L’OS FERIT
A la cova, papà os s’acomiadava dels seus:
—Família, vaig a veure què trobo per dinar avui.
—Molt bé, estimat. Ves amb compte, que al bosc sempre hi ha perill —li va dir mamà ossa.
—Papa, papa, porta mel de la de l'altre dia. Era boníssima —li va demanar Osset, el seu fill.
El pelut animal va caminar fins a l'eixam, però aquesta vegada era buit. Les abelles no devien haver treballat prou, o potser un teixó s'havia cruspit la mel. Va continuar caminant pel bosc fins que va veure un altre eixam penjant de la branca d'un arbre. Papà os es va posar dret i, amb els braços ben estirats amunt, va intentar arribar al deliciós menjar. El cas és que, per molt que bracejava, no aconseguia arribar-hi; la branca era massa alta. Va fer uns quants salts, però estava massa gras i no podia saltar gaire. Llavors va pensar que si s'enfilava pel tronc podria agafar la mel.
Va començar a pujar. El cas és que, tot i que clavava les urpes tant com podia a l'escorça de l'arbre, va relliscar i es va precipitar des de bastant amunt. En caure, li va quedar una pota davantera sota el cos, que li feia molt mal i li impedia caminar.
—Socors! —va començar a cridar.
En aquell moment passava una bandada d'orenetes, que van escoltar el seu crit demanant ajuda i el van veure ben estirat a terra. Immediatament, van baixar i començaren a voletejar per sobre seu. Cada ocell agafava un feix de pèls amb el seu bec i, alhora, intentaven enlairar-lo, però pesava molt, i no podien. Van haver de marxar i seguir el viatge cap a terres càlides.
L'os continuava estirat a terra. De sobte va veure una formiga que caminava ràpida cap a casa seva.
—Ei, formiga! Em pots ajudar?
La formiga s'aturà en sec. Estava just davant dels ulls del plantígrad. L'os se la mirava. S’observaven tots dos: ella, petitona; ell, enorme. Tot i això, mai es pot negar l'ajuda a qui te la demana, així que la formigueta li digué:
—Bé, jo sola no puc fer res... Aniré a buscar les meves germanes. La unió fa la força.
L’insecte va tornar a córrer i va desaparèixer sota el fullam. L'os va aclucar els ulls, tot desanimat.
Minuts més tard va venir tot un exèrcit de formigues. Centenars, milers, milions de formigues seguien la seva capitana.
—Formigues, stop! —.Papà os estava sorprès.
—Formigues, un quart de volta —.I totes giraren cap al gros animal.
—Formigues, endavant!
La multitud de formigues es va ficar sota l'os, provocant-li pessigolles amb les seves corredisses.
—Formigues, amunt!
—Formigues, maaaarxa!
I els petits animals van començar a caminar amb les seves fortes potetes. Semblava com si l'os fos un rèptil que es desplaçava estirat. Papà os, amb la seva pota davantera sana, anava indicant el camí a seguir.
De tant en tant la capitana manava descansar i, després, tornava a ordenar la marxa. Així fins que unes quantes hores més tard van arribar a l'ossera.
Tot just s'estaven acomiadant les formigues, entre la gratitud de papà os, mamà ossa i l’Osset, quan van veure un grapat d'abelles que sostenien amb les seves potetes l'eixam de mel. En arribar a la cova van dir:
—Sabem que no és normal que les abelles vagin a visitar els ossos. Així i tot, avui farem una excepció. No volem que patiu gana.
Tots es van posar molt contents. Mentre mamà ossa llepava la pota ferida de papà os, les formiguetes, les abelles i l'Osset ballaven i cantaven.
