Instint assassí

 

No sap com ni quan va començar a sentir que allò no era la vida que ella havia somiat. L’havia idealitzat des d’un bon començament de la relació, això ho tenia clar. Aleshores ja veia coses en l’Albert que no li agradaven, però la veritat era que no volia posar massa atenció en aquelles petiteses; el fet important era que n’estava molt enamorada. A més era fàcil, només havia de donar-li sempre la raó, així no hi havia cap problema. 

 

Cada vegada, però, li costava més acceptar anar pel camí que ell volia. La Leonor no tenia prou voluntat per dir prou, no vull, NO VULL. No volia que vinguessin a casa els amics pesats a jugar al mus, no volia que l’Albert estigués al bar fins ben tard, no volia quedar-se tot el dissabte netejant la casa mentre el seu marit anava en bici amb els amics. No li agradava que la besés amb aquella pudor de tabac i alcohol. Ja no volia el seu sexe; per a ella el sexe era practicar l’amor... i ja no l’estimava. 

 

Ara no recorda quan va ser la primera escomesa, ni la primera tibada de braç per obligar-l'hi, ni la primera bufetada. No sap ben bé com ha arribat aquesta situació, però el pitjor de tot és que tampoc sap de quina manera sortir-se’n. La dona s’atipa de treballar i ell malgasta els diners en les màquines del bar i cerveses. Es pregunta si els nens i ella han de viure així eternament. 

 

Aquesta nit, però, la Leonor ho ha vist clar; li ha passat pel cap una idea que mai a la vida s’hagués imaginat. Ha tingut por d’ella mateixa, del que seria capaç de fer si continués al costat del seu home.

 

Els nens ja dormen, ella sempre els posa a dormir d’hora perquè no vegin el pare en estat ebri. Ell, com cada nit, ha arribat tard i trampolejant. Avui, però, li ha donat per sortir al balcó; s’havia barallat amb un veí i el volia escridassar. La Leonor se’l mira i veu que treu mig cos fora de la barana. Aquí ha estat el mal pensament, un impuls interior la fa córrer cap a ell i donar-li una empenta. Sap que espetegaria ben mort a terra després de caure del sisè pis i, si més no, quedaria invàlid i ja no podria anar a la taverna a gastar i emborratxar-se, ni la tornaria a bufetejar. 

 

Però vet aquí que, en lloc d’imaginar-se l’home sagnant a la vorera del carrer, li ha vingut al cap la imatge dels seus dos fillets. Un pare mort i una mare assassina... No, de cap manera, no pot permetre carregar això sobre la seva consciència. 

 

Tot d’una agafa una bossa grossa, hi fica la roba de l’endemà d’ella i dels nens, fa llevar l’Oriol i la Neus, i aconsegueix les claus del cotxe. Quan tanca la porta de casa, encara sent els crits del marit i la resta dels veïns demanant-li silenci, que és hora de dormir.

Jardí Artigas, la seva història

La Pobla de Lillet havia estat agrícola i ramadera. Però la industrialització va saber aprofitar la baixada inicial del riu Llobregat. Així va ser com la família Artigas fa crear la fàbrica de teixits als seus terrenys, a tocar del riu.

Acabava de començar el segle XX i el benestant i gran empresari Eusebi Güell i Bacigalupi fundà l'empresa cimentera Asland a la Pobla de Lillet. Güell va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet la construcció del xalet del Catllaràs als afores del poble per tal que visquessin allà els enginyers i treballadors de la seva indústria. Vet aquí que Joan Artigas i Alart, amic de Güell, va allotjar a casa seva Gaudí en una de les estades que va haver de fer per seguir les obres del xalet.

Gaudí, per compensar l'hospitalitat de l'empresari tèxtil, li va regalar el projecte del jardí als terrenys que voregen el Llobregat, al costat de la fàbrica. Fins i tot va fer venir dos dels treballadors que acabaven de construir el parc Güell a Barcelona per tal d'ensenyar els paletes poblatans a fer les formes caragolades de la seva peculiar arquitectura. Joan Artigas va morir poc després sense poder veure el seu jardí acabat; ho va fer el seu fill, l'industrial Joan Artigas i Casas.

 

ENRIC PERELLÓ

                                          

 

Passaven  vuit minuts de les dotze del migdia quan finalment l’Enric Perelló, després de fer un revolt al camí, va albirar clarament el cim de la muntanya. Havia sortit aquell matí ben d’hora des de Queralbs. El seu objectiu era arribar al Balandrau abans de les tres de la tarda. Volia fer allà una parada, dinar i continuar camí cap a Setcases. Sabia que no era el camí més fàcil, i és que no era la facilitat el que ell cercava; sempre li havien agradat l’aventura i el risc. Feia temps que tenia ganes de passar una temporada tot sol a la muntanya; per això quan va veure el pic després d’haver deixat enrere el de Cerveris, va sentir una gran satisfacció. Va omplir els pulmons d’aquell aire pur i fred, va fer un glop d’aigua i va tornar a lligar la cantimplora a la corretja de la motxilla. No va voler descansar. Sabia que, si s’aturava gaire, després l’embranzida seria més dificultosa. 

 

 

L’Enric no hi comptava, però, que hagués nevat aquella mateixa nit. Ell era un muntanyenc experimentat, sempre obtenia informació del temps, però aquesta vegada no hi va pensar. Havia arribat la nit anterior al refugi on va trobar d’altres aventurers, i en la fervor de la conversa se li va oblidar connectar el seu iPhone. Hi hagués anat igual; tot i que per una altra ruta. No portava grampons. 

          El seu cor li deia que continués i el seu cap li proposava que se'n tornés. No va tenir gaire temps per escoltar l’un ni l’altre.  Una ximple relliscada el va fer trontollar i caure per la falda de la muntanya. Esperava trobar-se branques o arrels superficials, tal com havia estat altres vegades que havia tingut ensurts similars, però la neu ho tenia tot cobert. Cada vegada que, entre les giravoltes, endinsava la mà en la freda neu, aquesta se li esvaïa només agafar-la. 

          La velocitat de la baixada anava en augment. Ja no tenia temps d’aixecar el cap entre revolt i revolt. La blancor del terra i el blau del cel es succeïen cada vegada amb més rapidesa. L’abdomen de l’Enric va topar amb el robust tronc d’un pi negre.  Va quedar atordit. Després d’uns minuts va prendre consciència del que li havia passat. Ara sentia un gran dolor des de la panxa fins a la gola. Es va adonar que tenia la cama dreta doblegada al revés; sens dubte, la devia tenir trencada, tot i que no li feia mal. En Perelló havia fet diversos cursos de socorrisme. Si ell hagués trobat un company en aquella posició hauria sabut què fer-li, però a si mateix no es podia guarir. 

 

 

Havia caigut en una petita vall entre muntanyes; per un costat tenia el poble de Queralbs i per l’altre el de Setcases. Va començar a posar-se nerviós i a maleir l’hora que havia decidit anar tot sol. D’altra banda, el mal a la panxa era cada vegada més gran. Per sort, encara portava la motxilla a l’esquena, i les mans estaven bé. Malgrat l’intens dolor abdominal, va poder agafar el seu smartphone. Va trucar al 112. 

          El cos es va alliberar del dolor. Ja res li feia mal. Però se sentia molt cansat i tenia moltes ganes de dormir. Ara el cel blau i la neu blanca es tornaven d’un mateix color: gris. Tancava i obria els ulls amb força, intentant trobar els colors, però, ans al contrari, de mica en mica el gris s'anava enfosquint fins que tot es va tornar negre. Tenia sensació de vertigen. Finalment, la son el va dominar.

 

 

Els serveis d’emergències van activar immediatament l’helicòpter de salvament. Dins hi anaven un metge, un infermer i el pilot. Setze minuts després, ja deixaven darrere Ripoll. La recerca no va ser dificultosa donat que no era gens complicat trobar un cos sobre la blancor de la neu en una zona no massa poblada de vegetació. El pilot va observar que, a uns dos-cents metres d’on era l’Enric, hi havia un bon lloc per aterrar. Els sanitaris van caminar set minuts fins a l’objectiu. El metge es va agenollar i va posar els dits a la jugular de l’Enric. No va notar la pulsació. Va posar l’orella just a sota del nas, però no va notar l’alè. Entre tots tres el van posar cap amunt. L’infermer va donar el fonendoscopi al doctor, i aquest el va posar al pit del pacient. Va fer un gest negatiu amb el cap. 

          L’Enric Perelló havia tingut una gran hemorràgia interna. L’equip de salvament va fer tot el necessari per reanimar-lo, però això va ser impossible.

 

 

 

 

PANDÈMIA

Que tiri la primera pedra qui pensava que no acabaríem així. 

Foto cedida per Maria Baldellou Luque

Realment, es veia venir que una nova malaltia s’apropava. Les dues últimes setmanes abans que es decretés el confinament vèiem com en altres països s’estenia el virus com quan raja aigua, que no saps com aturar-la. Ara bé, aquest problema era a l’estranger, aquí no arribaríem a tant. 

El dia 11  de març d’enguany, després d’escoltar les notícies, vaig entendre millor la dimensió del problema sanitari. Però creia que exageraven... Fins que van començar a multiplicar-se els contagis i els morts d’una forma vertiginosa. 

Quan vaig acceptar que realment estàvem davant d’una pandèmia, vaig pensar que tot era producte d’una conspiració (dels xinesos per apropiar-se de l’economia mundial o de les altes esferes per eliminar població malastruga). Això creia fins que... l’economia de Xina es va enfonsar i les persones riques i famoses també morien pel nou virus.

Aleshores vaig entendre que érem davant d’una nova pandèmia, una més de les que ja havia patit la humanitat: 1918, grip espanyola; 1917, còlera; 1346, pesta negra, etc.

Esparverada, esperava cada dia les noves informacions, veient que els infectats pujaven en la temible agulla gràfica, i que els morts eren centenars cada dia. Volia col·laborar d’alguna manera, no suportava no fer res mentre la població queia irremeiablement. Al poble, un grup de veïns començàrem a cosir mascaretes; era poca cosa, però era quelcom més que escoltar notícies, plànyer i aplaudir. 

Vaig maleir els governs, que no havien previst suficient material ni personal per als únics professionals que ens podien salvar d’aquesta situació, els sanitaris, fins que... Després de poques setmanes vaig veure que en altres latituds estaven passant exactament pel mateix que nosaltres. Bé, igual no; alguns països no van arribar a fer el pic de la infecció tan amunt com nosaltres. Per exemple, Nova Zelanda i Portugal, que, només veure el que passava a la Xina o Itàlia, van prendre mesures dràstiques sense esperar a tenir infectats. Així i tot, el virus també els va arribar, però molt menys. És cert, però, que altres països van estar molt pitjor que nosaltres. 


Per acabar de rematar les desgràcies, entremig d’aquesta situació, mor un dels meus germans, no pas de coronavirus. Però renoi! Que se’t mori un ésser estimat en època 

de pandèmia implica haver-lo de plorar a soles.

Quan l'amor es mor

Què pensa un pare o una mare quan decideix tenir un fill? El primer de tot és estimar-lo, estimar-lo fins a l'infinit. En Ferran i la Glòria estimaven el seu petit d'un any i mig sense haver-lo vist encara. Tots els pares s'imaginen el seu fill, de gran, sent una persona lliure (en el més ampli sentit de la paraula) i feliç. Aquesta era la il·lusió d'aquest, ja madur, matrimoni.

Després de gairebé nou hores de vol i una plàcida nit d'hotel van aconseguir veure el Sacha, el seu fillet rus. Van haver d'estar-hi uns dies per a fer tràmits burocràtics. Quan van tornar a Barcelona van fer una gran festa de benvinguda amb tota la família i amics.

La infantesa del Sacha fou més o menys com la de tots els nens: rialles, plors, descobriments, pors, jocs, entremaliadures, aprenentatges, correccions... Res ni ningú feia preveure que les il·lusions anirien a parar al fons d'un pou ben profund.
          El noi era molt inquiet. Com més gran es feia, més dificultat tenia per obeir ordres. Rebutjava el proteccionisme, un xic massa excessiu dels papàs. A l'adolescència, els resultats acadèmics ja eren preocupants. Ni amb classes de mestres particulars es va poder salvar el segon curs de l'ESO. L'escola aconsellava repetir curs, però els pares pensaren que potser l'escola privada era massa exigent, i el van canviar de centre educatiu. La Glòria i el Ferran es preguntaven anys més tard si aquesta decisió havia estat un error, donat que el seu fill va començar a fer campanes. Havia après a imitar les lletres dels seus progenitors; es feia justificants d'absència d'una forma assídua. I com que els mestres entenien que era normal que el noi anés sovint al psicòleg, no malpensaven de tantes faltes d’assistència. Llavors el Sacha caminava per carrers poc transitats, arreplegant tot allò que li era fàcil d'aconseguir i venent-ho després a botigues de segona mà o desguassos. Ell tenia diners, els seus pares li havien assignat una paga, però allò d'aconseguir diners per ell mateix el feia sentir millor. En aquest deambular va conèixer persones afins al seu tarannà.

Ometré com el Sacha va arribar a desconnectar de la societat, i com la Glòria i el Ferran van assumir que el seu fill no seria l’ésser fabulós que s'havien imaginat quan era un nadó, tot just arribar a casa empenyent la cadireta. És massa llarg explicar la transformació psicològica del matrimoni. Els petits furts del noi es van transformar en robatoris de llars i cotxes. Des dels setze fins als trenta anys havia estat detingut i alliberat diverses vegades, però sempre aconseguia sortir-ne, bé perquè el delicte era menor, bé perquè els seus pares pagaven la fiança.

En Ferran i la Glòria s'havien fet grans entre decepcions, malalties i deixant anar molts diners. Físicament i emocionalment estaven esgotats. Quan el Sacha tenia trenta anys els seus pares van prendre la decisió més dura de la seva vida: el van fer fora definitivament, fora de casa i fora dels cors. La Glòria es recordava d'aquella buidor d'entranyes, de cor i de llar cada vegada que havia avortat. Ara sentia les mateixes buidors, però a més a més amb el dolor de no haver sabut o no haver pogut evitar-ho. Ara sabia què era estimar un fill, i ara també sabia que era veure morir l'amor per un fill.

Vull un fill

La Glòria és la primera a entrar a casa, el Ferran la segueix a prop. Ell duu en una mà la petita maleta amb el necesser, el pijama i la bata d’ella; l’altra mà encara aguanta les claus de casa. La dona nota un terrible pessic al pit: altre cop a casa sense el bebè. No pot suportar la buidor de la seva llar, del seu cor i de les seves entranyes.

          Tres inseminacions, tres avortaments. El ginecòleg ja els havia advertit: a la tercera anava la vençuda. Adeu a tota esperança per a concebre vida.  

          

Aviat faran onze anys de convivència, dels quals, els primers tres van prendre mesures perquè la Glòria no quedés embarassada. Volien llibertat. Després van decidir omplir la casa de nens, com a mínim dos, es deien, tot i que si en venien tres, fins i tot els haguera fet gràcia. A les revisions ginecològiques tot estava perfecte. Però passaven els mesos i res de res.  Cada vegada que a la Glòria li venia el sagnat, es feia un tip de plorar. El neguit per la manca de fills anava en augment.  En Ferran s’hauria conformat a no tenir descendència, però només volia fer feliç la seva dona. Per ella era capaç de fer-se totes les proves que calgués. Ell estava perfecte. Així que van començar a fer exàmens mèdics més exhaustius a la Glòria i van descobrir que tenia un problema uterí. Va ser aquesta la raó per la qual van haver de recórrer a la inseminació assistida... i tampoc va poder ser. 

Ara ja només els queda una última alternativa per a la maternitat:  l’adopció.

  

Un somni...

Una vegada era un planeta anomenat Terra, on es treballava pel bé de la comunitat; no existia l’individualisme. Aquell era un planeta on cap persona era superior a una altra. Tothom s'estimava. Hi havia una màxima: llibertat d’expressió amb respecte. A la Terra ja no quedaven polítics, tan sols n'hi havia treballadors que posaven en marxa les lleis que la resta de ciutadans escollien. 

La diversitat històrica dels seus pobles havia estat recollida en una gran col·lecció per tal que ningú oblidés mai les seves arrels. A aquell planeta la cultura arribava per igual a tots els éssers. Les religions havien quedat relegades a l'àmbit estrictament privat. 

A la Terra se sabia que la Natura era l’únic mitjà  proveïdor per a la supervivència. Era aquesta la raó per la qual totes les accions humanes passaven pel seu sedàs. Cada acte humà era contrastat i avaluat des d’un punt de vista global i ecològic abans de ser executat. Allà ningú no patia gana. 

La Terra havia eliminat les fronteres; ja no necessitaven les banderes. 

Foto: Salvador Parreu Frasquet

LA DRAGA

Era cap a l'any 7.500 aC. Un grup força nombrós de persones acabaven d'arribar a una zona magnífica per instal·lar-se: un estany central format per l'aigua que brollava de l'interior, sòl pla i fèrtil, ple de vegetació i d'animals de caça menor.

El grup de gent estava compost per unes quantes famílies, algunes d'elles entrellaçades entre si. Feia molts anys, segles en realitat, que caminaven, aturant-se llargues temporades en aquells indrets que els proporcionaven fruits, caça i bon aixopluc. Durant el llarg recorregut (en temps i distància) havien enterrat els morts i havien nascut criatures que, en ser adultes, havien procreat, i havien mort també per tornar a deixar pas a noves generacions de nòmades. Els seus avantpassats havien començat el seu caminar des de les terres fèrtils del Tigris i l'Eufrates. Però allà s'escurçaven els recursos i havia sigut l'hora de cercar nous indrets per seguir subsistint.

Van arribar a la zona de la Draga, a la vora del llac de Banyoles, amb la intenció d'exhaurir els aliments i seguir el seu camí cap al sud de la península Ibèrica. Però l'excés de fruites, de cereals i de caça els va obligar en certa forma a pensar de quina manera podrien conservar allò que recol·lectaven. Així van haver d'inventar la ceràmica de magatzematge. Es van adonar que, mentre consumien allò que havien conservat, la natura tornava a proporcionar nous elements alimentaris. Van observar que les cabres que havien dut fins allà eren molt més fèrtils en aquell ambient tranquil i de fàcil alimentació. Van veure que si plantaven les llavors dels aliments, podien ampliar la zona de conreu.

Aprofitant el que la Natura i el destí els havia ofert, allargaren la seva estada en aquella paradisíaca zona durant molts anys més. En un principi les cabanes eren força rudimentàries, i quan pujava l’aigua del llac les destrossava, deixant-les inundades. Cada vegada que passava això els habitacles eren reforçats i reinventats. El fet de poder gaudir durant molt temps d'un mateix lloc per viure provocà que tinguessin més temps, temps que van emprar a observar, pensar i perfeccionar els estris de caça i de conreu. Van aprendre a polir la pedra, per tal que tallés millor. I van incorporar la fusta a la pedra per poder usar millor les eines, adaptant-les de forma ergonòmica.

És molt interessant observar que en aquell poblat no existia encara l'organització jeràrquica, és a dir que no hi havia líder que manés. Tothom hi participava d'una forma comunal. També crida l'atenció que fins avui no s'ha trobat cap vestigi de ritu funerari.

Les excavacions continuen el seu ritme. De ben segur que el fons del llac i la seva perifèria ens dirà algun dia moltes més coses d'aquella gent a les quals, molt probablement, devem el nostre actual estil de vida.

l'Anna i l'Ester

L’Ester ha acabat l’examen; li ha anat fatal. Sort que el professor ha sigut molt comprensiu: li ha regalat mitja hora per poder acabar la prova. Està exhausta i té el cap com un timbal. No vol tornar a casa tan aviat. Anant cap a la parada del bus, passa davant el bar del campus. Decideix entrar-hi. 

          Amb un got de suc de taronja la mà, cerca un lloc per asseure’s. A la taula del fons, sola, hi ha la seva amiga Anna. En veure-la li venen al cap un munt de pensaments agradables. Alleugera el pas per saludar-la:
—Hola! Feia temps que no et veia. On t’havies ficat?

          L’Anna se la mira amb afecte, però no pot evitar recriminar les seves paraules. 

—Realment importa, això? Ara em preguntes on era? Fa gairebé mig any que no m’envies un missatge i, a més, has passat dels que jo t’he enviat.
—Estàs enfadada amb mi?
—No, impossible. Saps que soc una col·lega inqüestionable. Facis el que facis sempre seré al teu costat encara que no ens vegem.
          L’Ester sap que la seva amiga, més que parlar amb la boca, ho fa des del cor. Ara sent vergonya i penediment d’haver ignorat els seus missatges. Per què ho ha fet? 
—És cert. Sé que sempre puc comptar amb tu. Gràcies, Anna, de veritat. 
—I què fa que ara em parlis? Quin problema tens que necessites el meu punt de vista? 
—Bé, problema, problema..., no. És a dir, problemes en tinc, sí, ja ho crec. Però no m´he apropat a tu per això. T’he vist aquí assegudeta, sola, i de sobte m’he recordat de la gran amistat que sempre havíem tingut.

—Verge Santa, Ester! Sé de bona tinta que has passat una temporada molt dolenta. Què fa que no m’hagis comentat res?
—Com te n’has assabentat? Qui t’ho ha dit?
—Au! No em vinguis amb bajanades. Saps perfectament que ho sé tot de tu. I penso que, si n’haguéssim parlat, no ho hauries passat tan malament. 

—No ho sé... Potser sí. És que no hi volia involucrar ningú. Havia de sortir-me’n sola. 

—Saps, Ester? Tenia ganes de dir-t’ho: l’Oriol no feia per a tu. 
—Ara ho sé. Són coses que les he de veure jo mateixa. Necessitava el meu propi reconeixement dels fets.

          Les amigues queden en absolut silenci. Les dues estan assimilant les últimes paraules. L’Ester mira el seu got de suc, que encara és pràcticament ple i li diu a l’Anna:

—Ara estic contenta amb la meva decisió. I et dono mil gràcies per haver-me esperat en silenci.  És molt important que sempre hi siguis, tot i que jo t’hagi fallat. —Ara agafa fortament la mà de l’Anna— Gràcies.
—Així som les amigues de veritat. Sempre hi som.

—Ara tinc un altre problema: No passaré el curs.

   

Els dits d’una mà

Quin dit em tallo? Pregunta retòrica, a la qual sovint recorria la meva mare. Cinc fills havia parit, cinc són els dits d’una mà. Qualsevol dit provoca el mateix dolor en ser tallat. D’aquesta manera comparava ella l’amor pels seus fills. Tots nosaltres la fèiem patir igual. Però de ben segur que s’hagués tallat la mà sencera per tal de donar-nos el millor. 

Quin dolor el seu, quin dolor el meu, quin dolor el nostre. Ja manca un dit, ja em falta un germà. Quina tranquil·litat, però, que ella no ha vist cisar la vida del fill. Sort que els seus ulls i dits, plens de reuma, ja estan pansits i no ha de patir en veure expirar el seu estimat. La Natura és justa, i sovint els pares marxen abans que els fills. 

Quan moren els pares sents una sensació estranya d’orfandat (encara que estiguis en l’última trajectòria de l’existència). Quan mor un germà sents que una part de la teva ànima queda esquinçada. 

Talment, el decés forma part de la vida.

EL CARGOLET PORUC

—Què? Vens? 
—No, mama. No vull.
—Però, Cargolet, que ja no ets un bebè i tens edat de sortir a buscar el menjar. T’ho he dit moltes vegades.
—No i no, que tinc por.
         La mamà cargol va sortir lentament de la cova disposada a menjar uns bocins de fulles tendres. A la tornada duria a la boca una mica de menjar per al seu petit. Feia dies que Cargolet havia de sortir a la superfície, però el temor al desconegut provocava que no obeís la seva mamà.

 —Fillet, avui sí que has de venir, t’has fet gran, necessites menjar molt i jo només puc dur-te’n un pessic. Avui fa un sol esplèndid i, com que ha plogut, les plantes estan netes i el terra molt relliscós. Va, som-hi.
         Gairebé el va convèncer, però finament el petit es va ficar més endins. La mare, tota enfadada, va fer mitja volta i va tornar a sortir. Cargolet la mirava d’amagat. Patia pena per la seva progenitora, però la por era més gran que la llàstima. 

Aquesta vegada la mare trigava més del compte. A ell li semblava estrany perquè quan el terra era mullat caminava més ràpidament i tornava abans. No era pas la fam el que el preocupava; era una altra mena d’esglai: el de no tornar a veure-la. Ara l'amoïnava que no li hagués passat res. Potser ha menjat una herba verinosa i té mal de panxa? O ha topat amb una serp i se l’ha empassat? O ha caigut en un sot i no n'ha pogut sortir? La mare li havia explicat que aquestes coses podien passar als cargols, però a ella no li havia succeït mai perquè era molt prudent i anava sempre amb molta cura.

El neguit l'empentava a sortir de casa. No s'ho va pensar massa aquest cop. Estava realment preocupat. I és que s'estimava molt la seva mamà. Tenia por, molta por. Però recordava les paraules de la mare. Sovint li deia que valent no és qui no té por; valent és aquell que, tot i tenir por, va endavant.
    Això estava fent ell: caminar cap a la sortida. Un raig encegador de llum va fer que amagués instintivament les seves petites antenes. Però les va tornar a treure per veure-hi, i va seguir avançant. Fora, al bosc, se sentia una olor estranya; era la terra mullada. Sentia sons que no coneixia. Va continuar sense saber ben bé cap a on. Després d'uns quants centímetres, entre el garbuix de sorolls de la natura, va sentir un so que li era familiar:

— M'estàs trepitjant l'ull... Com vols que em fiqui dins la closca? Estic intentant escalar aquesta paret.
     Cargolet va reconèixer de seguida la veu, però no sabia ben bé on era. Va començar a cridar.

—Mama! Mama! On ets? —Ella el va sentir perfectament.
—Cargolet, has sortit de casa? Molt bé, fill! Jo sabia que en el fons no eres un poruc. Però ara ves amb compte. Hi ha un animal molt gran que camina a dues grapes. Va buscant cargols i els fica en un cabàs que du en una de les dues altres grapes que té al davant. Amaga't bé sota les fulles, que no et vegi.

Cargolet, en escoltar les paraules de la mare, va saber la direcció d'on venien i va avançar tan de pressa com va poder cap a ella.

—Mamà!

—Cargolet!

—Mamà!

—Cargolet!

          Així van estar una bona estona fins que el petit mol·lusc va veure una senyora, amb botes d’aigua, que duia una bossa, d’on sortia la veu de la seva mare. 

—Mare, ja sé on ets. Vinc.

—No, Cargolet, no vinguis. Cauràs dins el cabàs tu també

—Sí, vinc. Oi que m’has dit que haig de ser valent? Ja no tinc por, ni en tindré mai més.

          Cargolet va començar a pujar per la suau bota de la dona, la qual s’ajupia de tant en tant a collir més cargols. En arribar dalt de la bota, amb gran esforç, va passar a la cama. La muller va sentir una mena de pessigolles i va deixar anar la bossa per gratar-se. Els cargols que eren dins van quedar escampats pel fang, on es van amagar. Cargolet va caure a terra també. La dona va desistir i, tot recollint els estris, va marxar. Els cargols a poc a poc van començar a sortir dels seus amagatalls tot rient i aplaudint amb les petites antenes. 

—Visca, Cargolet! —va dir algú.

—Visca! —van cridar tots.

Com us podeu imaginar, estimats lectors,  a partir d’aquell dia en Cargolet i la seva mamà sortien junts al bosc a cercar menjar. Això sí, anaven amb compte de no trobar animals de dues potes amb botes.  

La màquina de cosir

La gran oblidada de casa meva. Allà s'estava, col·locadeta en un racó de la sala, silenciosa, com si no hi fos. De tant en tant, en passar-hi pel davant, em deia a mi mateixa: "L'hauries de netejar i greixar". Però tot seguit em contestava: "Total, per unes puntades d'un descosit o una vora d'uns pantalons...". I passava de llarg. Tinc tantes coses al cap que la màquina de cosir és al final de la interminable llista de tasques.

Però vet aquí que una pandèmia ha deixat indefensos milers de treballadors indispensables (des de sanitaris a transportistes, passant per policies, escombriaires, botiguers, farmacèutics i altres).
     Vet aquí que al poble es forma un grup per fabricar mascaretes per pal·liar la mancança de material.
     Vet aquí que em poso a fer una feina indispensable per mantenir la salut dels qui tenen cura de la Salut.
     Vet aquí que, alhora que aprenc a fer mascaretes, m'adono que aquella màquina quasi tan vella com jo es torna l'objecte més important de la meva llar.
     Vet aquí que em penedeixo d'haver-la ignorat tant i no haver-li donat l'atenció que es mereixia.

La màquina no empassa bé la roba, es trenquen les agulles i de vegades la costura surt malament. I no és que m'importi el cansament. Allò que em fa molta ràbia és no poder fer tantes mascaretes com desitjaria per culpa de no tenir la màquina a punt.

El tren

A l'andana hi ha poques persones, distanciades les unes de les altres i col·locades allà on pensen que coincidiran les portes del tren. Silenci absolut i fred matiner en la primera claror d'un dia que es preveu molt mogut.

El tren arriba. Tothom espera que el botó de la porta es posi verd; després, alguna mà el prem convulsivament. El vagó és ple. En entrar, ningú mira ningú, només cerquen seients buits. I, quan el troben, seuen mirant tímidament els passatgers del costat, però després hom fuig de les mirades dels altres. Antigament es buscaven les finestres per deixar perdre la mirada; ara, tothom abaixa el cap per mirar el mòbil. Hi ha agosarats que treuen un llibre de la motxilla o la bossa, l'obren amb parsimònia i s'endinsen en les pàgines.

Tan sols se sent alguna tos, el soroll de les rodes sobre les vies i la veu monòtona dels altaveus advertint de les properes aturades.

El tren segueix la seva ruta. A cada estació entren més viatgers i, tot i que en baixen alguns, cada vegada hi ha més densitat humana.

—Disculpa, et quedes a la següent parada?  —Són les úniques paraules que se senten. Si és que sí, l'interrogat contesta amb un moviment de cap amunt i avall; si és que no, fa un pas al costat. La gent corre per sortir del tren perquè saben que els que han d’entrar tenen pressa.

L'estació de destí és l'antítesi de l'estació de sortida: un riu cabalós, calorós i sorollós de gent que s'afanya a arribar a les escales mecàniques.

Aquesta era una rutina que, si bé abans es feia afanyosa, ara es troba a faltar.

Allò que més m’estimo

                                                                                 Felicitat és que arribi el moment de la foscor total i  trobar-me sola davant de mi mateixa, tancar la tele, la ràdio, el llibre..., mirar i escoltar al voltant. Res, no res s'interfereix entre jo i jo mateixa, evitant que em brollin les idees del cap com l'aigua brolla de la terra cercant un camí. 

Felicitat és sentir l'emoció de poder obrir l'ordinador, prémer el botó i plasmar el riu de pensaments. Els meus dits piquen convulsivament la màquina d'escriure. Només vull no deixar cap idea dins l'olla del cap. 

Felicitat és observar com es fan realitat les persones, els objectes, els llocs i les converses, plasmant-ho al paper virtual. Els he engendrat, ja existeixen, ja no moren en la meva capsa dels pensaments. 

Felicitat és notar la capacitat de construir, de crear..., de poder fer allò que he estat anhelant tot el dia. Malgrat les altes hores de la nit, no tinc son, ni ningú, ni res que s'interposi entre jo i la paraula. 

Felicitat és que, després de cinc hores, se'm comencen a tancar els ulls, faig un repàs, tiro enrere amb els dits sobre el ratolí i veig que he escrit nou folis.

Felicitat és veure la feina feta i saber que un flonjo, escalfat i acollidor llit m'espera. Felicitat és ficar-m’hi ben entrada la nit, amb la satisfacció d’haver treballat amb l'eina de transformar els pensaments: la paraula. 

Felicitat és despertar amb el cant del gall, sense cap més altre soroll, i ser conscient que, anit, per unes hores, vaig fer el que vaig voler. 

Camí cap a casa

Enfilo camí cap a casa per la carretera de revolts que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i el massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc.

                  

Fa uns dies que ha plogut intensament, però ara fa un sol esplèndid i el cel és ben blau. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc intens fins al verd fosc, gairebé negre. També hi ha taronges i marrons. Veig la vegetació com un conjunt d'individus, cada un d'ells amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té la seva densitat de fullam i grandària; és per això que, amb la brisa que corre entre muntanyes, aquests éssers vius es belluguen de forma diferent: uns prenen embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, n'hi ha que només belluguen les fulles, i d'altres, els que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es mouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, estigués veient una foto.

Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els braços, la cara i el pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis. L'aire només m'acarona les galtes i belluga el cabell, apartant-me’l de la cara.

Hauria de poder sentir el brogit de les fulles, o el xiulet de l'aire en passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim disc compacte adquirit. Són tres criatures joves amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. El grup IL VOLO delecta el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, italià, espanyol o català. Els seus timbres de veus i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

D'aquesta manera, entre la natura que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, l'aire que se'm fa present a les galtes, i les veus perfectes dels joves cantors viatjaria fins a l'infinit.

TOT PERDUT

Sabia perfectament que a casa s'hi amagava alguna ampolla. Ja n’havia trobat moltes d'altres. Però aquesta vegada no pensava pas buscar-la. Total, per a què? Si no hi havia alcohol, ell baixaria al bar. Plegava veles, no podia més.

Ella no es podia imaginar aquest daltabaix quan festejaven, quan es van casar, ni amb la vinguda dels seus tres fills. Tants anys junts, tantes il·lusions compartides, tants petons, tants "t'estimo"... Maleïda crisi, que es va endur la seva estabilitat econòmica i emocional! Formaven una família normal. Havien tingut algun desacord, sí, però eren ximpleries. Després, amb els problemes de veritat, es van adonar que aquelles baralles eren de riure.

La dona havia aconseguit muntar una petita empresa de neteja amb sis persones de plantilla que, afegint-hi la seva feina, es podia dir que li anava bé. L’home havia tingut una flota de tres camions, de manera que els guanys, si bé no eren excessius, sí que eren suficients per a viure sense preocupacions. Tant era així que després del segon fill decidiren comprar un habitatge més gran. Però vet aquí que, com si un buf negre es filtrés per l'aire de tot el país, els negocis van quedar paralitzats.

Ja no hi havia material per a transportar. Ell va haver d'acomiadar els dos conductors que li treballaven i malvendre dos camions, tot i que d'un encara pagava el préstec bancari.
     

Les empreses tancaven; així doncs, no necessitaven ningú per netejar-les. Els treballadors, a l'atur, podien tenir cura de casa seva. Ella va haver de tancar el negoci i anar a netejar personalment els pocs llocs que li havien quedat.

El matrimoni va quedar amb treballs precaris, amb una hipoteca immobiliària i un préstec bancari. Recordem que tres fills en una societat compulsivament consumista és molt difícil d'endurar. Van passar de no mirar mai els comptes corrents a haver de mirar-los cada dos dies per por a quedar-se en números vermells.
     

El marit, en veure's minvat del seu estat de confort, va trobar refugi en la beguda. Tal cosa provocava que les poques comandes que li sortien no les pogués fer, donat que alcohol i conducció són incompatibles.

Ja tot estava perdut. No els quedaven diners, però el pitjor era que ja no els quedava amor. Ja estava tot perdut.

Els ocells del tren

                                      Foto: Salvador Parreu Frasquet

En Pep vivia en una petita població de la comarca del Bages. Cada any, pel seu aniversari, els seus pares el portaven al port de Barcelona. Allà pujaven a la golondrina i feien un passeig per tot el port. 

Baixaren en tren perquè que al nen li agradava molt aquest mitjà de transport. A la parada següent van entrar tres nois que portaven gàbies d'ocells, protegides amb fundes de roba. Pel que es veu, aquell dia es feia a Pierola la fira de l'ocell. Els xiquets van seure al costat d’en Pep i es van col·locar les gàbies sobre les cames. El nen només feia que mirar-los, i es preguntava quina mena d'ocell hi hauria allà dins. Desitjava de tot cor que els homes abaixessin la cremallera de les fundes i, així, poder veure què s'hi amagava.

Per a sorpresa seva, tot d’una, va veure com un dels ocells treia el bec per damunt de la tanca de la cremallera i la feia baixar amb molta precisió. Tot seguit, els altres ocells van fer el mateix. Els propietaris dels animalons estaven distrets xerrant. En Pep mirà els seus pares. El pare dormia i la mare mirava, absorta, per la finestra. Poc després, el primer dels ocells agafà el filferro de la porta de la gàbia i el tragué, obrint així la porta. El nen no donava crèdit al que estava veient. Amb tota impunitat, el pardal que havia obert la gàbia va sortir i va fer un tomb, volant per tot el vagó, damunt els caps dels viatgers que ni s’immutaven. Els altres pardals se'l miraven i piulaven intensament. Tornà a visitar els companys de captiveri i els ajudà a obrir les seves gàbies. En aquell moment van començar a sortir un munt d'ocells. Era meravellós. Com podia ser que hi cabessin tants ocells dins les petites caixes enreixades?, es preguntà el petit. El nen intentava comptar-los, però com que voltejaven cap un costat i un altre no hi havia manera de poder-ho fer. Els pardals eren petitons i tenien les plomes de coloraines, tal com en Pep els pintava quan li ho demanava la seva professora, a col·legi. Eren grocs, blaus, taronges, vermells, verds, fins i tot n'hi havia tres de color rosa. El nen es deia a si mateix que no era el color amb què ell els hauria pintat. Els ocellets piulaven contents i volaven amunt i avall del vagó. Ara algunes persones observaven l'espectacle, però d'altres continuaven mirant per les finestres, com si no passés cap cosa especial. Mentrestant, el tren seguia amb el seu ritme habitual.

De sobte, en Pep sentí una veu llunyana que li deia que es despertés, que ja havien arribat a plaça Catalunya. En Pep buscava els ocells que volaven damunt d'ell, però ja no hi eren. Llavors, mirà els seients del costat per veure els nois, però tampoc hi havia ningú. Preguntà a la mare per ells, i ella li va dir que  havien baixat dues parades abans, enduent-se les gàbies enfundades. 
En Pep mai va saber si els ocells es van ficar a les garjoles en el moment de sortir del tren o ... potser va ser un somni?