Aquell matí de setembre, el piular de les aus la va avisar altra vegada que ja passaven sobre casa seva. Sense pensar-s’ho gens va córrer cap al jardí, on hi havia els ocells. De nou semblaven dir-li “vine amb nosaltres”, “vine amb nosaltres”.
Tantes ganes tenia de volar, que una força desconeguda la va fer aixecar lentament de terra. Ella, però, no es va espantar, i va desitjar més i més enlairar-se per retrobar-se amb el seu amic. Com més ho volia, més amunt anava. I més i més... De tant en tant mirava a terra. Cada vegada era més lluny. No tenia pas por, ans al contrari, xalava de saber-se prop dels ocells que la saludaven i l’acollien com un membre més de l’equip volador.
Una de les vegades que va mirar casa seva, ja la va veure petita. I al costat, com si fos una formigueta, va reconèixer la mare. Va sentir pena per ella i va tornar per a acomiadar-se’n. “Mare, no ploris per mi. Tornaré a la primavera, t’ho prometo”. La mare no va tenir temps de dir-li res; l’Eli es va girar i va tornar a alçar el vol, tot ràpid per incorporar-se al grup dels seus nous amics, els pardals viatgers.
(Foto: Salvador Parreu Frasquet)
