miércoles, 25 de septiembre de 2019

EL NEN QUE MAI ESTAVA CONTENT


EL NEN QUE MAI ESTAVA CONTENT

Hi havia una vegada un nen que mai estava content. El Nil sempre remugava per tot, mai res li semblava prou bé. Fins i tot quan els seus pares intentaven complaure’l acabava posant traves. Després de plorar una estona perquè volia veure la tele, es queixava que no hi havia cap programa que li agradés. Desitjava anar al parc, i quan hi era deia que feia calor, fred o, fins i tot, que estava cansat. Si per dinar hi havia llom, deia que volia espaguetis. I així sempre, plorant i lamentant-se de tot. Els pares ja no li feien cas, sentien les seves queixes d'una manera rutinària. Això sí, s'havien acostumat a fer activitats que poguessin complaure el petit Nil, que ja havia fet els vuit anys.

Un diumenge van baixar fins a plaça Catalunya. Després, Rambles avall fins a pujar a la Golondrina. El Nil volia anar en metro fins al port per no haver de caminar, però els pares no li van fer cas. Les Rambles eren plenes de gent que pujava, baixava o romania en grups veient els artistes que feien d'estàtua, pintaven o d'altres activitats que entretenien el públic a canvi d'unes monedes. Els pares volien aturar-se davant una estàtua viva de Darth Vader, però ell va insistir a veure un pallasso. Es va quedar una estona embadalit amb les pallassades d'aquell home que semblava ser el més feliç del planeta. Duia un somriure d'orella a orella, i els ulls li lluïen tant que cridaven l'atenció. Gairebé no parlava, tan sols emetia sons guturals o unes quantes paraules aïllades. Però feia tantes ximpleries que la gent es petava de riure; el Nil també.

El dia va passar tal com els pares tenien previst. Visita al monument a Colom i els lleons que el voregen, passejada llarga amb la Golondrina, dinar al port i tornada tot seguit Rambles amunt.

El Nil recordava agradablement l'estona que havia passat amb el pallasso de la gran rialla. Potser era de les poques vegades que alguna cosa li havia agradat. Empaitava els pares perquè caminessin més de pressa. Quan eren a prop del lloc on havien vist al pallasso, es va adonar que no hi havia ningú, ni gent mirant ni el pallasso. Tan sols quedava l'escenari: una humil cortina blava que penjava des d'un fanal fins a un arbre. El Nil va quedar decebut perquè volia tornar-lo a veure. Amb un cop de geni es va desfer de la mà de la mare i va córrer fins davant mateix de la cortina que feia de teló. Va sentir un petit soroll. Amb curiositat va treure-hi cap. Quina sorpresa més desagradable: el pallasso ja no tenia somriure d'orella a orella ni li brillaven els ulls. Tenia el cap cot i plorava. Plorava molt, però sense cridar, fluixet. El Nil no sabia què fer ni què dir. No entenia res. La persona més alegre del món estava plorant desconsoladament. Aquest va ser el primer cop a la seva curta vida en què no va pensar en ell mateix. Ja li era igual riure amb el pallasso. Ara tan sols volia saber quina circumstància feia canviar l’home de la rialla al plor.
—Per què plores? Has caigut? T'has fet mal?
     El pallasso, sorprès, va aixecar el cap i, en veure el petit, va fer la mateixa rialla d’abans. El clown, assegut encara, va començar a fer gestos divertits, tot i que les llàgrimes li continuaven rajant galtes avall. El Nil va tornar a parlar:
—No ho entenc. Com pots riure, si estàs trist?
     L'home de la rialla va eixugar-se la cara amb la màniga de la seva camisa, va empassar un bon glop de saliva i va gargamellejar. Tot seguit va dir amb el seu habitual somriure d'orella a orella:
—Com et dius, petit?
—Nil
—Bé, Nil. Pot ser que tu no ho puguis entendre, però jo només soc feliç quan faig feliç els altres. Quan estic sol em poso trist; quan hi ha algú em poso content.
     El Nil va emmudir, realment no ho entenia. Intentava assimilar les seves paraules. Mentrestant, el pallasso anava fent ganyotes. Finament, el Nil va deixar de pensar, va esclatar a riure i va imitar les expressions de l'home de la rialla. Va girar cap on eren els pares, que feia estona que observaven l'escena. En veure l'expressió del seu fill van començar a riure també. Encara riuen.

Hi havia una vegada un nen que abans mai estava content i que ara fa riure tothom.

PD- El Nil no va saber mai què era allò que feia tan infeliç l'home de la rialla quan estava sol.





sábado, 21 de septiembre de 2019

QUAN PASSIN ELS ANYS



QUAN PASSIN ELS ANYS ... 

Quan passin els anys, quan la vida s'obstini a no deixar-me anar, quan els records abandonin la meva ment, quan es difuminin les cares de les persones que estimo, quan les persones que m’estimen deixin de necessitar-me, quan la societat em vegi com una despesa i no pas com un benefici, quan s'acosti aquest moment a què tothom tenim por, però alhora, desitgem. Llavors, llavors voldria que l’última cosa que m'abandonés fora la capacitat de construir paraules. La paraula, aquest do que se'ns ha atorgat als éssers humans per poder comunicar-nos, per poder expressar-nos. Li demano al meu amic, el destí, que no m'oblidi mai que amb les lletres a, més ema, més o, més erra es construeix la paraula amor. Li demano que la paraula sigui l'última cosa que m'abandoni, que les meves mans puguin agafar el llapis fins al final, que la meva boca no es tanqui fins a l'últim moment. La paraula..., que no em manqui mai, la paraula. La paraula..., que em mori amb la paraula a la boca, i si pot ser dient PAU, millor.

GAUDIR DELS CINC SENTITS





GAUDIR DELS CINC SENTITS

No hi ha res com fer un alto en les tasques diàries, agafar una Pepsi, anar a les escales de darrere la casa, baixar-ne unes quantes i asseure's just on comencen a girar cap al sud. Allà, precisament allà on el sol toca de ple i la brisa de la muntanya de Montserrat m'acarona les cames nues i encara blanques, allà sec, prenc el primer glop de PepsI, giro el cap a l'esquerra i començo a observar plàcidament i detingudament tot allò que està a l'abast dels meus ulls. En aquell moment soc conscient que el temps no importa, que no té sentit respirar de pressa. Relaxo els meus músculs i deixo entrar l'aire ben a poc a poc fins a omplir els meus pulmons. Llavors és quan m'adono que hi ha un munt d'ocells que canten per aquí i per allà. Deuen ser de famílies diferents, perquè els seus cants no sonen igual. S'escolten per tot arreu. Just en aquest mateix instant una papallona gairebé "m'atropella" el nas. La segueixo amb la mirada i observo un grup de roselles. És el primer any que hi ha roselles al meu terreny. Mentre xumo de la llauna miro el sol, les roselles, les campanetes, els arbres, el romaní, les papallones, les abelles, les formigues i els ocells volant d'un arbre a l'altre. L'airet continua fregant-me les cames, els braços i la cara; em belluga suaument el cabell i fa ballar la meva bata d'estar per casa. Sento com el Sol abraça tot el meu cos.

En aquest moment prenc consciència que no sé el temps que ha passat i que no m'importa el que queda per tornar a pujar a casa. Sé que tinc la meva estona. La vull gaudir sense ansietats ni preocupacions. És el meu temps, un temps per a mi, gaudint al màxim de tots els sentits.

Quan no ets conscient del temps, aquest no té cap valor. Per tant, uns minuts poden arribar a ser una eternitat. Jo puc dir que sé que és la felicitat. He sigut feliç durant uns instants.

miércoles, 18 de septiembre de 2019

PER QUÈ I PER A QUÈ?


PER QUÈ I PER A QUÈ?

Fa temps que em ronda pel cap iniciar un blog que reculli els meus escrits en català. Fins ara, al meu anterior blog ( 
jliceras.blogspot.com.es), majoritàriament en castellà, havia afegit uns quants posts en la meva segona llengua, la d'adopció, com jo acostumo a dir.

Per què escriure en català? Ho sento, però soc simplista, i no hi ha una raó contundent, de força o de pes. Simplement perquè m'agrada. Trobo que és un idioma dolç i gairebé musical, amb consonants suaus i varietat de vocals.

Per a què un blog? En primer lloc, per a mi. Ja sé que no sembla correcte posar-me davant, però tinc la necessitat de tenir organitzats els meus escrits, i un blog m'aporta les eines (ara per ara) que m'interessen. D'altra banda, he observat, després del temps que porto donant forma escrita als meus pensaments, que és... com us ho dic perquè m'entengueu? Oi que no parlaríeu a una paret? Quan parlem esperem que hi hagi algú posant l'oïda. Si bé al començament d'escriure ho feia d'amagat, he observat que els escriptors, tot i que a l’hora d'escriure ho fem pensant tan sols en la història que narrem i en com l'expliquem, en acabar-la  creiem que potser alguna persona podria gaudir en llegir-la. Al cap i a la fi els escriptors desitgem que el lector gaudeixi de la lectura tant com nosaltres hem gaudit de l'escriptura.