TEMPESTA

          

                       Tempesta

 

 

 

Nit de tempesta. La pluja cau obliquament, colpint els vidres de les llars. S’escolta la xiulada de l’aire, que bufa fort. Les onades, altes, esclaten a la platja amb gran esvalot. Les palmeres del passeig semblen ballar al so i al ritme del vent.

Al matí, el brogit ha cessat, però la mar encara és brava. Les onades continuen colpejant la sorra, enduent-se'n un bon grapat cada vegada que reculen.

     El cel és gris i els núvols allunyats encara són més foscos. Ambdós, cel i núvols, formen un conjunt amb totes les tonalitats existents de grisos. Es pot sentir com rellisca l'aigua que encara resta a les teulades de les cases, i el xip-xap en caure a la vorera.
     Les gavines, contentes, es capbussen per a menjar els peixets que no han sobreviscut a la tempesta.

Més tard el cel recuperarà el blau, el sol substituirà els núvols i el mar s’apaivagarà. La platja i les voreres continuaran mullades, però la gent sortirà a passejar per a respirar el nou aire fresc. I les gavines caminaran plàcidament per la sorra.

La tempesta ja ha passat

 

 

 

             Trobades amb el català-I

Qualsevol persona que em coneix, només una mica, sap que m'agrada l'expressió escrita. M'encanta inventar històries, de vegades no tan inventades, i plasmar-les en un full. He escrit quatre novel·les en castellà (una inèdita) i uns quants relats en ambdues llengües. Però el següent repte va venir després que el meu marit volgués iniciar-se en el català. Vaig decidir acompanyar-lo; ell començava i jo el millorava.

I aquí em trobo, escrivint en la meva segona llengua i aprenent a fer-ho millor.

Trobades amb el català-H

 

                            Trobades amb el català-H

 

 

La normalitat era parlar en un idioma o l'altre indistintament. Continuava dient “bon dia” o “bona tarda” en entrar en un lloc. A la meva nova feina, de cara al públic, la primera salutació sempre era en català, però, si calia, canviava al castellà. 

 

 

Vet aquí que la crida a la maternitat en va posar en el dilema: si penso en ambdós idiomes, en quin d’ells parlaré als meus fills? Vaig trobar la resposta en poc temps, i per raons de pes: 

 

1) Els meus fills tindrien com a llengua materna el català i així ja creixerien amb l’idioma assolit. 

 

2) La musicalitat del català em resulta més propera per als nens. 

 

3) Al català, com a llengua minoritària, se l’ha de mimar una mica més que a les majoritàries (sense menystenir-ne cap), perquè, si no, corre el perill de desaparèixer. 

Trobades amb el català-G

 

              Trobades amb el català-G

 

 

Una bona empenta va ser la carrera de magisteri. A la Universitat vaig acabar parlant i escrivint en català. Però sobretot vaig aconseguir pensar en la meva segona llengua; ja no havia de traduir constantment. Per ben poc no vaig treure-me’n el títol. Això sí, a Bellaterra vaig obtenir força coneixements i, com he comentat abans, pensar i parlar en català o castellà era tan simple com estar davant d’un interlocutor o un altre. Tot i que encara em quedava molt per aprendre (i encara em queda), vaig perdre la por a expressar-me en l’idioma de Catalunya. 

 

 

Trobades amb el català-F

  

                                   Trobades amb el català-F

 

 

 

Aquesta va ser una època molt dura en la meva relació amb la nova llengua. Volia parlar-la; de fet, ho feia, però la meva fluïdesa i el coneixement de paraules eren força deficients. Encara pensava en castellà i, per enraonar, havia de traduir contínuament. Això em dificultava en gran manera poder defensar els meus pensaments. Sempre he sigut un xic inconformista i cercadora de la justícia, i... diguem-ne que a la feina, en un magatzem, tenia diferències amb els meus superiors. Em vaig adonar que per a argumentar les meves idees era imprescindible saber-les expressar, cosa que no aconseguia. Després de treballar allà uns quants anys, i en acabar la relació laboral, vaig optar per no tornar a parlar mai més en català.

Trobades amb el català-E

                        

                  Trobades amb el català-E

 

  

I va arribar l’hora de cercar una feina. En aquells temps això del currículum no existia; llegies les ofertes laborals al diari o bé algú et deia on mancava gent. Et presentaves al lloc, deies que volies treballar, et feien dues preguntes (quatre eren massa), de vegades et demanaven el certificat de penals (si havies estat a la presó ho tenies magre perquè t’agafessin), i si eres menor d’edat havien de signar els pares. És per aquest motiu que la meva mare venia amb mi a l’hora d’anar a demanar feina. 

     Era una bona època; no existia allò de “ja et trucarem”. El normal era que et diguessin que t’hi presentessis l’endemà.

 

 

Aquell dia anava a demanar el lloc de recepcionista i atenció al client a una de les moltes fàbriques tèxtils de Terrassa.  El xoc va ser ràpid i cruel. No recordo si va ser la primera o la segona pregunta: “¿Hablas catalán?” No, no el parlava encara. Em van dir que volien una persona que pogués parlar amb qualsevol client que entrés per la porta. Per molt que els vaig insistir que l’entenia perfectament, jo no complia amb el perfil. Allà mateix ja em van dir que no, que podria desenvolupar moltes tasques, però que de cara al client em seria difícil trobar-ne. 

 

 

No vaig sortir de l’entrevista decebuda, no; vaig sortir-ne motivada. En posar el peu a la vorera del carrer, em vaig proposar parlar català a tot arreu i que,  allà on entrés, diria bon dia o bona tarda perquè em contestessin en català. Ras i curt. 

 

 

 

 

 

 

Trobades amb el català-D

                                Trobades amb el català-D

 

 

 

 

Jo ja entenia perfectament l’idioma català, tot i que el parlava molt poc i amb força dificultat. Era una època d’intenses i llargues xerrades amb les amigues, i , el millor lloc per fer-ho, un parc. Allà, on el cercle comunicatiu s’obria a altres persones, se sentia parlar en català. Em meravellava la musicalitat i dolçor d’aquelles paraules, majoritàriament de les mares als seus fillets. De fet, va ser en aquells parcs on em vaig enamorar d’aquesta llengua. 

 

Trobades amb el català-C

                                             Trobades amb el català-C 

 

 

Vivíem els últims anys del franquisme; s'ensumava canvi social i retorn a les llibertats.

A casa meva van pensar que era millor que abandonés l'escola privada religiosa i em van fer anar a l'institut públic. Allà vaig topar de ple amb la gramàtica catalana. Tot i que el català encara no estava reglat, hi havia l'assignatura de català, que, juntament amb la d'anglès, van aparèixer per primer cop a les meves activitats acadèmiques.

Que bé recordo el professor Vives, home menut i d'ulls blaus. Com es notava que li agradava el que feia! Tant de bo em llegís, perquè li diria gràcies i que vaig gaudir molt a les seves classes.
     Malgrat que fins aleshores jo havia tingut trobades no gaire positives amb la llengua de Catalunya, aquell mestre em va presentar el català com una nova eina d'expressió, i el vaig afegir a la meva llista de coses positives. Això no obstant, encara era lluny de fer-lo servir per a la comunicació, ja que ni en sabia prou ni tenia opció de parlar-lo. Per a mi només era un idioma d'àmbit escolar.