va marxar  en va tenir prou per adonar-se que no havia d'haver desobeït en Joanet.
     La jove va caminar tres carrers cap a l'interior i va pujar al segon pis d'un bloc d’habitatges. Ja a casa, va treure la roba mullada que duia a la bossa per estendre-la a les cordes del balcó. La tovallola semblava més mullada que altres dies, ja que pesava més. La noia no va veure la infortunada i desobedient tortuga, la qual es va precipitar pel balcó, amb la sort que va topar amb el tendal estès de la fruiteria de la planta baixa. Va rodolar tendal avall fins a caure precisament sobre una caixa d'enciams. Per fi li passava quelcom de bo! Va menjar una mica, es va amagar entre el fullam de les verdures i es va adormir. Unes hores més tard, una senyora que cercava un formós enciam la va veure. Després de comentar-ho amb tothom que hi havia per allà van decidir que la portarien al mar, lloc d’on, segons ells, devia haver sortit. 



Quan va acabar el dia, el dependent va tancar la botiga i va ficar la tortuga en una bossa per dur-la arran d’aigua. Però ella, així que es va mullar una poteta, va donar la volta tan ràpidament com va poder i va caminar en sentit contrari al mar. No totes les tortugues són d'aigua; és clar que no tothom ho sap.
     La nostra amiga desobedient va caminar i caminar fins a trobar la carretera. Com que ja era fosc,  no hi havia gaire trànsit i la va poder travessar sense cap nou ensurt. Va caminar gairebé tota la nit per la vorera prop de les tanques de les cases. Finalment, va veure la tanca trencada per on havia sortit moltes hores abans. Va tornar a entrar i es va arraulir entre les pedres del jardí. 

 


La tortuga va aprendre que quan el seu amic Joanet li diu quelcom és per al seu benestar. Mai més el desobeiria.