Indíbil i Mandoni

                                             

                                               Indíbil i Mandoni 

 

 

Passejant pels carrers de Lleida, davant d'una de les antigues entrades a la ciutat, es pot veure l'estàtua de dos homes joves amb armes de guerra i actitud bèl·lica que miren el riu Segre. És una escultura de bronze a mida real.        

     Representen Indíbil i Mandoni, els cabdills de dos poblats ibers del segle III aC: ilerget i ausetà, respectivament. 

     Tots dos eren aliats dels cartaginesos perquè aquests tenien retingudes, a Cartago (actual Cartagena), les filles d'Indíbil i la dona de Mandoni. Pel que es veu això era costum de l'època per assegurar-se la fidelitat dels pobles conquerits.

 

Els dos homes van lluitar amb els cartaginesos contra els romans, però quan aquests van conquistar Cartago i van alliberar les seves les famílies, els capitosts ibers van canviar de bàndol, creguts que Roma els ajudaria a assolir la independència dels seus pobles. Quan es van adonar que els nous invasors no tenien intenció de retornar-los la llibertat, van tornar a combatre contra la dominació romana. 

     No ho van aconseguir pas, i van morir: Indíbil, en batalla, i Mandoni, executat després d'haver sigut captivat.

El 1886 l'escultor barceloní Medard Sanmartí va fer l'estàtua en guix i la va titular Crit de llibertat. Anys més tard la van fer esculpir en bronze i li van canviar el nom: Indíbil i Mandoni.

 

 

 

LA MESTRA

     

                                  La mestra

 

 

Ja entren els nens. Ella, a la porta, els rep amb el somriure als llavis i un "bon dia!, hola!". Saluda així un per un els seus alumnes.

A classe sent que li esclata el cap; no haver dormit bé li passa factura. Tot i això, la mestra continua explicant amb veu pausada com han de fer el proper exercici.

Els infants treballen entusiasmats, però ella de bona gana cridaria: "Calleu d'una puta vegada". És clar que això seria la seva mort com a mestra, ho sap del cert. Ans al contrari, dolçament, els demana: "Si us plau, abaixeu una mica la veu". Llavors passa per les taules i, tot acaronant amorosament els cabells dels nens, els va dient que l'exercici està molt bé, però que mirin de no fer tan xivarri. 

 

 

Esporàdicament, com en ràfegues, li ve al cap el seu fill adolescent. Ja no sap què més fer. Ni psicòlegs, ni educadors socials, ni càstigs, ni premis, ni les mil xerrades... Res no canvia la seva actitud.
     Ningú endevina la seva amargor. La mestra, sol·lícita, afectuosa i dolça, explica el tema de diferents maneres per tal que els petits l'entenguin.


Arriba l'última hora de la tarda. Els alumnes, esvalotats, corren a buscar els abrics. La mestra se'ls mira, repassant amb la mirada que ningú se'l deixi; fins i tot ajuda els més desmanyotats a cordar-se'l, no fos que agafessin fred. Els acompanya fins a la porta del carrer i, amb el seu somriure de sempre, els acomiada. Alguns pares se li atansen, preocupats, per preguntar-li com ha passat el dia el seu fill, o bé li demanen consell; no saben què fer per tal que la seva criatura es porti millor a casa. I la dona, amb una punxa al cor, els explica el que bonament i professionalment sap. Ella, aconsellant els altres pares mentre no troba solucions per al seu propi fill; ella, que es desfà per dins, anima els altres; ella, a qui plora l'ànima, té un somriure per a tothom; ella, que voldria morir en aquell mateix instant, anima a tot aquell que és al seu costat.

La mestra és la forta, aparentment. Però cap pare o mare li ha preguntat mai: "I tu com estàs?" 

 

Qui sap res de la seva vida? Qui es preocupa per ella? Tan sols s'espera que acompleixi la seva tasca docent, i ho fa, digna i professionalment perfecta.

 

LA PEIXATERA

        

                                La peixatera

 

 

 

L'hivern és dur per a una família que no pot engegar massa estona la calefacció. Els carrers són molt freds de bon matí, i ella comença a treballar abans de l'alba. A la feina es passa el dia entre neveres, peix fred, gel i aigua glaçada sota les botes de goma de l'uniforme.

Tot i això, no sap ben bé què és pitjor: si el fred permanent o l'enveja que sent de veure com es gasten els calés els clients.

Per les seves mans passen els productes millors i més frescos: gamba vermella, rap, pop, navalles... A més, quan acaba el dia ha de fer quadrar la caixa, remenant més diners dels que mai no podrà tenir.

Però ella, la peixatera, s'ha de conformar amb el peix que, de tant en tant, la seva cap li diu que es pot endur a casa, el que fa dies que no han venut. És d'agrair.

 

 

EL METGE

                                            El metge

 

Com cada dia, va a la feina sense esmorzar. Se li regira la panxa encara que només faci un mos. Tan sols ha pres el rutinari glop d'aigua amb la pastilla de la tiroide.

Comença la jornada... Com sempre, el seguit de queixes: m'ofego quan camino, no puc dormir, vomito sovint, tinc febre, no puc fer pipí, etc. També: em fa mal el cap, la panxa, el maluc, l'esquena, la gola...

                                        EL METGE

En deu minuts el metge ha de decidir el diagnòstic; si no el té clar, ha de demanar proves. Però si veu alguna cosa específica ha de fer derivació a l'especialista. El cap li bull a 100 graus, s'ha de concentrar per no badar i no errar. A la seva professió, l'error té unes conseqüències inimaginables.

Durant la jornada s'ha posat  quaranta-tres vegades a la pell del pacient.
Quan un malalt li explica el seu problema d'ansietat, es pregunta durant un segon què passaria si fos a l'inrevés, si ell li expliqués la seva angoixa.
    Però el facultatiu, com un robot insensible, escolta sense poder desviar la mirada trista de la mare cada matí en deixar-la al centre de dia. "No em deixis aquí, fill meu. Vull ser a casa amb tu". Perdona -li contesta l'home-, haig d'anar a treballar, haig de sanar els altres; i la dona no ho entén, ja no recorda què és això de treballar, només vol el seu fill al costat.

El metge intenta ser concís i precís, tot explicant el diagnòstic i el tractament d'una manera planera; vol anar de pressa perquè va escanyat de temps, però no pot córrer perquè el pacient no el segueix. 

 

Soluciona els problemes de salut dels altres mentre no pot solucionar l'Alzheimer de la seva estimada mare, i s'empassa tot sol la seva pròpia angoixa.

 

Al metge li dol veure patir la mare, li dol la malaltia dels seus pacients, i li fa mal la panxa, perquè encara no ha pogut esmorzar. Dolor sobre dolor.