PER QUÈ NO?

          

Per què no? 

Per què no? Fugim a la roureda. 

Per què no? Allà juguem a l’acuit i correm com dos bojos fins a esgotar-nos. 

Per què no? Ens tombem de panxa enlaire sota un roure alt i prim, i mirem la capçada i cerquem el sol entre el fullam. 

Per què no? Mentre inspirem l'aire net i fred ens agafem les mans i ens travessem les mirades. 

Per què no? 

Per què no, allà, entre el terra i el cel, ens parlem sense dir-nos paraules...?

M'ENCANTARIA

                                       M'encantaria

M'encantaria mirar-te als ulls i veure'ls brillar de satisfacció. M'encantaria veure un somriure als teus llavis. M'encantaria que no patissis gana, ni fred, ni desolació, ni tristor. M'encantaria saber que tens il·lusió per la vida i riquesa cultural. M'encantaria que el teu poble i tots els pobles del món visquéssim en pau, col·laborant en tot allò que calgui perquè ni a tu, ni a ningú, ens manqui mai la llibertat. 

DESITJA’M SORT

DESITJA’M SORT

Doncs no, no et desitjo sort. Oh! Mala persona! És el primer que et  passarà pel cap. Però si m'escoltes (si em llegeixes) pot ser que fins i tot, al final, em donis les gràcies. Mira, l'Univers està regit per la llei de la causalitat, no pas de la casualitat. Les persones, minúscules parts que en formem part, també ens regim per aquesta llei. Tot té una relació causa-conseqüència. Aconseguir una meta sempre implica haver fet un camí. Un objectiu s'acompleix després d'un esforç. I aquest esforç serà directament proporcional a les possibilitats reals d'arribar-hi. Ai! Que fàcil és esperar que ens caigui el mannà del cel! M'hi podria passar una hora, o omplir el foli, posant exemples de causa-conseqüència. Més aviat, però, estimat amic, et convido a pensar en algunes fites viscudes. Reflexiona i rumia si haguessis arribat a..., si no hagués sigut per...  Ja veuràs que res t'ha caigut al damunt; tot ha tingut una raó per arribar a tu.   

     Qui o què garanteix que el nostre esforç ens durà exactament a l'objectiu marcat? Qui o què ens garanteix que el camí que escollim per arribar a la meta és el correcte? Ningú està exempt d'equivocació. L'error humà també té una proporcionalitat directa. Aquesta proporcionalitat ve marcada per l'experiència i el coneixement. A l'experiència s'arriba per mitjà del temps i de l'esforç a retenir els esdeveniments passats. El coneixement s'assoleix amb l'estudi acadèmic o autodidacta. 

I doncs? Ara em tornes a demanar que et desitgi sort o claves els colzes per posar-te a estudiar? Vols tenir sort o t'ajups per lligar-te bé els cordons de les sabates per tal que no t'entrebanquis durant la caminada? 

     Espero que t'hagi quedat clar, amic meu, que la sort no existeix, que la sort és una invenció d’algú malintencionat per tal que no lluitem, per tal que esperem, adormits, allò que hauríem de sortir corrents a buscar.

LES APARENCES ENGANYEN

                            LES APARENCES ENGANYEN

Només faltaria que avui no fos puntual el tren. Vaig per la carretera de revolts (visc en un poble de muntanya). He sortit amb temps suficient per si de cas passa res. L'angoixa em fa prémer el pedal més del compte, ho reconec. Arribo al pàrquing de l'estació gairebé mitja hora abans. Llàstima que no tingués aquesta estació prop de casa meva. Però bé, no es pot tenir tot, i jo volia viure en una zona tranquil·la.
     Avui tinc la venda de la millor casa de Barcelona. Més que mai vull ser puntual. Sempre he treballat en immobiliàries. La meva n'és una de les poques que s'ha salvat de la bombolla. El tren arriba puntual, com acostuma a passar en aquesta estació. Sempre que puc escullo llocs diferents. M'agrada canviar de seient i de vagó. No m'agraden les rutines. M'he posat d'esquena a la direcció de la marxa. M'encanta veure com s'allunyen les cases.
     A la següent parada entra un home amb el cabell recollit en un monyo i amb barba de tres dies. Du un jersei que li arriba als genolls i el típic pantaló texà foradat que està tan de moda. Net sí que va, sí. Com pot un home, que ja no és un criatura , anar d'aquesta guisa? Seu davant meu. Deixa a terra la bossa que portava en bandolera just al costat de la meva cartera, on porto la documentació. Ja no puc mirar per la finestra; només estic pendent d'ell, no fos cas que quan marxi agafi la meva cartera en lloc de la seva. Em canviaria de seient, però l'home tampoc no m'ha fet res. Ara penso que la línia 1 també passa per Sant Andreu. Tant m'és agafar-la aquí com a Triomf o Catalunya. De vegades ho he fet, per allò de canviar, saps? A més el metro és més ràpid que el tren. Però sobretot em desfaig d'aquest tipus que tinc davant.


Mare de Déu! El paio s'aixeca i baixa. Va pel mateix camí que jo i espera el metro! Però jo soc llesta. Espero que entri al vagó i me'n vaig a un altre. Per fi el perdo de vista. En arribar a Rocafort enfilo carrer amunt. 

     Això és massa! Sento petjades fortes rere meu, com d'algú que té pressa. Giro la cara. És ell que ve darrere meu a tota pastilla! Ara sí que sí, aquest home vol quelcom de mi. Accelero el pas i giro la cantonada. Segueixo pel carrer de Calàbria ja més assossegada, però mirant de reüll. Agafo el carrer d’Aragó amb por de veure'l. Entro al Banc amb les cames tremoloses. Però ja em sento segura. Tantes corredisses han fet que arribi súper d'hora. Ja m'està bé. Sec en una de les cadires i espero el client mentre miro el Twitter. 

     El senyor Cantañeda ve acompanyat de la seva dona. Entrem tots tres a la sala de les firmes, així li diem col·loquialment els del ram. Primer entren els clients, les formes s'han de mantenir sempre. 

En entrar em quedo sense alè, la boca oberta i els ulls clavats en la persona distingida del notari. Una mica més i em cau la cartera. El banc ha canviat de notari, el senyor Permanyer s'ha jubilat, ja li tocava, pobret. El nou titular de la notaria és... el paio que m'ha estat perseguint tot el matí!

RITUAL DE LECTURA

RITUAL DE LECTURA 

Tens ganes que arribi aquell moment de serenor del dia en què finalitzes les tasques i et trobes amb tu mateix. Ets conscient que el temps que queda per acabar el dia és teu, exclusivament teu. Hi ha moltes ganes de saber com continua la història de la novel·la que estàs llegint; sí, aquella que vas començar fa tres mesos amb la il·lusió d'esbrinar quin estil literari empraria l’autor, i per quins camins et duria al seu relat. T'acomodes al llit amb mil coixins, agafes el llibre gairebé amb fruïció. Tens la sensació, la mateixa de cada nit, que et llegiràs més de cinquanta pàgines. Recolzes el volum sobre les cames arronsades, busques el full amb la punta doblegada, la desdoblegues intentant fer desaparèixer la marca del plec. Saps que el dia anterior et vas quedar a mitja pàgina, però sempre encetes la lectura des de l’inici del full; així t'endinses millor en la trama de la novel·la.

Ja t'has llegit tres planes. De sobte ets conscient que les parpelles s'han abaixat i que les últimes paraules que hi ha al teu cap en realitat no estan escrites al llibre, sinó que la teva ment ha fet una continuació lògica de la lectura, una invenció inconscient. Tot i que les parpelles pesen, la teva curiositat t'obliga a obrir-les, fas l'esforç. Ara has de trobar la línia per la qual havies deixat la lectura. Com que tens por de saltar-te un tros, busques uines línies més amunt d'on creus que t'havies quedat. Comences a maleir-te perquè estàs tornant a llegir el mateix. Se't tornen a abaixar les parpelles, ho notes. N'ets conscient i no ho vols. Desitges continuar. Intentes d'obrir els ulls. Aconsegueixes llegir unes paraules més. Acabes la ratlla i busques la de sota, però com si fos la pel·lícula Atrapat en el temps, una i moltes vegades més, els teus ulls es posen sempre sobre la mateixa línia. Cerques la de sota, però no la trobes. No vols reconèixer que has perdut la batalla, que la son ha tornat a guanyar-te. Fas un sobreesforç i aconsegueixes entendre un paràgraf més.

De sobte et despertes. No saps quant de temps ha passat, però et molesta el llum, et fa mal el coll, que penja, i et pesa el llibre sobre les cames. Doblegues la punta de la pàgina, deixes el llibre sobre la tauleta de nit i tanques el llum. T'endinses en els llençols amb sentiments oposats: satisfacció (per haver aconseguit llegir una mica més) i decepció (volies avançar cinquanta pàgines).