Trobades amb el català-B

                                            Trobades amb el català B

 

 

Per entendre bé el que explicaré és molt important que ens situem en el context històric: any1968. escola religiosa i dictadura franquista.

Jo ja tenia consciència que en aquesta terra, es parlava de dues maneres diferents. Això sí, estava convençuda que el castellà el sabia tothom, mentre que el català s’emprava tan sols en la intimitat familiar.

Bé, n’estava convençuda fins aleshores. Aquell any vaig entendre que el castellà havia estat una llengua imposada a persones que sempre havien parlat català. Vaig arribar a aquesta conclusió després de passar tot un curs veient patir una companya per no expressar-se correctament en castellà. "Que me hables en cristiano", recordo com la mestra increpava la Torelló (nom fals per no identificar-la). 

 

Recordo que em feia molta pena la pobra nena quan la veia allà, davant la pissarra, intentant trobar les paraules traduïdes a una  llengua que ella no sabia que existia fins que va començar l’escolaritat. Em venien moltes ganes de xivar-li la lliçó des del meu pupitre. La Torelló sempre treia males notes i no era pas que fos ximple, no. Simplement, a casa seva només li havien parlat en un mateix idioma. En aquells moments d'angoixa a classe jo pensava: "Déu meu, gràcies perquè els meus pares m'han ensenyat el castellà". 

     

 

 

 

Trobades amb el català-A

                                    Trobades amb el català-A

 

 

 

Jo devia tenir entre sis i vuit anyets. Aleshores tenia una única amiga, la Carme. Però amiga d'aquelles de veritat; ens passàvem el dia juntes a casa meva o a la seva.

Per entendre el meu entorn diré que vaig arribar a una barriada de nouvinguts, on la majoria procedíem d'Andalusia. Era plena dictadura franquista. La Carme i la seva família eren catalans, d'aquells que en diem “de tota la vida”. Així i tot, no els havia sentit parlar mai en la seva llengua. Potser (n'estic convençuda) devien fer-ho quan jo no hi era.

El cas és que la tieta del seu pare va començar a sovintejar casa seva. Curiosament, aquella senyora no parlava gens ni mica el castellà, i insistia que havíem de parlar tots en aquell idioma tan estrany per a mi. La veritat, a mi no m'importava que enraonessin entre ells en català, tot i no entendre’ls. Considerava que les seves converses a mi tant me feien. 

 

Però vet aquí que un dia la bestia estava cosint i li va caure el didal a terra. Clinc, clinc, clinc... rodolà la metàl·lica peça. El meu instint de nena educada va ser anar a trobar-lo, però en aquell moment la dona se’m va adreçar. Jo, que com he dit era educada, em vaig aturar per escoltar-la: "Agafa'm el didal" —em va demanar. 

  

 

Anys més tard vaig saber què em deia, però quan em va passar això no vaig entendre ni un borrall. "Què?" —li vaig contestar. "Que agafis el didal" —em repetí. Pobra dona, devia pensar que la ignorava, perquè ni podia sostenir una conversa ni, per culpa del malentès, li havia anat a collir el didal.      

     Afortunadament per a nosaltres (la tieta i una servidora), va aparèixer la Carme i l'hi va arreplegar.


Va ser en aquell moment d'impotència, de manca de comunicació, que vaig prendre consciència que el català era, a la fi, una altra manera de parlar en aquell punt geogràfic el qual, tot s’ha de dir, jo no era conscient de quin era. I que potser caldria conèixer ambdós idiomes.