Aviat farà un any que havia d’anar a la presentació de l'última novel·la de l’escriptora Gisela Pou. Dies abans de l’esdeveniment va esclatar la pandèmia del segle XXI i tot va quedar paralitzat.
Però el meu pensament sempre ha estat en Tot, menys la pluja. L'he demanat a la meva llibreria preferida; de barrí, sí, i lluny de casa meva, però hi ha unes llibreteres que es desviuen sempre per trobar-me el títols que els demano.
Doncs bé, tornant a la lectura. He de dir que no sé si és que l’autora evoluciona cap al tipus de literatura que a mi m’agrada o soc jo que m’adapto cada vegada més al seu estil. La qüestió és que cada llibre que llegeixo d’ella m’agrada més que l’anterior.
La veritat és que la Gisela Pou condueix el relat d’una manera magistral, amb un llenguatge enriquidor (confesso sense vergonya que he hagut de recórrer al diccionari unes quantes vegades). És una lectura que enganxa des del principi. Els personatges són descrits des de l’interior, com a mi m’agrada, i els he fet meus de seguida. A més, tracta la malaltia d’un d’ells d’una forma respectuosa i tan realista que, sense anomenar-la, es fàcil esbrinar de quina es tracta.
En fi, que si no heu llegit mai la Gisela Pou, us animo a fer-ho. Us asseguro que passareu una molt bona estona.
