ELS AMANTS DE BAUSÉN
Bausén és una petita localitat de la Vall d'Aran, just on comença els Pirineus, molt a prop de la frontera francesa, i a una altura de gairebé 1.000 metres. Accedir-hi actualment és bastant fàcil, ja que, tot s'ha de dir, les carreteres araneses estan força bé. A hores d'ara, a Bausén només hi viuen unes 100 persones
Hem de saber que la història que explicaré tot seguit (entre el mite i la realitat), va succeir a la primeria del segle XX. Aleshores el poble tenia més de 400 habitants, i arribar-hi era tota una odissea. És a dir, que hi havia una considerable població, però amb escassíssim contacte extern. És fàcil deduir que tothom es devia conèixer, i no seria estrany que alguns veïns tinguessin avantpassats comuns.
A les darreries del segle XIX va néixer el Francesc de Doceta. Una mica més tard, l'any 1883, nasqué la Teresa de Belana. Els nois tenien parentiu; no se sap si eren cosins germans o bé si la seva relació familiar era més allunyada. El que sí sap tothom és que en anar-se fent joves es van enamorar perdudament. S'explica a la història de la vila que els veïns varen ser testimonis del seu amor, i que els veien sempre en actitud afectuosa.
La parella no va esperar gaire a voler formalitzar la situació. Una tarda, en acabar les feines del camp, van anar a visitar el capellà per concertar dia de casament.
Per entendre bé el que va succeir a partir d'aleshores és necessari tenir clara la situació històrica d'inicis del segle XX, i és que l'Església es regia per unes normes encara gairebé feudals; tenia un pes i un poder determinants en la societat.
La qüestió és que el clergue els va demanar la dispensa papal, document ordinari que els futurs contraents havien de presentar si tenien sang comuna. Òbviament, aquesta llicència tenia un preu. I els nois no trobaven mai el moment de fer efectiu el pagament.
Els enamorats no van donar massa importància a allò que en deien "el paper", i van decidir conviure junts sense haver d’anar a la vicaria. Tot i que aquesta pràctica no era ben vista en aquells temps, la gent del poble ho va tolerar de grat, donat que eren coneixedors de les seves dificultats econòmiques i de la devoció que es professaven.
Van passar els anys. El Francesc i la Teresa s'estimaven cada vegada més i formaven una bonica família, amb una filla i un fill.
Tot rutllava bé: els nens creixien, ells treballaven... Ningú sospitava la desgràcia que planava sobre la família.
A la primavera del 1916 la Teresa va emmalaltir. Poc després, una pneumònia no tractada la va dur a la mort i va deixar dos fills i un marit afligit.
Pitjor va ser la situació quan el mateix capellà que no els va voler casar per no haver obtingut la documentació indispensable va dir al Francesc:
—Aquesta dona ha viscut i ha mort en pecat. El cementiri del poble és tan sols per als que estan en gràcia de Déu. La Teresa no hi serà pas enterrada.
El Francesc va tenir el suport de tots els veïns. Amb la seva ajuda, van anar als afores del municipi i van construir un petit cementeri laic. Van trigar tan sols un dia a encerclar amb pedres una petita parcel·la, cavar-hi una fossa i ficar-hi el cos de la seva estimada Teresa.
El temps passava. Ell li portava flors fresques cada setmana, però... la guerra, la maleïda guerra del 36, va fer que hagués de fugir amb els nens a l'altra banda dels Pirineus, a França. Els veïns, esperant la seva tornada, van continuar portant flors a la Teresa.
Ningú sap què se'n va fer, del Francesc, i les criatures, mai van tornar. Això sí, a hores d'ara no manquen flors a la tomba.
El poble va decidir no desenterrar-la perquè tant és una tomba com una altra; la dignitat dels morts és la mateixa.
I allà és: un petit cementiri per a una gran persona, la Teresa de Bausén.
