EL MEU NET

Llevar-me d'hora. No aixecar les persianes. Tothom dorm. Fer-me un cafè amb llet ben calent. Encendre el llum del saló. Seure al sofà amb el llibre que estic llegint últimament. El cafè a la mà dreta. El llibre a la falda. Començar a llegir entre glop i glop del líquid calent. Endinsar-me a la trama de la novel·la. Oblidar-me del temps i de les obligacions.

Ja fa una estoneta que he acabat el cafè amb llet, i que he deixat la tassa, buida, sobre la tauleta petita. Ja fa força estona que camino per on l'autor de l’exemplar ha decidit portar-me. Noto una ombra petita darrere el vidre bisellat de la porta que alça el bracet per agafar el pom. El meu net l’obre lleugerament. Per l'escletxa treu mig cap, un ull i tot el seu somriure. Jo abaixo el llibre, aixeco el cap i me'l miro. El petit obre la porta de bat a bat amb un cop d'energia. Saltironejant, corre cap a mi. Se'm tira a sobre, rodeja la meva cintura amb els seus bracets i endinsa el cap en el meu pit. Jo no trigo gens a abraçar-lo també i fer-li mil petons a les galtes i al coll tendre i calent.

El nen seu al meu costat, tot enganxadet a mi. Repenja el seu cap contra el meu braç. Agafo la manta que tinc sobre les cames i la comparteixo amb ell.

Li dic:

—Vols que et llegeixi una mica en veu alta?

—Estàs llegint un conte?

—Estic llegint una novel·la. Les novel·les són els contes escrits per a les persones grans. Vols que et llegeixi una mica?

Amb la seva veueta fina deixa relliscar una rialleta i un "sí". Continuo la meva lectura, no precisament intrigant, però d'una literatura exquisida, que em torna a transportar al món de les fantasies d'una manera absolutament encisadora. El meu net escolta. Així estem gairebé mitja hora. El nen sembla com adormit. I a mi, de tant parlar, em comença a picar la gola.

D'aquesta forma tan senzilla i elemental, amb una personeta que estimo, i amb la lectura del meu autor predilecte he pogut passar un dels millors moments de la meva existència.

No calen grans faramalles. Per ser feliç, només cal saber apreciar les petites coses que tenim a l'abast.

DIES DE PLUJA I SOL

No tenim descans. Des de bon matí, com si d’una obligació es tractés, els nostres peus s’encaminen cap a indrets desconeguts. Fem passes decidides i estudiades, no en va la nit anterior hauríem escodrinyat el mapa cercant els punts més interessants, o si més no, aquells que algunes persones ens havien insistit què no podíem tornar a casa sense veure’ls. Per això, per la il·lusió de veure..., de viure..., quan sona el despertador a les set del matí no ens importa si encara tenim son ni si arrosseguem cansament dels dies anteriors. No, en això no hi pensem. Ens dutxem, ens vestim, ens calcem, comprovem que ho hem agafat tot (cartera, mòbil, claus, etc.) i anem al bar de cada dia a esmorzar. Programem el GPS i... a descobrir nous indrets. 

   És força interessant com, malgrat l’aprenentatge, l’experiència, la posició visual alta (en sentit figurat) que ens dona la vida, encara ens meravella un ramat d’ovelles, una alzina, una surera, un rierol, el cim nivi per la neu d’una muntanya, els pobles petitíssims de cases mig caigudes, els núvols grisos a la llunyania descarregant l’aigua emmagatzemada els dies de calor, el verd intens de l’ordi, la magnitud dels embassaments, i més coses  que els ulls capten en petits, però, intensos moments. 

     Arribem a l’hotel tot just quan queden pocs minuts per pondre’s el sol. És hora de proveir-se de forces fent un sopar lleuger al mateix hotel, repassar les fotos fetes durant el dia i enviar-les a les xarxes socials, ja que els amics i familiars les esperen amb fruïció. Fem un últim esforç per programar la ruta de l’endemà. Després, una ullada a la tele, que no ens diu res veritablement interessant. A l’últim ens mirem els llibres que havíem deixat a la tauleta de nit el dia que vàrem desfer la maleta, fem l’intent d’agafar-los, però el cansament no ens ho permet i allà romanen, en la mateixa posició que ens els ha deixat la kelly, quan ha vingut a netejar l’habitació. I és que, encara que no ho sembli, les emocions també cansen. 

EL PESCALLUNES

El pescallunes

Nit serena de ple estiu. Última hora del dia. Lluna plena, brillant com un sol de migdia. Poble petit entre volcans extingits. Riu poc cabalós que passa a tocar de les cases, que camina amb imperceptible moviment.

Un vailet, passat de vi, sortia del mas i tornava cap a casa seva. En girar el carrer i topar-se amb el riu, l’enlluernà el llum de l'astre nocturn que es reflectia en l'aigua. Embadalit, es mirà aquella lluna, que talment semblava haver caigut del cel.

El xiquet, tot cofoi, va tornar a la masia a buscar un cove. Volia pescar la lluna! Sense pensar-s'ho, ni importar-li la remullada, va endinsar-se en les càlides aigües amb l'afany de ficar-la dins la cistella.

Ho va intentar moltes vegades, però totes elles van ser infructuoses. El petit satèl·lit s'entestava a regalimar del cove. El noi ho provà de totes les maneres possibles, d'un costat o de l'altre, a poc a poc o amb velocitat inusitada. Tanta era la seva obstinació i la seva embriaguesa, que en un dels intents va caure de panxa enlaire. Llavors va veure una altra lluna, la real, damunt el cel. I també es va adonar que alguns vilatans reien mofant-se d'ell.

El mosso, avergonyit, va deixar el cove dins l'aigua, va sortir, tot mullat, i va enfilar cap a casa seva a dormir. Des d'aquella nit, als habitants de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix com «els pescallunes».

EL RUBELL

El Rubell

Malgrat estar ubicat  en un petit poble del Moianès, a Monistrol de Calders, el Rubell és un restaurant molt concorregut que està dirigit per tres germans que hi treballen diàriament. 

L'entrada del restaurant és un acollidor hall on, a l'hivern, fumeja la llar de foc. En passar cap a la sala del menjador veus ineluctablement la cuina, ja que van enderrocar la paret per tal que fos visualitzada pels clients. L'amabilitat i professionalitat del personal rematen la sensació de benestar que tens quan seus a taula.

Al Rubell es fa cuina catalana. El menú, més barat entre setmana, consta de tres plats més les postres, amb menjar abundant. Però el millor de tot és la qualitat dels productes i la cura en l'elaboració. El menú és molt variat, adaptat a la temporada. L'últim dia vaig demanar vedella amb bolets. La carn era tan tendra que no calia fer servir el ganivet, es tallava amb una petita maniobra amb la forquilla. I per postres, flam a la taronja: exquisit. 

Si hi aneu, no deixeu de tastar els canelons. I si voleu, a la sortida podeu passar per la botiga de la casa i endur-vos la compra, ja que els productes que fan servir per cuinar, també els venen.