miércoles, 24 de noviembre de 2021

PARC SAMÀ

                                    PARC SAMÀ

 


 

El Parc Samà està ubicat al municipi de Cambrils, a la comarca del Baix Camp, a mig camí de Montbrió del Camp. La construcció del recinte fou encarregada a Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), qui ja havia fet el parc de la Ciutadella, i que tenia com a ajudant Antoni Gaudí.  un total de 14 hectàrees on, a més de la casa, hi ha un enorme jardí amb plataners, mandariners, til·lers, castanyers, palmeres i altres espècies vegetals. Havia comptat amb una gran varietat d'animals; encara hi ha algunes aus. De fet, el Parc Samà va ser el primer zoològic d’Espanya.



                             



La història del Parc Samà s'inicia amb Salvador Samà i Martí (1797-1866), un vilanoví que va fer fortuna a Cuba, d'on li venia el títol de I marquès de Marianao. Aquest nou-ric català va morir sense fills, per la qual cosa el net del seu germà, Salvador Samà i Torrents (1861-1933) va ser el seu hereu universal. Això, però, va passar quan el petit només tenia cinc anys i s'acabava de quedar orfe de pare. La seva mare, Rafaela Torrents i Higueró, I marquesa de Vilanova i la Geltrú (1838-1909 ), va administrar el seu gran capital. Va ser aquesta dona qui va decidir fer un habitatge d'estiu i un gran jardí als terrenys que feia poc havia adquirit la família Samà.

     Pocs anys després de la mort de Salvador Samà i Torrents, a la Guerra Civil Espanyola, l'exèrcit republicà va ocupar l'indret i el va convertir en seu de reclutament. De fet, la lleva del biberó es va formar en aquest espai. Més tard s'utilitzaria com a hospital militar de convalescència.


El Parc Samà està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, tot i que continua sent propietat de l'actual VIII marquesa de Marianao.

 


 

miércoles, 7 de julio de 2021

JARDINS DE SANTA CLOTILDE

              



 

Em dic Ona, i visc al mar. Sovint visito les platges. Des de casa meva, el Mediterrani, puc gaudir de tot allò que passa terra endins. Us explico la història dels jardins de Santa Clotilde, a Lloret.

Des de la meva privilegiada posició, i entre embats a la platja de Fenals, a començaments del segle passat, veia el metge Raül Roviralta parlant i passejant cofoi per la zona de la Boadella. Havia comprat les set vinyes i les estava transformant en un peculiar jardí de camins i escales. 

 

Més endavant, un munt de jardiners (fins a catorze, n'havia arribat a comptar) plantaven pins, xiprers, àlbers i til·lers. De vegades veia l'arquitecte Rubió i Tudurí parlant amb els jardins.


Només jo he tingut el privilegi de presenciar en Raül i la seva estimada Clotilde rondant per aquells indrets com dues criatures. Després seien en qualsevol dels bancs que havien disposat en cada esplanada, es petonejaven i xerraven llargament. Llàstima que la remor de les meves companyes no em deixava sentir el que deien, però m'ho imaginava: "que sí, dona, aquí, a cada esglaó posarem l'heura perquè el verd mani més que la pedra, i allà col·locarem el llorer, l'arbre emblemàtic de la ciutat costanera, d'on agafa el nom". I és que dies més tard vaig veure com es plantaven aquestes espècies.


També, malauradament, vaig atalaiar el jove plorant amargament, assegut en aquells mateixos bancs que havia compartit amb la seva muller. Ell, que era un eminent metge, i que havia cercat un producte per a guarir malalties, no va poder evitar la mort de la seva bonica esposa. 


Però la vida havia de seguir per a ell. Afortunadament es creuà pel seu camí l’Odila Arenys, amb qui retrobà les ganes de viure. Tots dos van continuar amb el projecte. 

 

Poc després de casar-se els veia, plànol en mà, amb l'arquitecte comentant el que hauria de ser la seva nova llar, una casa pairal dalt del cim des de la qual gaudirien de les vistes del jardí i del mar, amb mi inclosa, tot i que ells eren aliens a la meva presència tafanera.


Amb la serenor que donen els anys he vist la transformació, no de l'indret, sinó de la gent que passeja pels jardins. Els hereus del marquès de Roviralta encara són propietaris de la casa, però els jardins (bé cultural d'interès històric) van ser donats a l'Ajuntament de Lloret i, des del 1997, són visitats per persones amants de la natura i curioses de les històries.    



                                                      


 

 

miércoles, 16 de junio de 2021

Tortosa, el castell


 

 

                                




Vigilant en silenci, sobre la zona més elevada de la capital del Baix Ebre, es troba l’actual parador nacional de Tortosa. Aquest complex hoteler inaugurat el 1976 es va construir  part sobre restes de l’antic castell i part nova construcció, intentant adaptar-se a l’arquitectura de l’edificació. Al castell de Sant Joan també li diuen castell de la Suda perquè és l’únic conegut on hi ha hagut un pou que recollia l’aigua d’un brollador del riu. 


 

Abans de la reconstrucció, el castell de Sant Joan feia segles que estava en runes. La guerra Civil Espanyola va enderrocar el que havia deixat la guerra del francès, i aquesta va ensorrar part del que quedava després que la guerra de Successió li produís danys irreparables. I és que durant els dos segles anteriors s’havia utilitzat com a fortí d’armes. 

 

 

Però abans, el rei Jaume I, el conqueridor havia habitat temporalment en aquest castell, heretat del seu avantpassat Ramon Berenguer IV, el qual havia comprat als templers la part que ell mateix els havia regalat com a botí de guerra després de guanyar la batalla contra Abderraman III, l’any 1148.  

 

 

Els àrabs havien construït allà una alcassaba i una necròpoli. L’alcassaba fou alçada precisament sobre un poblat iber abandonat feia anys. Encara es pot apreciar les restes del poblat sobre les runes de l’anterior acròpoli romana, anomenada aleshores Dertosa.

 

L’Ebre és l’element principal de la ciutat i el que ha marcat la seva història. Gràcies a l’amplada i el gran cabdal, aquest riu ha sigut la via d’entrada de pobles i civilitzacions. És per això que el castell de Sant Joan ha estat vital per a repel·lir aquestes incursions.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

jueves, 20 de mayo de 2021

Tortosa, els ponts

                

Tortosa és la capital de la comarca del Baix Ebre. 

Petita i descuidada en algunes zones, amaga, però, una extensa història.

Aquí explico la construcció i evolució dels quatre ponts que en algun moment històric han comunicat les dues parts de la ciutat dividida en dos pel cabalós riu Ebre. L’any 1938 l’exèrcit republicà va enderrocar-los per evitar l’avanç del bando nacional a la ciutat. En acabar la Guerra Civil es van reconstruir tots menys un. 




Pont de les barques




 


 

   Finals s.XIIà Es creu que és per aquestes dates quan es construeix l’anomenat pont de les barquesEn realitat era una passarel·la de fusta flotant sobre el riu (on hi havia barques lligades), fortament subjectada a cada riba. Aquest pont es deteriorava sovint per les pujades del riu o les inclemències del temps i s'havia de reparar contínuament.

   1892à El 10 de juliol un incendi fortuït (pel que sembla uns treballadors cremaven quitrà molt a la vora de les barques) va deixar la passarel·la completament inutilitzable. A partir d’aquell moment el pas del riu comportava una gran dificultat, que malmetia l’economia. Es van haver d’enginyar unes barcasses que travessaven el riu per a transportar mercaderies i persones d’una banda a l’altra de la ciutat. 

   1895à Inauguració d’un nou pont. L’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona va reconstruir el pont de les barques, ara ja sobre unes pilastres. A partir d’aleshores el pont va canviar de nom i es va passar a anomenar pont de la Cinta, tot i que popularment li deien el pont dels muts, perquè ningú explicava què volien fer-ne. A més, l’empresa exigia un peatge i és per això que també es coneixia com a pont pagant.

   1906à Van deixar de funcionar les barcasses que transportaven mercaderies i personal. 

   1927à Va ser cedit a l’Ajuntament de Tortosa i va passar a ser d’ús públic. 

   1938à A mitjans del mes d’abril el pont de la Cinta fou el segon de Tortosa a ser volat i només en quedà intacta la pilastra del mig. 

   1966à El dictador general Franco va inaugurar un monument dedicat als morts de la batalla de l’Ebre sobre la pilastra. L’obra és de l’escultor Lluís Maria Saumells i Panadés.

   1976à A partir de la restauració de la democràcia es retiren els elements marcadament franquistes de l’obra commemorativa de la batalla de l’Ebre. 

   Actualment hi ha un diàleg obert entre Diputació, Generalitat i Ajuntament de Tortosa per a la retirada del monument.

 



Pont ferroviari


 


   1865à Es va decidir construir un pont ferroviari per poder connectar València amb Barcelona. Fins aleshores tant els trens procedents de València com els que arribaven des de Barcelona finalitzaven el trajecte a Tortosa, un a cada banda del riu. Unes tartanes transportaven els passatgers o les mercaderies a través del pont de les barques (encara no existia el pont de la Cinta), per continuar després el viatge també en tren, que esperava a l’altre costat de la ciutat.  

   1867à El 19 de setembre un tren travessava per primera vegada sobre l’Ebre i quedava inaugurada la línia ferroviària Barcelona-València. Però era massa estret.

   1911à Van iniciar obres d’un pont més ample just a tocar del primer.

   1913à Van finalitzar-ne la construcció.

   1938à Després de l’enderrocament dels altres dos ponts de Tortosa, l’exèrcit republicà va dinamitar aquest i la ciutat va quedar totalment dividida i incomunicada.  

   1941à Va tornar a circular el primer tren després de la reconstrucció del pont del ferrocarril.

   1996à Va passar l’últim tren pel pont ferroviari, tot i que les vies van romandre-hi encara uns quants anys més.

   2013à Finalment van desmantellar les vies i es va passar a anomenar pont Roig pel color de la pintura de l’estructura metàl·lica; estructura, per cert, semblant a la de l’antic pont de la Cinta. Actualment és d’ús exclusiu per a vianants.


 


Pont de l’Estat

 


   1893
à L'Ajuntament va iniciar la construcció d’un nou pont (pràcticament en paral·lel al pont de la Cinta), aquesta vegada sobre pilastres. Era metàl·lic, de ferro soldat. Fou el primer pont d’aquest tipus a l’Estat espanyol; d’aquí el nom: pont de l’Estat. Però es va ubicar en un lloc inadequat i el procés administratiu per expropiar edificis va ser llarg. Va estar anys sense rampes d’accés per a vianants, tot i que els vehicles continuaven sense poder-hi passar; un servei de barcasses feia el traspàs d’una banda a l’altra del riu.Finalment van haver d’enderrocar l’antiga església del Roser.

   1900à L’Ajuntament va construir les escales de fusta d’accés.  

   1938à Va ser el primer pont sobre l’Ebre al pas per la ciutat a ser enderrocat durant la Guerra Civil.

   1941à Al novembre van inaugurar el nou pont de l’Estat.


 

 

Pont del Mil·lenari

 

   1983à Es va iniciar la construcció d’un nou pont, el pont del Mil·lenari. El nom va venir donat per la coincidència amb la data de la celebració del mil·lenari de Catalunya. És un dels més importants amb aquest tipus d’estructura a l’Estat espanyol. 

   1988à El 30 d’octubre s’inaugurà del pont del MiI·lenari. 

 

 


Nota*: He intentat ser fidel a les dates i dades històriques. Si hi trobeu cap error, agrairia que m’ho féssiu saber.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

martes, 27 de abril de 2021

                                                  LA DECISIÓ


                                                         (foto cedida per Salvador Parreu Frasquet)
 

 


                                                           1

La Berta estava radiant: cabell ros estirat amb la planxa, pell bronzejada, olor de Kenzo flower, texans i samarreta arrapada al cos com si fos una segona pell. Se sentia guapa, la qual cosa li donava una seguretat que es podia veure a través dels seus ulls clars i grans. A més, ja podia respirar tranquil·la; havia acabat tots els exàmens de la segona avaluació. Ara es podria dedicar exclusivament al seu gran amor,  l'Òscar. Ell l'esperava davant el Zara, com sempre.
     L'autobús havia de passar per dos barris abans d'arribar al centre. La Berta, asseguda al darrere de tot, sentia bategar el seu cor cada vegada més fort per l'emoció del moment.


Encara era fosc quan la Mireia va obrir l'aixeta de la dutxa. Així començava el seu ritual diari. Després s'untava de cremes des de l'ungla del peu fins a l'inici dels cabells, negres i lluents. En acabar es perfumava, es vestia, esmorzava, es maquillava i pentinava. Com sempre, s'havia llevat d'hora i, com sempre, ho feia tot amb molta parsimònia. El seu pensament divagava animadament en el retrobament, a la botiga, amb el Ramon. Ella no havia volgut estudiar; quan va acabar l'ensenyament obligatori va trobar feina en una botiga de queviures i, després, a la fruiteria on treballava actualment. La seva feina li agradava molt perquè podia xerrar amb la clientela. A més, des que va arribar, va posar els ulls en el propietari de la botiga. Ella sabia que era casat i que tenia una nena petita, però això li era indiferent. Es deia a si mateixa que el Ramon estava bo i que s'havia d'aprofitar cada moment de la vida. De fet, no volia lligams; era, simplement, l'al·licient que li feia falta per llevar-se cada dia. La Mireia no hauria volgut mai interferir en la vida matrimonial de ningú.
Ara, mentre agafava les claus per anar al pàrquing a buscar la moto, pensava en l'arribada a la botiga.

 

 


                                                           2

La Berta continuava sortint amb l'Òscar. Ella l'estimava molt. Sentia un amor tan intens que només hi veia pels seus ulls i hi sentia per les seves oïdes. El que importava era seguir la relació, fos com fos. Ell representava tant a la seva vida que mai gosava dir-li no a res. Si el seu xicot volia passar el diumenge al "bar d'en...", allà que anaven. Si l'Òscar volia veure la pel·lícula "tal", la veien; i si volia anar al llit, doncs ella hi posava tota la passió que podia. La seva vida era plaent: la selectivitat li havia donat la nota necessària per fer la carrera que desitjava i tenia el xicot que estimava.
     Va succeir el dia del seu aniversari. La parella havia estat sopant amb amics per celebrar-ho. En acabar, van anar tots dos a La taverna d'en Gili per brindar més íntimament. Després, al cotxe, on ja havia passat altres vegades, van gaudir del sexe. Allà sempre hi havia preservatius, per si de cas. La Berta estava eufòrica, el dia havia sigut perfecte, i en aquell moment va gaudir com poques vegades.


La Mireia va entrar-hi, com sempre, per la porta d'arribada de les mercaderies, va desar la bossa i el casc. La botiga, naturalment, encara no era oberta al públic. En Ramon ja havia arribat i posava caixes de fruites i verdures sota els prestatges; estava tan enfeinat que ni la va sentir entrar. El va observar traginant amb les caixes i li va semblar l'home més home del món. Es va quedar plantada mirant-lo fins que ell la va veure allà quieta, amb els seus ulls enormes i rodons, negres, molt negres, tant que no es podia distingir la nineta de l'iris. La Mireia portava els cabells curts i negres amb les puntes pentinades cap a la seva cara rodona. Realment tenia una bellesa poc comuna, de maduresa i ingenuïtat alhora, malgrat tenir només vint anys. Van tornar a fer l'amor com quasi cada dia.

 

 


                                                           3

La Berta i l'Òscar, mig endormiscats, se separaren i... oh, horror! El preservatiu no hi era. Per un moment va dubtar si l'Òscar se l'havia posat, però de seguida va recordar que ella mateixa l'havia ajudat a fer-ho. I doncs? Què havia passat?, es va preguntar. Es van vestir i van començar a buscar-lo pel cotxe. Llavors va sentir regalimar el líquid fecundant per les seves cuixes. Déu meu!, va exclamar. En eixugar-se s'adonà que el preservatiu era dins la seva vagina. Va aconseguir treure-se'l. En aquell moment va sentir una sensació d'impotència que la va fer plorar incontroladament. El seu estimat la va calmar de la millor manera que sabia: la va abraçar i petonejar, alhora que li deia que no es preocupés, que no passava res, que ell l'estimava i que això era realment el que importava. De mica en mica, la Berta va tornar a agafar confiança i va arribar a la conclusió que realment no n'hi havia per a tant. Vigilaria més a partir d'aleshores, i prou. Al final, va pujar a casa ben contenta per com havia anat el seu aniversari.


La Mireia era molt puntual per anar al llit. Només els caps de setmana es permetia d'anar a dormir tard. Arribava a casa prop de les nou, sopava poca cosa, deia bona nit als pares i es tancava a l'habitació. Allà tenia una tele, però aquell dia no hi havia res interessant. Va llegir el llibre que feia setmanes tenia encetat. Quan estava a punt de tancar el llum, com sempre, va agafar la capsa dels anovulatoris per prendre's la pastilla. Però hi va veure una cosa estranya: la que tocava deia Martes, però aquell dia era dimecres. Volia dir... que el dia anterior no se l'havia pres? Deu meu!, va pensar. Feia dies que no comprovava res. No recordava quin dia havia oblidat prendre-se-la. Va sentir un pessic a l'estómac i va fer petit xiscle, gairebé ofegat. A casa seva no sabien, naturalment, res de la relació amb en Ramon. No es podia permetre quedar-se embarassada. Però no, no podia ser. Ella sempre havia sentit a dir que a les dones que prenien pastilles després els costava quedar-se embarassades, així que només per una... Era impossible. De tota manera, es va prometre a si mateixa que mai més li tornaria a passar, que aniria molt més amb compte.
Però ara ja s'havia espavilat i no tenia son. Va agafar el seu diari i va escriure el que li acabava de passar.

 

 


                                                           4

Feia deu dies que la Berta esperava la regla. Des del segon dia ja ho havia dit a la seva parella, però és que ara hi havia quelcom, no sabia ben bé el què, però els gustos, el caràcter, el seu cos...  Una veu interna li deia: "no pot ser, no pot ser, no pot ser...", però la realitat era que es notava diferent.
     Li semblava que l’Òscar s'ho prenia amb poca serietat. O potser era ella, que en feia un gra massa? Estava confusa. I l'única persona en qui podia confiar semblava no entendre-la.
     Aquell dia en van parlar tots dos. Ell li va treure importància. Li va dir que es fes la prova de l'embaràs, i que no ho havia de comentar amb ningú. Si sortia positiu, avortaria; ell treballava i, per tant, tenia diners, i moltes dones ho feien i no passava res. La Berta, amb un nus a la gola, va dir que sí, però la veritat és que per primera vegada no pensava el mateix que el seu xicot. De passar, sí que passava. Ella sabia què era un avortament; sabia que avortar era raspar l'úter amb una mena de cullera que recull el fetus a bocins. I hauria de mentir als pares. Va sentir una esgarrifança i va tancar els ulls. Va decidir, com sempre, fer cas a l'Òscar. L'altra alternativa era explicar la situació a casa, anar a la universitat amb panxa o, potser, posar-se a treballar. Però el pitjor de tot: per primera vegada no faria allò que li deia el seu estimat. Fins i tot podria ser que ell la deixés.
     La prova va donar positiu. A contracor, va anar a una clínica a fer una primera visita. L'Òscar, en últim moment, va dir que el seu encarregat no el deixava plegar de la feina i li era impossible d'acompanyar-la.


Abans que li hagués de venir la regla, la Mireia ja s'ho temia, que estaria embarassada. Es trobava marejada i amb nàusees. Una setmana després d'esperar-la es va fer la prova. No n'hi havia cap dubte. Tenia un fillet d'en Ramon a la seva panxa.
     A partir d'aquell moment, tot se li va regirar. Era jove i li agradava la vida tal com la portava fins aleshores. No volia dir-ne res al Ramon, perquè tenia por que ell volgués intervenir en les seves decisions. Tenia clar que avortaria. Però
primer s'acomiadaria de la feina. Després ho explicaria als seus pares, que, malgrat que tindrien un bon sotrac, estarien de part seva i li donarien suport, n'estava segura. Hi confiava, en la seva família. Després buscaria una clínica. "Pagant, sant Pere canta", sempre havia dit. Quan estigués recuperada, tornaria a buscar feina.
     A ell no li va sobtar massa que la seva empleada volgués plegar. De fet, últimament la veia un xic estranya cap a ell. El següent pas va ser més difícil, i és que els pares de la Mireia podien entendre perfectament que aquell embaràs fos un error, però no els semblava bé que hagués d'avortar. No importava tant qui era el pare o si la seva filla es casava o no. Van fer el que van poder per convèncer-la per tal que no avortés. Però ella ho tenia claríssim. Va demanar cita a una clínica.

 

 


                                                           5

La Berta estava asseguda, tota compungida, a la sala petita de la consulta del ginecòleg, quan es va obrir la porta i va veure entrar una noia amb un caminar decidit. La Berta va quedar impressionada amb la noia. Tenia una cara d'aquelles que no s'obliden fàcilment.


Per la seva banda, la Mireia, en passar la porta, va veure asseguda una noia prima de cabells rossos. Tenia les cames molt juntes i les mans rodejant els genolls, l'esquena arquejada cap endavant i uns ulls enormes que transmetien por i incertesa. Es van saludar cortesament. Tot i que es van quedar impressionades l'una de l'altra, no van badar boca. El metge va sortir demanant per la Berta i ella va entrar a la consulta. I no van tornar-se a veure...

 

 


                                                           6

La Berta va acabar la carrera i ara treballa en la seva primera feina. En l'àmbit professional tot li va perfecte, però sentimentalment no es pot dir el mateix. L'Òscar i ella havien començat a veure les coses des de punts de vista diferents. Ella se sentia decebuda amb el comportament del noi, i ell es pensava que la seva xicota, que ja havia après a dir-li no moltes vegades, no se l'estimava. Van trencar. 


Davant l'oficina on treballa la Berta, hi ha un parc. Allà s'asseuen els iaios i juguen els nens. Ara que ja fa bon temps, ella aprofita per prendre el sol i esmorzar-hi. Està capficada amb els seus pensaments quan un xiquet de poc més de dos anys se li apropa per recollir la pilota que ha caigut als seus peus. El nen es queda aturat, sense saber si pot fer-ho o no. La Berta l'agafa i fa la intenció de donar-l'hi. Se sent una veu que crida: "Ramonet, compta, no molestis". La Mireia s'apropa i les dues noies fan una expressió de sorpresa. Han passat tres anys, però es reconeixen. Durant uns segons, la Berta sent una fiblada al pit, com si un ganivet li hagués travessat el cor i el pulmó. "El meu fill tindria ara aquesta edat." Fa un esforç per somriure a la Mireia i poder-li dir que no es preocupi, que el petit no la molesta.

 

 


                                                           EPÍLEG

La Berta, tot i aquella fiblada al cor que ha sentit quan ha vist en Ramonet, està convençuda que va prendre la decisió adequada. Ella tenia un futur per construir, tenia una meta a la qual, de fet, ha arribat. Està convençuda que un embaràs no desitjat hagués espatllat tota la seva vida.
Més endavant coneixerà un bon xicot amb qui tindrà dos fills.


La Mireia, en l'últim moment, s'ho va repensar i va decidir que valia més la vida del seu fill que no pas la seva pròpia. El seu fillet és prou important per canviar el seu destí. L'embaràs no era una malaltia que es pot extirpar. Ella creu que la criatura que portava dins el seu cos era un ésser humà indefens. I que si ja havia començat la vida dins les seves entranyes, ella no és ningú per acabar-la, més aviat al contrari, com a mare la defensaria.
     Anys més tard es casarà també i tindrà un altre fill. Quan el Ramonet tingui setze anys voldrà saber qui és el seu pare i la Mireia li explicarà tot.

 

 

miércoles, 3 de marzo de 2021

LA BESÀVIA



 

Tot i que han passat molts anys des que ens vas deixar, cada vegada et recordo més. Et veig asseguda a la teva butaca amb una manteta que et cobria les cames, amb les mans amagades a sota que, quan ja tenies calentes, treies i deixaves una sobre l’altra. Aleshores es veien les venes, sobresortides de la pell gairebé transparent, que recorrien el dors de les mans com si fossin rius amb els seus afluents. Recordo perfectament la teva petita cara i la boca enfundada (mai havies portat dentadura postissa). Els anys havien enfortit les teves genives; és per això que menjaves pràcticament de tot, movent el mos d'un lloc a l'altre de la boca fins que aconseguies empassar-lo. Els cabells, escassos, blancs tirant a groguencs pel suc de llimona que t'hi tiraves, recollits en un monyo baix rodó. Els teus ulls petits, rodons, negres com la nit de lluna nova, feien mirada barreja de malenconia, innocència, curiositat i amor, tot a l'hora. No hi havia galtes, s'havien enfonsat, fent un niu d'arrugues, deixant veure el teu nas com un enorme cim vertical; de fet era l'única cosa del teu cos que no havia deixat de créixer en els teus cent anys de vida.

Recordo perfectament els teus sospirs, sospirs que estic segura que anaven dirigits a aquell marit que va morir deixant-te vídua, indefensa, jove i amb tres filles a principis del segle XX. Una viudetat que portaves sempre al teu cor i a la teva vestimenta, ja que des de llavors només vas vestir de negre de cap a peus. Ni tan sols a ple estiu deixaves de posar-te les mitges negres i espesses per tal de no deixar veure les teves cames, esquifides i blanques com la llet.


Recordo quan va arribar a casa la primera televisió. Pensaves que els veïns tenien la finestra oberta. Després de les notícies apagàvem la tele i ens deies que quina vergonya, que havíem tancat la finestra i havíem deixat la veïna amb la paraula a la boca. Crec que més tard ja sabies que no eren veïns, però, com que sempre rèiem, ho tornaves a repetir.


Tu, la més gran de casa, i jo, la més petita, hem gaudit de moltes estones de companyia, gairebé sempre en silenci; tu amb els teus sospirs, jo amb els meus jocs i els meus estudis. Però de vegades xerraves. Explicaves coses que jo no entenia mot bé, però ara, amb el pas del temps, soc capaç de construir una història, la teva. M'explicaves que, com que vivies a prop del port, veies arribar els vaixells carregats de soldats que venien de Cuba. Em parlaves sovint del teu germà, el que va desaparèixer a la Guerra Civil Espanyola. També em deies el neguit que passaves quan escoltaves els avions; sabies que venien carregats de bombes. Però el més bonic era quan em parlaves del meu besavi. Tot i que havien passat molts anys, encara vivies una història d'amor amb ell.

Allà, a la vida paral·lela de la foscor, en la gran immensitat del silenci i en la pau de la mort, de ben segur que esteu reunida la família. Ha estat una gran sort haver-te conegut i compartir amb tu aquells bons moments de la meva infantesa.

 

 

 

jueves, 4 de febrero de 2021

Tot, menys la pluja

 



Aviat farà un any que havia d’anar a la presentació de l'última novel·la de l’escriptora Gisela Pou. Dies abans de l’esdeveniment va esclatar la pandèmia del segle XXI i tot va quedar paralitzat. 


Però el meu pensament sempre ha estat en Tot, menys la pluja. L'he demanat a la meva llibreria preferida; de barrí, sí, i lluny de casa meva, però hi ha unes llibreteres que es desviuen sempre per trobar-me el títols que els demano. 


Doncs bé, tornant a la lectura. He de dir que no sé si és que l’autora evoluciona cap al tipus de literatura que a mi m’agrada o soc jo que m’adapto cada vegada més al seu estil. La qüestió és que cada llibre que llegeixo d’ella m’agrada més que l’anterior. 


La veritat és que la Gisela Pou condueix el relat d’una manera magistral, amb un llenguatge enriquidor (confesso sense vergonya que he hagut de recórrer al diccionari unes quantes vegades). És una lectura que enganxa des del principi. Els personatges són descrits des de l’interior, com a mi m’agrada, i  els he fet meus de seguida. A més, tracta la malaltia d’un d’ells d’una forma respectuosa i tan realista que, sense anomenar-la, es fàcil esbrinar de quina es tracta.   


En fi, que si no heu llegit mai la Gisela Pou, us animo a fer-ho. Us asseguro que passareu una molt bona estona. 

 

 

martes, 2 de febrero de 2021

Dependència emocional

 





Sent que s'apropa un cotxe. El primer impuls és córrer cap a la finestra per veure si és ell, però immediatament s'adona que el soroll del motor no és el del seu Opel. De vegades li sembla escoltar la dringadissa de les claus intentant trobar la ranura del pany, però tot seguit es recorda que no se les va endur. Encara li és estrany parar taula amb només un plat. Des que va marxar no ha tornat a fer fricandó perquè sent com si el traís; no pot menjar sola el plat preferit del seu exmarit. L’armari encara és buit a la banda d’ell. Pensa que, tot i que en sortir de casa li va dir que no l’estimava i que no hi havia marxa enrere, potser torna algun dia. 

 

 

Quan s'estira al llit, ho fa al cantó on dormia ell, perquè això és el més a prop que el pot sentir. Llavors nota un terrible pessic al pit, que l'hi estreny i la deixa sense alè. Vol abraçar-lo, però els braços només toquen buidor. Al final, un riu incontrolat de llàgrimes deixa la coixinera xopa mentre es reprotxa, i li reprotxa, aquella solitud.