EL NEN QUE MAI ESTAVA CONTENTHi havia una vegada un nen que mai estava content. El Nil sempre remugava per tot, mai res li semblava prou bé. Fins i tot quan els seus pares intentaven complaure’l acabava posant traves. Després de plorar una estona perquè volia veure la tele, es queixava que no hi havia cap programa que li agradés. Desitjava anar al parc, i quan hi era deia que feia calor, fred o, fins i tot, que estava cansat. Si per dinar hi havia llom, deia que volia espaguetis. I així sempre, plorant i lamentant-se de tot. Els pares ja no li feien cas, sentien les seves queixes d'una manera rutinària. Això sí, s'havien acostumat a fer activitats que poguessin complaure el petit Nil, que ja havia fet els vuit anys.
Un diumenge van baixar fins a plaça Catalunya. Després, Rambles avall fins a pujar a la Golondrina. El Nil volia anar en metro fins al port per no haver de caminar, però els pares no li van fer cas. Les Rambles eren plenes de gent que pujava, baixava o romania en grups veient els artistes que feien d'estàtua, pintaven o d'altres activitats que entretenien el públic a canvi d'unes monedes. Els pares volien aturar-se davant una estàtua viva de Darth Vader, però ell va insistir a veure un pallasso. Es va quedar una estona embadalit amb les pallassades d'aquell home que semblava ser el més feliç del planeta. Duia un somriure d'orella a orella, i els ulls li lluïen tant que cridaven l'atenció. Gairebé no parlava, tan sols emetia sons guturals o unes quantes paraules aïllades. Però feia tantes ximpleries que la gent es petava de riure; el Nil també.
El dia va passar tal com els pares tenien previst. Visita al monument a Colom i els lleons que el voregen, passejada llarga amb la Golondrina, dinar al port i tornada tot seguit Rambles amunt.
El Nil recordava agradablement l'estona que havia passat amb el pallasso de la gran rialla. Potser era de les poques vegades que alguna cosa li havia agradat. Empaitava els pares perquè caminessin més de pressa. Quan eren a prop del lloc on havien vist al pallasso, es va adonar que no hi havia ningú, ni gent mirant ni el pallasso. Tan sols quedava l'escenari: una humil cortina blava que penjava des d'un fanal fins a un arbre. El Nil va quedar decebut perquè volia tornar-lo a veure. Amb un cop de geni es va desfer de la mà de la mare i va córrer fins davant mateix de la cortina que feia de teló. Va sentir un petit soroll. Amb curiositat va treure-hi cap. Quina sorpresa més desagradable: el pallasso ja no tenia somriure d'orella a orella ni li brillaven els ulls. Tenia el cap cot i plorava. Plorava molt, però sense cridar, fluixet. El Nil no sabia què fer ni què dir. No entenia res. La persona més alegre del món estava plorant desconsoladament. Aquest va ser el primer cop a la seva curta vida en què no va pensar en ell mateix. Ja li era igual riure amb el pallasso. Ara tan sols volia saber quina circumstància feia canviar l’home de la rialla al plor.
—Per què plores? Has caigut? T'has fet mal?
El pallasso, sorprès, va aixecar el cap i, en veure el petit, va fer la mateixa rialla d’abans. El clown, assegut encara, va començar a fer gestos divertits, tot i que les llàgrimes li continuaven rajant galtes avall. El Nil va tornar a parlar:
—No ho entenc. Com pots riure, si estàs trist?
L'home de la rialla va eixugar-se la cara amb la màniga de la seva camisa, va empassar un bon glop de saliva i va gargamellejar. Tot seguit va dir amb el seu habitual somriure d'orella a orella:
—Com et dius, petit?
—Nil
—Bé, Nil. Pot ser que tu no ho puguis entendre, però jo només soc feliç quan faig feliç els altres. Quan estic sol em poso trist; quan hi ha algú em poso content.
El Nil va emmudir, realment no ho entenia. Intentava assimilar les seves paraules. Mentrestant, el pallasso anava fent ganyotes. Finament, el Nil va deixar de pensar, va esclatar a riure i va imitar les expressions de l'home de la rialla. Va girar cap on eren els pares, que feia estona que observaven l'escena. En veure l'expressió del seu fill van començar a riure també. Encara riuen.
Hi havia una vegada un nen que abans mai estava content i que ara fa riure tothom.
PD- El Nil no va saber mai què era allò que feia tan infeliç l'home de la rialla quan estava sol.
