On són les meves mitges?
Tinc fred a les cames... Ho puc sentir i pensar, però no pas dir.
La noia agradable m'ha vestit; mentre ho feia, em parlava dolçament. Però no m'ha posat mitges, mai me’n posa. Tinc fred a les cames.
On són les meves ulleres de sol? La noia agradable (canvien sovint el personal, i no en memoritzo els noms) m'ha assegut davant la finestra. Fa un bon sol, però no em toca a les cames, i les tinc fredes.
La claror m'enlluerna i em molesta. On són les meves ulleres de sol?
La noia agradable se m'apropa de tant en tant, m'eixuga el nas i em fa una carícia. Em diu "Que guapa que estàs avui!". Jo no puc dir-li que tinc fred a les cames i que necessito les ulleres de sol.
Al·leluia! Per fi em canviaran el bolquer. A l'hora de dinar voldria anar més a poc a poc, però la noia agradable va de pressa; té molta feina.
Avui, però, he tingut sort: m’ha tocat el primer torn i el puré és calent.
La noia agradable em porta altre cop davant la finestra. Ara el sol és ben amunt i no em molesta. Tampoc tinc fred a les cames. Per sort no m'ha deixat davant la tele com a d'altres companys. L'abraçaria, li faria un petó i li diria: gràcies.
Quan em van trobar estirada a terra van activar el codi Ictus, però era massa tard. L'ambulància xiulava i la família, trasbalsada, no tenia paraules. Els professionals actuaven amb minuciós protocol.
L'ictus em va arravatar tant...!: la llibertat, la mobilitat, la paraula...
Aquell dia es van quedar moltes coses a casa: les fotos dels éssers estimats, el cosidor, el llibre, la llibreta i el llapis...I les mitges i les ulleres de sol.
