PANDÈMIA

Que tiri la primera pedra qui pensava que no acabaríem així. 

Foto cedida per Maria Baldellou Luque

Realment, es veia venir que una nova malaltia s’apropava. Les dues últimes setmanes abans que es decretés el confinament vèiem com en altres països s’estenia el virus com quan raja aigua, que no saps com aturar-la. Ara bé, aquest problema era a l’estranger, aquí no arribaríem a tant. 

El dia 11  de març d’enguany, després d’escoltar les notícies, vaig entendre millor la dimensió del problema sanitari. Però creia que exageraven... Fins que van començar a multiplicar-se els contagis i els morts d’una forma vertiginosa. 

Quan vaig acceptar que realment estàvem davant d’una pandèmia, vaig pensar que tot era producte d’una conspiració (dels xinesos per apropiar-se de l’economia mundial o de les altes esferes per eliminar població malastruga). Això creia fins que... l’economia de Xina es va enfonsar i les persones riques i famoses també morien pel nou virus.

Aleshores vaig entendre que érem davant d’una nova pandèmia, una més de les que ja havia patit la humanitat: 1918, grip espanyola; 1917, còlera; 1346, pesta negra, etc.

Esparverada, esperava cada dia les noves informacions, veient que els infectats pujaven en la temible agulla gràfica, i que els morts eren centenars cada dia. Volia col·laborar d’alguna manera, no suportava no fer res mentre la població queia irremeiablement. Al poble, un grup de veïns començàrem a cosir mascaretes; era poca cosa, però era quelcom més que escoltar notícies, plànyer i aplaudir. 

Vaig maleir els governs, que no havien previst suficient material ni personal per als únics professionals que ens podien salvar d’aquesta situació, els sanitaris, fins que... Després de poques setmanes vaig veure que en altres latituds estaven passant exactament pel mateix que nosaltres. Bé, igual no; alguns països no van arribar a fer el pic de la infecció tan amunt com nosaltres. Per exemple, Nova Zelanda i Portugal, que, només veure el que passava a la Xina o Itàlia, van prendre mesures dràstiques sense esperar a tenir infectats. Així i tot, el virus també els va arribar, però molt menys. És cert, però, que altres països van estar molt pitjor que nosaltres. 


Per acabar de rematar les desgràcies, entremig d’aquesta situació, mor un dels meus germans, no pas de coronavirus. Però renoi! Que se’t mori un ésser estimat en època 

de pandèmia implica haver-lo de plorar a soles.

Quan l'amor es mor

Què pensa un pare o una mare quan decideix tenir un fill? El primer de tot és estimar-lo, estimar-lo fins a l'infinit. En Ferran i la Glòria estimaven el seu petit d'un any i mig sense haver-lo vist encara. Tots els pares s'imaginen el seu fill, de gran, sent una persona lliure (en el més ampli sentit de la paraula) i feliç. Aquesta era la il·lusió d'aquest, ja madur, matrimoni.

Després de gairebé nou hores de vol i una plàcida nit d'hotel van aconseguir veure el Sacha, el seu fillet rus. Van haver d'estar-hi uns dies per a fer tràmits burocràtics. Quan van tornar a Barcelona van fer una gran festa de benvinguda amb tota la família i amics.

La infantesa del Sacha fou més o menys com la de tots els nens: rialles, plors, descobriments, pors, jocs, entremaliadures, aprenentatges, correccions... Res ni ningú feia preveure que les il·lusions anirien a parar al fons d'un pou ben profund.
          El noi era molt inquiet. Com més gran es feia, més dificultat tenia per obeir ordres. Rebutjava el proteccionisme, un xic massa excessiu dels papàs. A l'adolescència, els resultats acadèmics ja eren preocupants. Ni amb classes de mestres particulars es va poder salvar el segon curs de l'ESO. L'escola aconsellava repetir curs, però els pares pensaren que potser l'escola privada era massa exigent, i el van canviar de centre educatiu. La Glòria i el Ferran es preguntaven anys més tard si aquesta decisió havia estat un error, donat que el seu fill va començar a fer campanes. Havia après a imitar les lletres dels seus progenitors; es feia justificants d'absència d'una forma assídua. I com que els mestres entenien que era normal que el noi anés sovint al psicòleg, no malpensaven de tantes faltes d’assistència. Llavors el Sacha caminava per carrers poc transitats, arreplegant tot allò que li era fàcil d'aconseguir i venent-ho després a botigues de segona mà o desguassos. Ell tenia diners, els seus pares li havien assignat una paga, però allò d'aconseguir diners per ell mateix el feia sentir millor. En aquest deambular va conèixer persones afins al seu tarannà.

Ometré com el Sacha va arribar a desconnectar de la societat, i com la Glòria i el Ferran van assumir que el seu fill no seria l’ésser fabulós que s'havien imaginat quan era un nadó, tot just arribar a casa empenyent la cadireta. És massa llarg explicar la transformació psicològica del matrimoni. Els petits furts del noi es van transformar en robatoris de llars i cotxes. Des dels setze fins als trenta anys havia estat detingut i alliberat diverses vegades, però sempre aconseguia sortir-ne, bé perquè el delicte era menor, bé perquè els seus pares pagaven la fiança.

En Ferran i la Glòria s'havien fet grans entre decepcions, malalties i deixant anar molts diners. Físicament i emocionalment estaven esgotats. Quan el Sacha tenia trenta anys els seus pares van prendre la decisió més dura de la seva vida: el van fer fora definitivament, fora de casa i fora dels cors. La Glòria es recordava d'aquella buidor d'entranyes, de cor i de llar cada vegada que havia avortat. Ara sentia les mateixes buidors, però a més a més amb el dolor de no haver sabut o no haver pogut evitar-ho. Ara sabia què era estimar un fill, i ara també sabia que era veure morir l'amor per un fill.

Vull un fill

La Glòria és la primera a entrar a casa, el Ferran la segueix a prop. Ell duu en una mà la petita maleta amb el necesser, el pijama i la bata d’ella; l’altra mà encara aguanta les claus de casa. La dona nota un terrible pessic al pit: altre cop a casa sense el bebè. No pot suportar la buidor de la seva llar, del seu cor i de les seves entranyes.

          Tres inseminacions, tres avortaments. El ginecòleg ja els havia advertit: a la tercera anava la vençuda. Adeu a tota esperança per a concebre vida.  

          

Aviat faran onze anys de convivència, dels quals, els primers tres van prendre mesures perquè la Glòria no quedés embarassada. Volien llibertat. Després van decidir omplir la casa de nens, com a mínim dos, es deien, tot i que si en venien tres, fins i tot els haguera fet gràcia. A les revisions ginecològiques tot estava perfecte. Però passaven els mesos i res de res.  Cada vegada que a la Glòria li venia el sagnat, es feia un tip de plorar. El neguit per la manca de fills anava en augment.  En Ferran s’hauria conformat a no tenir descendència, però només volia fer feliç la seva dona. Per ella era capaç de fer-se totes les proves que calgués. Ell estava perfecte. Així que van començar a fer exàmens mèdics més exhaustius a la Glòria i van descobrir que tenia un problema uterí. Va ser aquesta la raó per la qual van haver de recórrer a la inseminació assistida... i tampoc va poder ser. 

Ara ja només els queda una última alternativa per a la maternitat:  l’adopció.