El delta de l'Ebre

Al sud de Tarragona ens trobem amb la desembocadura del cabalós riu Ebre que, en arribar al mar, forma un extens delta.

       

L'extensió del delta de l'Ebre és de 320 quilòmetres quadrats, dividits en dues parts a banda i banda del curs: septentrional i meridional. Tot ell és ple d'arrossars, els quals són regats amb l'aigua traspassada del riu a través d'un gran nombre de canals.

                                                                        

Les poblacions que hi ha són petites. Però les més grans estan una al costat de l’altra justament al mig de la desembocadura: Deltebre i la Cava a la part nord, i Sant Jaume d’Enveja al sud.

                                                                             

El capritx de la natura ha creat dos extrems, un a cada hemidelta: la punta del Fangar (nord) i la punta de la Banya (sud). Cada una d'elles té característiques diferents. La part sud és humida, té abundants plantes i aiguamolls, on les aus s'aturen per menjar, beure i descansar. La del nord és un impressionant desert completament pla, amb el far del Fangar com a únic testimoni de la mà humana en tota aquella extensió. En aquesta part es produeix el fenomen anomenat efecte mirall a causa de la gran planícia: una il·lusió òptica en la qual es poden veure vaixells caminant per la sorra.

Bona part (més de 77 quilòmetres quadrats) del delta és parc natural protegit, on les aus 

migratòries abasteixen provisions i descansen a mig camí del seu viatge entre Europa i Àfrica.

El delta de l'Ebre és un dels indrets més espectaculars de Catalunya. Enamora i captiva el visitant, que desitja tornar-hi per moltes vegades que l'hagi visitat.

 Fotos cedides per Salvador Parreu Frasquet

CASTELL DE CARDONA

Al bell mig de Catalunya, sobre una muntanya a 400 metres d'altitud del poble del mateix nom, es troba l'impressionant castell de Cardona, el més ben conservat del territori català.

És inevitable que, en pujar per l'escarpat pendent ple de revolts, el viatger es transporti a l'època medieval.

Fent una mica d'història direm que el castell de Cardona va ser construït l’any 886 pel comte Guifré el Pilós. Calia evitar que        al-Àndalus continués conquerint territoris, i calia també vigilar de ben a prop les mines de sal.

La fortificació ha donat aixopluc a una llarga llista de comtes, ducs i virreis que a través de matrimonis amb diverses famílies nobles anaven engrandint el domini, unificant els comtats catalans. L'any 1150 la reina Peronella d' Aragó es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el Sant, i va afegir  la seva demarcació al regne d'Aragó. Així és com els esmicolats territoris de la Marca Hispànica van acabar engolits per altres dominis peninsulars. Durant tot aquest temps la fortalesa va canviar d'amo i de llinatge moltes vegades.

El castell de Cardona va ser l'últim bastió a rendir-se a la Guerra de Successió, després    de Barcelona
 

 
 

L'any 1976 va ser inaugurat com a Parador Nacional Esentia (parador ubicat en un monument històric).

El castell de Cardona és Patrimoni Cultural i un dels deu millors dels habitats d'Europa.

EL MEU NET

Llevar-me d'hora. No aixecar les persianes. Tothom dorm. Fer-me un cafè amb llet ben calent. Encendre el llum del saló. Seure al sofà amb el llibre que estic llegint últimament. El cafè a la mà dreta. El llibre a la falda. Començar a llegir entre glop i glop del líquid calent. Endinsar-me a la trama de la novel·la. Oblidar-me del temps i de les obligacions.

Ja fa una estoneta que he acabat el cafè amb llet, i que he deixat la tassa, buida, sobre la tauleta petita. Ja fa força estona que camino per on l'autor de l’exemplar ha decidit portar-me. Noto una ombra petita darrere el vidre bisellat de la porta que alça el bracet per agafar el pom. El meu net l’obre lleugerament. Per l'escletxa treu mig cap, un ull i tot el seu somriure. Jo abaixo el llibre, aixeco el cap i me'l miro. El petit obre la porta de bat a bat amb un cop d'energia. Saltironejant, corre cap a mi. Se'm tira a sobre, rodeja la meva cintura amb els seus bracets i endinsa el cap en el meu pit. Jo no trigo gens a abraçar-lo també i fer-li mil petons a les galtes i al coll tendre i calent.

El nen seu al meu costat, tot enganxadet a mi. Repenja el seu cap contra el meu braç. Agafo la manta que tinc sobre les cames i la comparteixo amb ell.

Li dic:

—Vols que et llegeixi una mica en veu alta?

—Estàs llegint un conte?

—Estic llegint una novel·la. Les novel·les són els contes escrits per a les persones grans. Vols que et llegeixi una mica?

Amb la seva veueta fina deixa relliscar una rialleta i un "sí". Continuo la meva lectura, no precisament intrigant, però d'una literatura exquisida, que em torna a transportar al món de les fantasies d'una manera absolutament encisadora. El meu net escolta. Així estem gairebé mitja hora. El nen sembla com adormit. I a mi, de tant parlar, em comença a picar la gola.

D'aquesta forma tan senzilla i elemental, amb una personeta que estimo, i amb la lectura del meu autor predilecte he pogut passar un dels millors moments de la meva existència.

No calen grans faramalles. Per ser feliç, només cal saber apreciar les petites coses que tenim a l'abast.

DIES DE PLUJA I SOL

No tenim descans. Des de bon matí, com si d’una obligació es tractés, els nostres peus s’encaminen cap a indrets desconeguts. Fem passes decidides i estudiades, no en va la nit anterior hauríem escodrinyat el mapa cercant els punts més interessants, o si més no, aquells que algunes persones ens havien insistit què no podíem tornar a casa sense veure’ls. Per això, per la il·lusió de veure..., de viure..., quan sona el despertador a les set del matí no ens importa si encara tenim son ni si arrosseguem cansament dels dies anteriors. No, en això no hi pensem. Ens dutxem, ens vestim, ens calcem, comprovem que ho hem agafat tot (cartera, mòbil, claus, etc.) i anem al bar de cada dia a esmorzar. Programem el GPS i... a descobrir nous indrets. 

   És força interessant com, malgrat l’aprenentatge, l’experiència, la posició visual alta (en sentit figurat) que ens dona la vida, encara ens meravella un ramat d’ovelles, una alzina, una surera, un rierol, el cim nivi per la neu d’una muntanya, els pobles petitíssims de cases mig caigudes, els núvols grisos a la llunyania descarregant l’aigua emmagatzemada els dies de calor, el verd intens de l’ordi, la magnitud dels embassaments, i més coses  que els ulls capten en petits, però, intensos moments. 

     Arribem a l’hotel tot just quan queden pocs minuts per pondre’s el sol. És hora de proveir-se de forces fent un sopar lleuger al mateix hotel, repassar les fotos fetes durant el dia i enviar-les a les xarxes socials, ja que els amics i familiars les esperen amb fruïció. Fem un últim esforç per programar la ruta de l’endemà. Després, una ullada a la tele, que no ens diu res veritablement interessant. A l’últim ens mirem els llibres que havíem deixat a la tauleta de nit el dia que vàrem desfer la maleta, fem l’intent d’agafar-los, però el cansament no ens ho permet i allà romanen, en la mateixa posició que ens els ha deixat la kelly, quan ha vingut a netejar l’habitació. I és que, encara que no ho sembli, les emocions també cansen. 

EL PESCALLUNES

El pescallunes

Nit serena de ple estiu. Última hora del dia. Lluna plena, brillant com un sol de migdia. Poble petit entre volcans extingits. Riu poc cabalós que passa a tocar de les cases, que camina amb imperceptible moviment.

Un vailet, passat de vi, sortia del mas i tornava cap a casa seva. En girar el carrer i topar-se amb el riu, l’enlluernà el llum de l'astre nocturn que es reflectia en l'aigua. Embadalit, es mirà aquella lluna, que talment semblava haver caigut del cel.

El xiquet, tot cofoi, va tornar a la masia a buscar un cove. Volia pescar la lluna! Sense pensar-s'ho, ni importar-li la remullada, va endinsar-se en les càlides aigües amb l'afany de ficar-la dins la cistella.

Ho va intentar moltes vegades, però totes elles van ser infructuoses. El petit satèl·lit s'entestava a regalimar del cove. El noi ho provà de totes les maneres possibles, d'un costat o de l'altre, a poc a poc o amb velocitat inusitada. Tanta era la seva obstinació i la seva embriaguesa, que en un dels intents va caure de panxa enlaire. Llavors va veure una altra lluna, la real, damunt el cel. I també es va adonar que alguns vilatans reien mofant-se d'ell.

El mosso, avergonyit, va deixar el cove dins l'aigua, va sortir, tot mullat, i va enfilar cap a casa seva a dormir. Des d'aquella nit, als habitants de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix com «els pescallunes».

EL RUBELL

El Rubell

Malgrat estar ubicat  en un petit poble del Moianès, a Monistrol de Calders, el Rubell és un restaurant molt concorregut que està dirigit per tres germans que hi treballen diàriament. 

L'entrada del restaurant és un acollidor hall on, a l'hivern, fumeja la llar de foc. En passar cap a la sala del menjador veus ineluctablement la cuina, ja que van enderrocar la paret per tal que fos visualitzada pels clients. L'amabilitat i professionalitat del personal rematen la sensació de benestar que tens quan seus a taula.

Al Rubell es fa cuina catalana. El menú, més barat entre setmana, consta de tres plats més les postres, amb menjar abundant. Però el millor de tot és la qualitat dels productes i la cura en l'elaboració. El menú és molt variat, adaptat a la temporada. L'últim dia vaig demanar vedella amb bolets. La carn era tan tendra que no calia fer servir el ganivet, es tallava amb una petita maniobra amb la forquilla. I per postres, flam a la taronja: exquisit. 

Si hi aneu, no deixeu de tastar els canelons. I si voleu, a la sortida podeu passar per la botiga de la casa i endur-vos la compra, ja que els productes que fan servir per cuinar, també els venen.

PER QUÈ NO?

          

Per què no? 

Per què no? Fugim a la roureda. 

Per què no? Allà juguem a l’acuit i correm com dos bojos fins a esgotar-nos. 

Per què no? Ens tombem de panxa enlaire sota un roure alt i prim, i mirem la capçada i cerquem el sol entre el fullam. 

Per què no? Mentre inspirem l'aire net i fred ens agafem les mans i ens travessem les mirades. 

Per què no? 

Per què no, allà, entre el terra i el cel, ens parlem sense dir-nos paraules...?

M'ENCANTARIA

                                       M'encantaria

M'encantaria mirar-te als ulls i veure'ls brillar de satisfacció. M'encantaria veure un somriure als teus llavis. M'encantaria que no patissis gana, ni fred, ni desolació, ni tristor. M'encantaria saber que tens il·lusió per la vida i riquesa cultural. M'encantaria que el teu poble i tots els pobles del món visquéssim en pau, col·laborant en tot allò que calgui perquè ni a tu, ni a ningú, ens manqui mai la llibertat. 

DESITJA’M SORT

DESITJA’M SORT

Doncs no, no et desitjo sort. Oh! Mala persona! És el primer que et  passarà pel cap. Però si m'escoltes (si em llegeixes) pot ser que fins i tot, al final, em donis les gràcies. Mira, l'Univers està regit per la llei de la causalitat, no pas de la casualitat. Les persones, minúscules parts que en formem part, també ens regim per aquesta llei. Tot té una relació causa-conseqüència. Aconseguir una meta sempre implica haver fet un camí. Un objectiu s'acompleix després d'un esforç. I aquest esforç serà directament proporcional a les possibilitats reals d'arribar-hi. Ai! Que fàcil és esperar que ens caigui el mannà del cel! M'hi podria passar una hora, o omplir el foli, posant exemples de causa-conseqüència. Més aviat, però, estimat amic, et convido a pensar en algunes fites viscudes. Reflexiona i rumia si haguessis arribat a..., si no hagués sigut per...  Ja veuràs que res t'ha caigut al damunt; tot ha tingut una raó per arribar a tu.   

     Qui o què garanteix que el nostre esforç ens durà exactament a l'objectiu marcat? Qui o què ens garanteix que el camí que escollim per arribar a la meta és el correcte? Ningú està exempt d'equivocació. L'error humà també té una proporcionalitat directa. Aquesta proporcionalitat ve marcada per l'experiència i el coneixement. A l'experiència s'arriba per mitjà del temps i de l'esforç a retenir els esdeveniments passats. El coneixement s'assoleix amb l'estudi acadèmic o autodidacta. 

I doncs? Ara em tornes a demanar que et desitgi sort o claves els colzes per posar-te a estudiar? Vols tenir sort o t'ajups per lligar-te bé els cordons de les sabates per tal que no t'entrebanquis durant la caminada? 

     Espero que t'hagi quedat clar, amic meu, que la sort no existeix, que la sort és una invenció d’algú malintencionat per tal que no lluitem, per tal que esperem, adormits, allò que hauríem de sortir corrents a buscar.

LES APARENCES ENGANYEN

                            LES APARENCES ENGANYEN

Només faltaria que avui no fos puntual el tren. Vaig per la carretera de revolts (visc en un poble de muntanya). He sortit amb temps suficient per si de cas passa res. L'angoixa em fa prémer el pedal més del compte, ho reconec. Arribo al pàrquing de l'estació gairebé mitja hora abans. Llàstima que no tingués aquesta estació prop de casa meva. Però bé, no es pot tenir tot, i jo volia viure en una zona tranquil·la.
     Avui tinc la venda de la millor casa de Barcelona. Més que mai vull ser puntual. Sempre he treballat en immobiliàries. La meva n'és una de les poques que s'ha salvat de la bombolla. El tren arriba puntual, com acostuma a passar en aquesta estació. Sempre que puc escullo llocs diferents. M'agrada canviar de seient i de vagó. No m'agraden les rutines. M'he posat d'esquena a la direcció de la marxa. M'encanta veure com s'allunyen les cases.
     A la següent parada entra un home amb el cabell recollit en un monyo i amb barba de tres dies. Du un jersei que li arriba als genolls i el típic pantaló texà foradat que està tan de moda. Net sí que va, sí. Com pot un home, que ja no és un criatura , anar d'aquesta guisa? Seu davant meu. Deixa a terra la bossa que portava en bandolera just al costat de la meva cartera, on porto la documentació. Ja no puc mirar per la finestra; només estic pendent d'ell, no fos cas que quan marxi agafi la meva cartera en lloc de la seva. Em canviaria de seient, però l'home tampoc no m'ha fet res. Ara penso que la línia 1 també passa per Sant Andreu. Tant m'és agafar-la aquí com a Triomf o Catalunya. De vegades ho he fet, per allò de canviar, saps? A més el metro és més ràpid que el tren. Però sobretot em desfaig d'aquest tipus que tinc davant.


Mare de Déu! El paio s'aixeca i baixa. Va pel mateix camí que jo i espera el metro! Però jo soc llesta. Espero que entri al vagó i me'n vaig a un altre. Per fi el perdo de vista. En arribar a Rocafort enfilo carrer amunt. 

     Això és massa! Sento petjades fortes rere meu, com d'algú que té pressa. Giro la cara. És ell que ve darrere meu a tota pastilla! Ara sí que sí, aquest home vol quelcom de mi. Accelero el pas i giro la cantonada. Segueixo pel carrer de Calàbria ja més assossegada, però mirant de reüll. Agafo el carrer d’Aragó amb por de veure'l. Entro al Banc amb les cames tremoloses. Però ja em sento segura. Tantes corredisses han fet que arribi súper d'hora. Ja m'està bé. Sec en una de les cadires i espero el client mentre miro el Twitter. 

     El senyor Cantañeda ve acompanyat de la seva dona. Entrem tots tres a la sala de les firmes, així li diem col·loquialment els del ram. Primer entren els clients, les formes s'han de mantenir sempre. 

En entrar em quedo sense alè, la boca oberta i els ulls clavats en la persona distingida del notari. Una mica més i em cau la cartera. El banc ha canviat de notari, el senyor Permanyer s'ha jubilat, ja li tocava, pobret. El nou titular de la notaria és... el paio que m'ha estat perseguint tot el matí!

RITUAL DE LECTURA

RITUAL DE LECTURA 

Tens ganes que arribi aquell moment de serenor del dia en què finalitzes les tasques i et trobes amb tu mateix. Ets conscient que el temps que queda per acabar el dia és teu, exclusivament teu. Hi ha moltes ganes de saber com continua la història de la novel·la que estàs llegint; sí, aquella que vas començar fa tres mesos amb la il·lusió d'esbrinar quin estil literari empraria l’autor, i per quins camins et duria al seu relat. T'acomodes al llit amb mil coixins, agafes el llibre gairebé amb fruïció. Tens la sensació, la mateixa de cada nit, que et llegiràs més de cinquanta pàgines. Recolzes el volum sobre les cames arronsades, busques el full amb la punta doblegada, la desdoblegues intentant fer desaparèixer la marca del plec. Saps que el dia anterior et vas quedar a mitja pàgina, però sempre encetes la lectura des de l’inici del full; així t'endinses millor en la trama de la novel·la.

Ja t'has llegit tres planes. De sobte ets conscient que les parpelles s'han abaixat i que les últimes paraules que hi ha al teu cap en realitat no estan escrites al llibre, sinó que la teva ment ha fet una continuació lògica de la lectura, una invenció inconscient. Tot i que les parpelles pesen, la teva curiositat t'obliga a obrir-les, fas l'esforç. Ara has de trobar la línia per la qual havies deixat la lectura. Com que tens por de saltar-te un tros, busques uines línies més amunt d'on creus que t'havies quedat. Comences a maleir-te perquè estàs tornant a llegir el mateix. Se't tornen a abaixar les parpelles, ho notes. N'ets conscient i no ho vols. Desitges continuar. Intentes d'obrir els ulls. Aconsegueixes llegir unes paraules més. Acabes la ratlla i busques la de sota, però com si fos la pel·lícula Atrapat en el temps, una i moltes vegades més, els teus ulls es posen sempre sobre la mateixa línia. Cerques la de sota, però no la trobes. No vols reconèixer que has perdut la batalla, que la son ha tornat a guanyar-te. Fas un sobreesforç i aconsegueixes entendre un paràgraf més.

De sobte et despertes. No saps quant de temps ha passat, però et molesta el llum, et fa mal el coll, que penja, i et pesa el llibre sobre les cames. Doblegues la punta de la pàgina, deixes el llibre sobre la tauleta de nit i tanques el llum. T'endinses en els llençols amb sentiments oposats: satisfacció (per haver aconseguit llegir una mica més) i decepció (volies avançar cinquanta pàgines).

EL NEN QUE MAI ESTAVA CONTENT

EL NEN QUE MAI ESTAVA CONTENT

Hi havia una vegada un nen que mai estava content. El Nil sempre remugava per tot, mai res li semblava prou bé. Fins i tot quan els seus pares intentaven complaure’l acabava posant traves. Després de plorar una estona perquè volia veure la tele, es queixava que no hi havia cap programa que li agradés. Desitjava anar al parc, i quan hi era deia que feia calor, fred o, fins i tot, que estava cansat. Si per dinar hi havia llom, deia que volia espaguetis. I així sempre, plorant i lamentant-se de tot. Els pares ja no li feien cas, sentien les seves queixes d'una manera rutinària. Això sí, s'havien acostumat a fer activitats que poguessin complaure el petit Nil, que ja havia fet els vuit anys.

Un diumenge van baixar fins a plaça Catalunya. Després, Rambles avall fins a pujar a la Golondrina. El Nil volia anar en metro fins al port per no haver de caminar, però els pares no li van fer cas. Les Rambles eren plenes de gent que pujava, baixava o romania en grups veient els artistes que feien d'estàtua, pintaven o d'altres activitats que entretenien el públic a canvi d'unes monedes. Els pares volien aturar-se davant una estàtua viva de Darth Vader, però ell va insistir a veure un pallasso. Es va quedar una estona embadalit amb les pallassades d'aquell home que semblava ser el més feliç del planeta. Duia un somriure d'orella a orella, i els ulls li lluïen tant que cridaven l'atenció. Gairebé no parlava, tan sols emetia sons guturals o unes quantes paraules aïllades. Però feia tantes ximpleries que la gent es petava de riure; el Nil també.

El dia va passar tal com els pares tenien previst. Visita al monument a Colom i els lleons que el voregen, passejada llarga amb la Golondrina, dinar al port i tornada tot seguit Rambles amunt.

El Nil recordava agradablement l'estona que havia passat amb el pallasso de la gran rialla. Potser era de les poques vegades que alguna cosa li havia agradat. Empaitava els pares perquè caminessin més de pressa. Quan eren a prop del lloc on havien vist al pallasso, es va adonar que no hi havia ningú, ni gent mirant ni el pallasso. Tan sols quedava l'escenari: una humil cortina blava que penjava des d'un fanal fins a un arbre. El Nil va quedar decebut perquè volia tornar-lo a veure. Amb un cop de geni es va desfer de la mà de la mare i va córrer fins davant mateix de la cortina que feia de teló. Va sentir un petit soroll. Amb curiositat va treure-hi cap. Quina sorpresa més desagradable: el pallasso ja no tenia somriure d'orella a orella ni li brillaven els ulls. Tenia el cap cot i plorava. Plorava molt, però sense cridar, fluixet. El Nil no sabia què fer ni què dir. No entenia res. La persona més alegre del món estava plorant desconsoladament. Aquest va ser el primer cop a la seva curta vida en què no va pensar en ell mateix. Ja li era igual riure amb el pallasso. Ara tan sols volia saber quina circumstància feia canviar l’home de la rialla al plor.
—Per què plores? Has caigut? T'has fet mal?
     El pallasso, sorprès, va aixecar el cap i, en veure el petit, va fer la mateixa rialla d’abans. El clown, assegut encara, va començar a fer gestos divertits, tot i que les llàgrimes li continuaven rajant galtes avall. El Nil va tornar a parlar:
—No ho entenc. Com pots riure, si estàs trist?
     L'home de la rialla va eixugar-se la cara amb la màniga de la seva camisa, va empassar un bon glop de saliva i va gargamellejar. Tot seguit va dir amb el seu habitual somriure d'orella a orella:
—Com et dius, petit?
—Nil
—Bé, Nil. Pot ser que tu no ho puguis entendre, però jo només soc feliç quan faig feliç els altres. Quan estic sol em poso trist; quan hi ha algú em poso content.
     El Nil va emmudir, realment no ho entenia. Intentava assimilar les seves paraules. Mentrestant, el pallasso anava fent ganyotes. Finament, el Nil va deixar de pensar, va esclatar a riure i va imitar les expressions de l'home de la rialla. Va girar cap on eren els pares, que feia estona que observaven l'escena. En veure l'expressió del seu fill van començar a riure també. Encara riuen.

Hi havia una vegada un nen que abans mai estava content i que ara fa riure tothom.

PD- El Nil no va saber mai què era allò que feia tan infeliç l'home de la rialla quan estava sol.

QUAN PASSIN ELS ANYS

QUAN PASSIN ELS ANYS ... 

Quan passin els anys, quan la vida s'obstini a no deixar-me anar, quan els records abandonin la meva ment, quan es difuminin les cares de les persones que estimo, quan les persones que m’estimen deixin de necessitar-me, quan la societat em vegi com una despesa i no pas com un benefici, quan s'acosti aquest moment a què tothom tenim por, però alhora, desitgem. Llavors, llavors voldria que l’última cosa que m'abandonés fora la capacitat de construir paraules. La paraula, aquest do que se'ns ha atorgat als éssers humans per poder comunicar-nos, per poder expressar-nos. Li demano al meu amic, el destí, que no m'oblidi mai que amb les lletres a, més ema, més o, més erra es construeix la paraula amor. Li demano que la paraula sigui l'última cosa que m'abandoni, que les meves mans puguin agafar el llapis fins al final, que la meva boca no es tanqui fins a l'últim moment. La paraula..., que no em manqui mai, la paraula. La paraula..., que em mori amb la paraula a la boca, i si pot ser dient PAU, millor.

GAUDIR DELS CINC SENTITS

GAUDIR DELS CINC SENTITS

No hi ha res com fer un alto en les tasques diàries, agafar una Pepsi, anar a les escales de darrere la casa, baixar-ne unes quantes i asseure's just on comencen a girar cap al sud. Allà, precisament allà on el sol toca de ple i la brisa de la muntanya de Montserrat m'acarona les cames nues i encara blanques, allà sec, prenc el primer glop de PepsI, giro el cap a l'esquerra i començo a observar plàcidament i detingudament tot allò que està a l'abast dels meus ulls. En aquell moment soc conscient que el temps no importa, que no té sentit respirar de pressa. Relaxo els meus músculs i deixo entrar l'aire ben a poc a poc fins a omplir els meus pulmons. Llavors és quan m'adono que hi ha un munt d'ocells que canten per aquí i per allà. Deuen ser de famílies diferents, perquè els seus cants no sonen igual. S'escolten per tot arreu. Just en aquest mateix instant una papallona gairebé "m'atropella" el nas. La segueixo amb la mirada i observo un grup de roselles. És el primer any que hi ha roselles al meu terreny. Mentre xumo de la llauna miro el sol, les roselles, les campanetes, els arbres, el romaní, les papallones, les abelles, les formigues i els ocells volant d'un arbre a l'altre. L'airet continua fregant-me les cames, els braços i la cara; em belluga suaument el cabell i fa ballar la meva bata d'estar per casa. Sento com el Sol abraça tot el meu cos.

En aquest moment prenc consciència que no sé el temps que ha passat i que no m'importa el que queda per tornar a pujar a casa. Sé que tinc la meva estona. La vull gaudir sense ansietats ni preocupacions. És el meu temps, un temps per a mi, gaudint al màxim de tots els sentits.

Quan no ets conscient del temps, aquest no té cap valor. Per tant, uns minuts poden arribar a ser una eternitat. Jo puc dir que sé que és la felicitat. He sigut feliç durant uns instants.

PER QUÈ I PER A QUÈ?

PER QUÈ I PER A QUÈ?

Fa temps que em ronda pel cap iniciar un blog que reculli els meus escrits en català. Fins ara, al meu anterior blog ( jliceras.blogspot.com.es), majoritàriament en castellà, havia afegit uns quants posts en la meva segona llengua, la d'adopció, com jo acostumo a dir.

Per què escriure en català? Ho sento, però soc simplista, i no hi ha una raó contundent, de força o de pes. Simplement perquè m'agrada. Trobo que és un idioma dolç i gairebé musical, amb consonants suaus i varietat de vocals.

Per a què un blog? En primer lloc, per a mi. Ja sé que no sembla correcte posar-me davant, però tinc la necessitat de tenir organitzats els meus escrits, i un blog m'aporta les eines (ara per ara) que m'interessen. D'altra banda, he observat, després del temps que porto donant forma escrita als meus pensaments, que és... com us ho dic perquè m'entengueu? Oi que no parlaríeu a una paret? Quan parlem esperem que hi hagi algú posant l'oïda. Si bé al començament d'escriure ho feia d'amagat, he observat que els escriptors, tot i que a l’hora d'escriure ho fem pensant tan sols en la història que narrem i en com l'expliquem, en acabar-la  creiem que potser alguna persona podria gaudir en llegir-la. Al cap i a la fi els escriptors desitgem que el lector gaudeixi de la lectura tant com nosaltres hem gaudit de l'escriptura.