LA NENA QUE NO VOLIA DORMIR
L’Eiko era una nena de sis anyets que només volia jugar. Tot el que feia ho convertia en joc. Quan era a taula, els coberts eren cotxes o motos que corrien cap a la boca convertida en pàrquing. Però si menjava cigrons, llavors era una porteria de futbol i cridava, alhora que queien les petites boles sota la llengua: "goooool!". A classe s'ho passava d'allò més bé perquè per a ella llegir i escriure era un joc de construcció. Construïa paraules amb unes peces que es deien lletres. I per anar a l'escola, feia curses entre illes de cases amb el pare, que era qui sempre la hi duia.
Per a l’Eiko, només hi havia un moment cada dia en què no sabia a què jugar, i aquest era l'hora d'anar a dormir. Això d'estirar-se al llit, tancar els ulls i no fer res era per a ella una mena de càstig.
—No, no i no. No vull dormir.
Cada nit era la mateixa cantarella. Plorava, s'aixecava del llit, demanava aigua sense tenir set o mil excuses que es buscava per tal d'allargar el dia.
Els pares ja tremolaven quan veien que el sol marxava i entrava la foscor, moment d'anar a dormir. Tant era el patiment de la mare, que un dia, desesperada, quan ja l’astre rei s'amagava darrere l'horitzó, va sortir al balcó i va cridant tant com va poder:
—Sol, si us plau, no marxis! Aquí, en aquesta casa hi ha una criatura que només vol el dia.
L’Eiko, tota desconcertada per l'acció de la seva mare, no va gosar preguntar res. Això sí, aquí va trobar un nou joc i va repetir el que havia escoltat, posant-hi una mica més de la seva imaginació.
—Eh, sol, vine! Vine a jugar amb mi. A què vols jugar, eh? Què t'agrada? T'agrada escalfar? Sí? D'acord. Espera't una mica, no marxis encara—. Va córrer cap a la cuina, mentre suplicava a la mare que li donés un got amb un glaçó dins.
—Au, va! Si t'agrada escalfar, juguem a fondre el gel.
Però, com era de preveure, el sol va marxar i la foscor va envair els carrers de la ciutat.
Aquella nit, com les anteriors, a l’Eiko li va costar adormir-se. L'endemà, en despertar-se, va veure un raig de sol que passejava amunt i avall de l'habitació, tot canviant de forma i intensitat. La petita va seure posant l'esquena al capçal del llit i va mirar, divertida, les seves corredisses. En un dels sumptuosos moviments el raig va deixar un espai obert com si fos una boca i va parlar:
—Hola! Com veus, a mi també m'agrada jugar. Soc el sol.
—Tu no ets el sol. El sol és rodó i gran.
—Bé, soc una petitíssima part d’ell. Tot sencer no hi cabria en aquesta habitació i, a més, et cremaria, segur.
—Ah! —atenta a la conversa amb el seu nou amic—. I a què juguem?
—A mi m'agrada molt jugar. De vegades jugo a amagar-me entre els núvols. Cada dia jugo a fer ombres que, segons el moment, són més estirades o més petites. Alguns dies escalfo tant l'aigua del mar que puja fins al cel i després cau; per això plou. El problema és que no puc jugar mai amb ningú.
—No? —va preguntar la petita, decebuda—. Per què?
— Perquè quan vull tocar a algú el cremo.
—Vaja! Quina pena.
—Jo, cada matí quan em desperto, pujo amunt i amunt. I em diverteixo molt tot el dia. Però quan passen unes hores me'n vaig a dormir. Si no ho fes, llavors sempre seria de dia, i seria molt avorrit. Quan deixo tothom a les fosques heu de tancar els ulls per deixar els vostres caps també en la foscor.
—Però jo no vull dormir.
—Ni jo tampoc ho voldria. No obstant això, necessitem la foscor un cop al dia. I no passa res. Perquè sempre, sempre, sempre torno a sortir cada matí. I cada dia et despertaràs i tornaràs a jugar.
L’Eiko, des d’aquella xerrada, no va tornar a plorar a les nits. Ara havia trobat un nou divertiment. Al capvespre, sortia al balcó i s’acomiadava del seu amic. I cada matí, en llevar-se, el primer que deia era:
—Bon dia, sol!
