L'altre dia va caure una forta nevada. En Pol, el meu fill de sis anys, i jo miràvem encantats per la finestra. Els flocs de neu començaven a caure lentament, però amb insistència. Vam veure com els ocells corrien aterrits d'una branca a una altra dels pins. La il·lusió de la neu ens va marxar de seguida en veure que els pobres moixons no tenien lloc per a guarir-se. El nen va desenganxar el seu nasset del vidre, va aixecar el cap i suplicant amb la mirada em va dir:
—Per què no deixem les finestres obertes i que els ocells entrin a casa?
—Fillet, si obrim les finestres nosaltres també tindrem fred.
Llavors vaig pensar que al garatge tenim finestres per a la ventilació. Vam baixar i les vam deixar obertes. Tots dos vàrem quedar ben tranquila ens pensar que potser els pardalets entrarien i s'amagarien entre els mil objectes que tenim en les prestatgeries del soterrani. I amb aquesta pau que dona haver contribuït a una bona causa vam anar a dormir.
En despertar-nos, la blancor del paisatge ens feia aclucar els ulls. En Pol no se sabia avenir de tanta alegria.
—Podem sortir a fer ninots de neu?
—I tant que sí. Esmorzem primer.
Vam baixar al garatge perquè és allà on tenim les botes d'aigua. La nostra sorpresa va ser majúscula quan vam veure tot de plomes escampades a terra. Els gats dormien encara; en tenim dos. El petit no va entendre què havia passat aquella nit.
Jo vaig aprendre que no sempre que vols ajudar ho aconsegueixes. Els ocellets no van patir fred, no. Si no haguessin entrat a casa, podrien haver mort de fred, o no. Però és clar que refugiar-se en una casa on hi ha dos gats no va ser una decisió encertada.
