Un somni...

Una vegada era un planeta anomenat Terra, on es treballava pel bé de la comunitat; no existia l’individualisme. Aquell era un planeta on cap persona era superior a una altra. Tothom s'estimava. Hi havia una màxima: llibertat d’expressió amb respecte. A la Terra ja no quedaven polítics, tan sols n'hi havia treballadors que posaven en marxa les lleis que la resta de ciutadans escollien. 

La diversitat històrica dels seus pobles havia estat recollida en una gran col·lecció per tal que ningú oblidés mai les seves arrels. A aquell planeta la cultura arribava per igual a tots els éssers. Les religions havien quedat relegades a l'àmbit estrictament privat. 

A la Terra se sabia que la Natura era l’únic mitjà  proveïdor per a la supervivència. Era aquesta la raó per la qual totes les accions humanes passaven pel seu sedàs. Cada acte humà era contrastat i avaluat des d’un punt de vista global i ecològic abans de ser executat. Allà ningú no patia gana. 

La Terra havia eliminat les fronteres; ja no necessitaven les banderes. 

Foto: Salvador Parreu Frasquet

LA DRAGA

Era cap a l'any 7.500 aC. Un grup força nombrós de persones acabaven d'arribar a una zona magnífica per instal·lar-se: un estany central format per l'aigua que brollava de l'interior, sòl pla i fèrtil, ple de vegetació i d'animals de caça menor.

El grup de gent estava compost per unes quantes famílies, algunes d'elles entrellaçades entre si. Feia molts anys, segles en realitat, que caminaven, aturant-se llargues temporades en aquells indrets que els proporcionaven fruits, caça i bon aixopluc. Durant el llarg recorregut (en temps i distància) havien enterrat els morts i havien nascut criatures que, en ser adultes, havien procreat, i havien mort també per tornar a deixar pas a noves generacions de nòmades. Els seus avantpassats havien començat el seu caminar des de les terres fèrtils del Tigris i l'Eufrates. Però allà s'escurçaven els recursos i havia sigut l'hora de cercar nous indrets per seguir subsistint.

Van arribar a la zona de la Draga, a la vora del llac de Banyoles, amb la intenció d'exhaurir els aliments i seguir el seu camí cap al sud de la península Ibèrica. Però l'excés de fruites, de cereals i de caça els va obligar en certa forma a pensar de quina manera podrien conservar allò que recol·lectaven. Així van haver d'inventar la ceràmica de magatzematge. Es van adonar que, mentre consumien allò que havien conservat, la natura tornava a proporcionar nous elements alimentaris. Van observar que les cabres que havien dut fins allà eren molt més fèrtils en aquell ambient tranquil i de fàcil alimentació. Van veure que si plantaven les llavors dels aliments, podien ampliar la zona de conreu.

Aprofitant el que la Natura i el destí els havia ofert, allargaren la seva estada en aquella paradisíaca zona durant molts anys més. En un principi les cabanes eren força rudimentàries, i quan pujava l’aigua del llac les destrossava, deixant-les inundades. Cada vegada que passava això els habitacles eren reforçats i reinventats. El fet de poder gaudir durant molt temps d'un mateix lloc per viure provocà que tinguessin més temps, temps que van emprar a observar, pensar i perfeccionar els estris de caça i de conreu. Van aprendre a polir la pedra, per tal que tallés millor. I van incorporar la fusta a la pedra per poder usar millor les eines, adaptant-les de forma ergonòmica.

És molt interessant observar que en aquell poblat no existia encara l'organització jeràrquica, és a dir que no hi havia líder que manés. Tothom hi participava d'una forma comunal. També crida l'atenció que fins avui no s'ha trobat cap vestigi de ritu funerari.

Les excavacions continuen el seu ritme. De ben segur que el fons del llac i la seva perifèria ens dirà algun dia moltes més coses d'aquella gent a les quals, molt probablement, devem el nostre actual estil de vida.

l'Anna i l'Ester

L’Ester ha acabat l’examen; li ha anat fatal. Sort que el professor ha sigut molt comprensiu: li ha regalat mitja hora per poder acabar la prova. Està exhausta i té el cap com un timbal. No vol tornar a casa tan aviat. Anant cap a la parada del bus, passa davant el bar del campus. Decideix entrar-hi. 

          Amb un got de suc de taronja la mà, cerca un lloc per asseure’s. A la taula del fons, sola, hi ha la seva amiga Anna. En veure-la li venen al cap un munt de pensaments agradables. Alleugera el pas per saludar-la:
—Hola! Feia temps que no et veia. On t’havies ficat?

          L’Anna se la mira amb afecte, però no pot evitar recriminar les seves paraules. 

—Realment importa, això? Ara em preguntes on era? Fa gairebé mig any que no m’envies un missatge i, a més, has passat dels que jo t’he enviat.
—Estàs enfadada amb mi?
—No, impossible. Saps que soc una col·lega inqüestionable. Facis el que facis sempre seré al teu costat encara que no ens vegem.
          L’Ester sap que la seva amiga, més que parlar amb la boca, ho fa des del cor. Ara sent vergonya i penediment d’haver ignorat els seus missatges. Per què ho ha fet? 
—És cert. Sé que sempre puc comptar amb tu. Gràcies, Anna, de veritat. 
—I què fa que ara em parlis? Quin problema tens que necessites el meu punt de vista? 
—Bé, problema, problema..., no. És a dir, problemes en tinc, sí, ja ho crec. Però no m´he apropat a tu per això. T’he vist aquí assegudeta, sola, i de sobte m’he recordat de la gran amistat que sempre havíem tingut.

—Verge Santa, Ester! Sé de bona tinta que has passat una temporada molt dolenta. Què fa que no m’hagis comentat res?
—Com te n’has assabentat? Qui t’ho ha dit?
—Au! No em vinguis amb bajanades. Saps perfectament que ho sé tot de tu. I penso que, si n’haguéssim parlat, no ho hauries passat tan malament. 

—No ho sé... Potser sí. És que no hi volia involucrar ningú. Havia de sortir-me’n sola. 

—Saps, Ester? Tenia ganes de dir-t’ho: l’Oriol no feia per a tu. 
—Ara ho sé. Són coses que les he de veure jo mateixa. Necessitava el meu propi reconeixement dels fets.

          Les amigues queden en absolut silenci. Les dues estan assimilant les últimes paraules. L’Ester mira el seu got de suc, que encara és pràcticament ple i li diu a l’Anna:

—Ara estic contenta amb la meva decisió. I et dono mil gràcies per haver-me esperat en silenci.  És molt important que sempre hi siguis, tot i que jo t’hagi fallat. —Ara agafa fortament la mà de l’Anna— Gràcies.
—Així som les amigues de veritat. Sempre hi som.

—Ara tinc un altre problema: No passaré el curs.