El Nadal d'aleshores

 

 

Cada any trobo més a faltar el Nadal de la meva infantesa. Aquell en què la vigília ens reuníem amb els tiets i els cosins, i fèiem un àpat especial. Després, un dels infants recitava un poema i, en acabar, els adults li donaven algunes pessetes.

Mentre esperàvem que fossin les 12 de la nit cantàvem al fill de Déu. Aleshores ens abrigàvem bé i anàvem a peu fins a l'església; ni als més petits ens perdonaven la missa del gall. A la sortida ens acomiadàvem. No ens tornàvem a veure fins al dia de Reis. Nosaltres ho fèiem així. Nadal i Sant Esteve els celebràvem a casa de manera especial, però amb austeritat.

Aleshores no es podia fer cagar el tió, ni teníem el pare Noel, i no hi havia cap més regal que els que ens portaven els Reis Mags d'Orient, i només una joguina.
     Per sort, a casa dels avis sempre ens deixaven xocolatines, carbó i quaderns. Allà ens retrobàvem amb els cosins, tots plegats bojos d'alegria.

Avui dia ja ningú recorda el naixement del nen Jesús. Nadal s'ha convertit en una festa del consum. Ah! També hem afegit l'amic invisible. 

 

Antigament tampoc fèiem carta, demanant joguines. Això sí, podíem anar a veure el patge Xiu-Xiu per dir-li a cau d'orella allò que ens agradaria tenir. El patge ens preguntava si ens havíem portat bé. Naturalment, nosaltres sempre dèiem que sí. Actualment, els menuts han d'escriure una carta de peticions i Déu vos guard que no els portin la joguina específica que han demanat; la seva decepció és majúscula.

Tampoc no hi havia llums especials pels carrers. Els fanals il·luminaven igual, fos el dia que fos. No hi havia aquesta fal·lera de sentit competitiu que hi ha ara per ser la ciutat més il·luminada.

Temps passats... que no tornaran.

 

 

FER CAGAR EL TIÓ

                                                     FER CAGAR EL TIÓ

                                 

 

 

 

Fer cagar el tió la nit de Nadal és una tradició catalana que sobta els forans. Què és això de donar cops de bastó a un tros de fusta perquè ens "defequi" llaminadures i torrons?

Tot i que no podem datar amb exactitud l'inici de la tradició de fer cagar el tió, hem de retrocedir en el temps molt més enllà de l'era cristiana. El que és clar és que arrenca amb la importància del foc i, per tant, de la fusta, a les llars antigues de Catalunya i d'algunes zones d'Aragó.

 

El foc era l'escalfor i la llum; també s'hi podia cuinar. En els durs dies d'hivern la família es reunia al voltant de la llar de foc. És per això que el tió (tronc que crema) tenia un gran valor. El tronc simbolitza la vida, allò que la natura ens regala: caliu, llum, menjar cuinat i la unió de la família.

A la llar de foc, quan el tió ja no flameja, l’atiem amb un estri per tal que les brases tornin a cremar. 

El foc ja no és sinònim de riquesa, abundància o benestar, però ens ha quedat la tradició de donar cops al tronc com a ritual de bons auguris.

 

 

Fer cagar el tió està carregat de simbologia. Abans, les persones tenien cura de la natura; els arbres creixien i proporcionaven la llenya necessària per al foc 

Avui dia donem vida al tió i ensenyem la mainada a ocupar-se'n i a alimentar-lo. Després el piquem, tot esperant que ens cagui (manera simbòlica de regalar) les delícies per a grans i petits.