L'Eli vol volar
Una vegada era una nena que vivia en un poble entre muntanyes. Des de ben petita l'Eli veia cada tardor unes bandades de pardals que volaven. En passar, l'intens piular de les aus semblava dir-li "vine amb nosaltres", "vine amb nosaltres".
Un matí el soroll dels ocells la va despertar. Tot i que ja clarejava, el sol no havia sortit encara. Va córrer cap a la finestra per acomiadar els petits alats. Per a sorpresa seva va veure aterrar un pardalet. La nena va sortir de casa tan ràpid com va poder. L'ocell saltironejava intentant alçar el vol, però no ho aconseguia. Ella, amb molt de compte, el va agafar i va aixecar els braços, a l'hora que obria les mans i empentava l'ocellet cap amunt.
L'animalet va aconseguir volar, i ho va fer en direcció al grup de companys que encara cobrien el cel. Però quan va recórrer un bon tros va girar i va tornar cap a la nena, que se'l mirava meravellada. L'animaló voletejava per sobre d'ella. L'Eli donava voltes a si mateixa per no perdre'l de vista. De sobte va sentir la veu aguda del seu nou amic que li deia: "gràcies". Va quedar sorpresa, ja que tenia entès que els ocells només piulaven. Així i tot va reaccionar i li va contestar: "no es mereixen". L'ocell va baixar fins a tocar amb les seves urpes els negres i despentinats cabells de la petita. L'Eli va començar a riure i el moixó va tornar a volar cap amunt.
A l'Eli li hauria agradat tenir ales i volar darrere d'ell. El va seguir amb la vista fins que el sol, que ja havia sortit, la va enlluernar. Llavors es va adonar que estava amb pijama i els peus nus. Tenia fred i ganes, moltes ganes, de volar.
