domingo, 12 de marzo de 2023

Hem trencat

                               



                                             Hem trencat

 

 

 

 

 

Quan vaig acabar la relació amb l'Anna em vaig prometre a mi mateix que mai més em tornaria a enamorar. No sé com vaig poder aguantar tant. Tot girava al seu voltant. Va arribar un moment en què em sentia com si fos una peça més de la seva embolicada vida. Jo no era jo; jo era una part d'ella.


El pitjor va ser desempallegar-me'n. Quan a la fi vaig arribar a entendre que el meu mal era simplement que no l'estimava, vaig decidir trencar amb la meva parella.
     Com podia ser que no l'estimés? -em deia. No sabria viure sense ella- insistia. I com més li explicava que em sentia ofegat, més s'entestava que no volia trencar.

 

Finalment em vaig omplir de valor, vaig agafar les meves pertinences i vaig marxar de casa. Quan vaig trepitjar el carrer, vaig sentir una doble sensació. D'una banda, la soledat m'entristí. De l'altra, la llibertat m’empentava. No sabia si plorar o riure. En realitat volia plorar, però me n’estava. I això em feia un nus a la gola que em punxava; sentia dolor.

 

Pensava en tots aquells anys, primer de passió i després de bogeria. Pensava en les il·lusions trencades, en què n'havíem fet dels nostres somnis. Ja no en quedava res, només em quedaven les ganes de marxar lluny d'ella, de no tornar a sentir la seva veu cridanera, el seu no continu a totes les meves propostes, i per contra, les seves enrabiades quan era jo qui es negava als seus capricis.


No m'imaginava pas, en aquell moment en què tancava la porta i la deixava tota sola, que encara trigaria temps a acabar la nostra relació.

 

Les trucades, els missatges a través del mòbil o d'amics comuns cada vegada eren més insistents. L'Anna no entenia per què l'havia deixat. Segur que en tenia una altra, em deia contínuament. I jo donant explicacions de tot com un beneit. Que no, que només volia respirar, que m'ofegava al seu costat, que ja no l'estimava. Estava segur que en realitat la meva xicota tampoc m'estimava. Una persona que n'estima una altra no la manipula com si fos un peó d'escacs; una persona que estima, escolta, dona llibertat i alguna vegada assumeix la seva culpa. Però no; segons ella sempre era jo qui ho feia tot malament. Estava convençut que l'Anna necessitava un altre tipus home.


Quan sonava el telèfon tremolava, em sabia greu no agafar-lo, però la veritat és que no la volia escoltar. Sempre igual, sempre plorant i fent-se la víctima.
Quan veia algun amic comú em venien ganes de no saludar-lo. Sabia que al final em diria que no entenia què carai m'havia passat, que l'Anna era una bona noia, i que d'ençà que l'havia deixat ja no era la mateixa. I jo li explicaria que ho sentia, que s'estima o no s'estima, que l'amor ve i marxa. I que jo no era un hipòcrita, que un home que no estima una dona no pot viure al seu costat, ni tan sols per llàstima.


Així vaig estar uns quants mesos fins que em vaig adonar que, d'alguna manera, ella continuava manegant la meva vida, tot i que ja no convivíem. Vaig haver de bloquejar-la al mòbil, i als amics els vaig haver de dir que si volien ser els meus amics no me n'havien de parlar, i que ella tampoc  havia de saber res de mi.

 

Alguns amics van deixar de ser-ho. Em va doldre, però així és la vida, et topes amb gent que penses que són els teus amics i en realitat no ho són; et presenten dones amb qui estàs convençut que envelliràs i moriràs al costat, i tampoc no passa.


Decididament, el contacte zero em va alliberar d'aquella persona que m'oprimia i m'ofegava, metafòricament.