LA DECISIÓ
(foto cedida per Salvador Parreu Frasquet)
1
La Berta estava radiant: cabell ros estirat amb la planxa, pell bronzejada, olor de Kenzo flower, texans i samarreta arrapada al cos com si fos una segona pell. Se sentia guapa, la qual cosa li donava una seguretat que es podia veure a través dels seus ulls clars i grans. A més, ja podia respirar tranquil·la; havia acabat tots els exàmens de la segona avaluació. Ara es podria dedicar exclusivament al seu gran amor, l'Òscar. Ell l'esperava davant el Zara, com sempre.
L'autobús havia de passar per dos barris abans d'arribar al centre. La Berta, asseguda al darrere de tot, sentia bategar el seu cor cada vegada més fort per l'emoció del moment.
Encara era fosc quan la Mireia va obrir l'aixeta de la dutxa. Així començava el seu ritual diari. Després s'untava de cremes des de l'ungla del peu fins a l'inici dels cabells, negres i lluents. En acabar es perfumava, es vestia, esmorzava, es maquillava i pentinava. Com sempre, s'havia llevat d'hora i, com sempre, ho feia tot amb molta parsimònia. El seu pensament divagava animadament en el retrobament, a la botiga, amb el Ramon. Ella no havia volgut estudiar; quan va acabar l'ensenyament obligatori va trobar feina en una botiga de queviures i, després, a la fruiteria on treballava actualment. La seva feina li agradava molt perquè podia xerrar amb la clientela. A més, des que va arribar, va posar els ulls en el propietari de la botiga. Ella sabia que era casat i que tenia una nena petita, però això li era indiferent. Es deia a si mateixa que el Ramon estava bo i que s'havia d'aprofitar cada moment de la vida. De fet, no volia lligams; era, simplement, l'al·licient que li feia falta per llevar-se cada dia. La Mireia no hauria volgut mai interferir en la vida matrimonial de ningú.
Ara, mentre agafava les claus per anar al pàrquing a buscar la moto, pensava en l'arribada a la botiga.
2
La Berta continuava sortint amb l'Òscar. Ella l'estimava molt. Sentia un amor tan intens que només hi veia pels seus ulls i hi sentia per les seves oïdes. El que importava era seguir la relació, fos com fos. Ell representava tant a la seva vida que mai gosava dir-li no a res. Si el seu xicot volia passar el diumenge al "bar d'en...", allà que anaven. Si l'Òscar volia veure la pel·lícula "tal", la veien; i si volia anar al llit, doncs ella hi posava tota la passió que podia. La seva vida era plaent: la selectivitat li havia donat la nota necessària per fer la carrera que desitjava i tenia el xicot que estimava.
Va succeir el dia del seu aniversari. La parella havia estat sopant amb amics per celebrar-ho. En acabar, van anar tots dos a La taverna d'en Gili per brindar més íntimament. Després, al cotxe, on ja havia passat altres vegades, van gaudir del sexe. Allà sempre hi havia preservatius, per si de cas. La Berta estava eufòrica, el dia havia sigut perfecte, i en aquell moment va gaudir com poques vegades.
La Mireia va entrar-hi, com sempre, per la porta d'arribada de les mercaderies, va desar la bossa i el casc. La botiga, naturalment, encara no era oberta al públic. En Ramon ja havia arribat i posava caixes de fruites i verdures sota els prestatges; estava tan enfeinat que ni la va sentir entrar. El va observar traginant amb les caixes i li va semblar l'home més home del món. Es va quedar plantada mirant-lo fins que ell la va veure allà quieta, amb els seus ulls enormes i rodons, negres, molt negres, tant que no es podia distingir la nineta de l'iris. La Mireia portava els cabells curts i negres amb les puntes pentinades cap a la seva cara rodona. Realment tenia una bellesa poc comuna, de maduresa i ingenuïtat alhora, malgrat tenir només vint anys. Van tornar a fer l'amor com quasi cada dia.
3
La Berta i l'Òscar, mig endormiscats, se separaren i... oh, horror! El preservatiu no hi era. Per un moment va dubtar si l'Òscar se l'havia posat, però de seguida va recordar que ella mateixa l'havia ajudat a fer-ho. I doncs? Què havia passat?, es va preguntar. Es van vestir i van començar a buscar-lo pel cotxe. Llavors va sentir regalimar el líquid fecundant per les seves cuixes. Déu meu!, va exclamar. En eixugar-se s'adonà que el preservatiu era dins la seva vagina. Va aconseguir treure-se'l. En aquell moment va sentir una sensació d'impotència que la va fer plorar incontroladament. El seu estimat la va calmar de la millor manera que sabia: la va abraçar i petonejar, alhora que li deia que no es preocupés, que no passava res, que ell l'estimava i que això era realment el que importava. De mica en mica, la Berta va tornar a agafar confiança i va arribar a la conclusió que realment no n'hi havia per a tant. Vigilaria més a partir d'aleshores, i prou. Al final, va pujar a casa ben contenta per com havia anat el seu aniversari.
La Mireia era molt puntual per anar al llit. Només els caps de setmana es permetia d'anar a dormir tard. Arribava a casa prop de les nou, sopava poca cosa, deia bona nit als pares i es tancava a l'habitació. Allà tenia una tele, però aquell dia no hi havia res interessant. Va llegir el llibre que feia setmanes tenia encetat. Quan estava a punt de tancar el llum, com sempre, va agafar la capsa dels anovulatoris per prendre's la pastilla. Però hi va veure una cosa estranya: la que tocava deia Martes, però aquell dia era dimecres. Volia dir... que el dia anterior no se l'havia pres? Deu meu!, va pensar. Feia dies que no comprovava res. No recordava quin dia havia oblidat prendre-se-la. Va sentir un pessic a l'estómac i va fer petit xiscle, gairebé ofegat. A casa seva no sabien, naturalment, res de la relació amb en Ramon. No es podia permetre quedar-se embarassada. Però no, no podia ser. Ella sempre havia sentit a dir que a les dones que prenien pastilles després els costava quedar-se embarassades, així que només per una... Era impossible. De tota manera, es va prometre a si mateixa que mai més li tornaria a passar, que aniria molt més amb compte.
Però ara ja s'havia espavilat i no tenia son. Va agafar el seu diari i va escriure el que li acabava de passar.
4
Feia deu dies que la Berta esperava la regla. Des del segon dia ja ho havia dit a la seva parella, però és que ara hi havia quelcom, no sabia ben bé el què, però els gustos, el caràcter, el seu cos... Una veu interna li deia: "no pot ser, no pot ser, no pot ser...", però la realitat era que es notava diferent.
Li semblava que l’Òscar s'ho prenia amb poca serietat. O potser era ella, que en feia un gra massa? Estava confusa. I l'única persona en qui podia confiar semblava no entendre-la.
Aquell dia en van parlar tots dos. Ell li va treure importància. Li va dir que es fes la prova de l'embaràs, i que no ho havia de comentar amb ningú. Si sortia positiu, avortaria; ell treballava i, per tant, tenia diners, i moltes dones ho feien i no passava res. La Berta, amb un nus a la gola, va dir que sí, però la veritat és que per primera vegada no pensava el mateix que el seu xicot. De passar, sí que passava. Ella sabia què era un avortament; sabia que avortar era raspar l'úter amb una mena de cullera que recull el fetus a bocins. I hauria de mentir als pares. Va sentir una esgarrifança i va tancar els ulls. Va decidir, com sempre, fer cas a l'Òscar. L'altra alternativa era explicar la situació a casa, anar a la universitat amb panxa o, potser, posar-se a treballar. Però el pitjor de tot: per primera vegada no faria allò que li deia el seu estimat. Fins i tot podria ser que ell la deixés.
La prova va donar positiu. A contracor, va anar a una clínica a fer una primera visita. L'Òscar, en últim moment, va dir que el seu encarregat no el deixava plegar de la feina i li era impossible d'acompanyar-la.
Abans que li hagués de venir la regla, la Mireia ja s'ho temia, que estaria embarassada. Es trobava marejada i amb nàusees. Una setmana després d'esperar-la es va fer la prova. No n'hi havia cap dubte. Tenia un fillet d'en Ramon a la seva panxa.
A partir d'aquell moment, tot se li va regirar. Era jove i li agradava la vida tal com la portava fins aleshores. No volia dir-ne res al Ramon, perquè tenia por que ell volgués intervenir en les seves decisions. Tenia clar que avortaria. Però
primer s'acomiadaria de la feina. Després ho explicaria als seus pares, que, malgrat que tindrien un bon sotrac, estarien de part seva i li donarien suport, n'estava segura. Hi confiava, en la seva família. Després buscaria una clínica. "Pagant, sant Pere canta", sempre havia dit. Quan estigués recuperada, tornaria a buscar feina.
A ell no li va sobtar massa que la seva empleada volgués plegar. De fet, últimament la veia un xic estranya cap a ell. El següent pas va ser més difícil, i és que els pares de la Mireia podien entendre perfectament que aquell embaràs fos un error, però no els semblava bé que hagués d'avortar. No importava tant qui era el pare o si la seva filla es casava o no. Van fer el que van poder per convèncer-la per tal que no avortés. Però ella ho tenia claríssim. Va demanar cita a una clínica.
5
La Berta estava asseguda, tota compungida, a la sala petita de la consulta del ginecòleg, quan es va obrir la porta i va veure entrar una noia amb un caminar decidit. La Berta va quedar impressionada amb la noia. Tenia una cara d'aquelles que no s'obliden fàcilment.
Per la seva banda, la Mireia, en passar la porta, va veure asseguda una noia prima de cabells rossos. Tenia les cames molt juntes i les mans rodejant els genolls, l'esquena arquejada cap endavant i uns ulls enormes que transmetien por i incertesa. Es van saludar cortesament. Tot i que es van quedar impressionades l'una de l'altra, no van badar boca. El metge va sortir demanant per la Berta i ella va entrar a la consulta. I no van tornar-se a veure...
6
La Berta va acabar la carrera i ara treballa en la seva primera feina. En l'àmbit professional tot li va perfecte, però sentimentalment no es pot dir el mateix. L'Òscar i ella havien començat a veure les coses des de punts de vista diferents. Ella se sentia decebuda amb el comportament del noi, i ell es pensava que la seva xicota, que ja havia après a dir-li no moltes vegades, no se l'estimava. Van trencar.
Davant l'oficina on treballa la Berta, hi ha un parc. Allà s'asseuen els iaios i juguen els nens. Ara que ja fa bon temps, ella aprofita per prendre el sol i esmorzar-hi. Està capficada amb els seus pensaments quan un xiquet de poc més de dos anys se li apropa per recollir la pilota que ha caigut als seus peus. El nen es queda aturat, sense saber si pot fer-ho o no. La Berta l'agafa i fa la intenció de donar-l'hi. Se sent una veu que crida: "Ramonet, compta, no molestis". La Mireia s'apropa i les dues noies fan una expressió de sorpresa. Han passat tres anys, però es reconeixen. Durant uns segons, la Berta sent una fiblada al pit, com si un ganivet li hagués travessat el cor i el pulmó. "El meu fill tindria ara aquesta edat." Fa un esforç per somriure a la Mireia i poder-li dir que no es preocupi, que el petit no la molesta.
EPÍLEG
La Berta, tot i aquella fiblada al cor que ha sentit quan ha vist en Ramonet, està convençuda que va prendre la decisió adequada. Ella tenia un futur per construir, tenia una meta a la qual, de fet, ha arribat. Està convençuda que un embaràs no desitjat hagués espatllat tota la seva vida.
Més endavant coneixerà un bon xicot amb qui tindrà dos fills.
La Mireia, en l'últim moment, s'ho va repensar i va decidir que valia més la vida del seu fill que no pas la seva pròpia. El seu fillet és prou important per canviar el seu destí. L'embaràs no era una malaltia que es pot extirpar. Ella creu que la criatura que portava dins el seu cos era un ésser humà indefens. I que si ja havia començat la vida dins les seves entranyes, ella no és ningú per acabar-la, més aviat al contrari, com a mare la defensaria.
Anys més tard es casarà també i tindrà un altre fill. Quan el Ramonet tingui setze anys voldrà saber qui és el seu pare i la Mireia li explicarà tot.
