miércoles, 14 de diciembre de 2022

Trobades amb el català-B

                                            Trobades amb el català B

 






 

Per entendre bé el que explicaré és molt important que ens situem en el context històric: any1968. escola religiosa i dictadura franquista.


Jo ja tenia consciència que en aquesta terra, es parlava de dues maneres diferents. Això sí, estava convençuda que el castellà el sabia tothom, mentre que el català s’emprava tan sols en la intimitat familiar.


Bé, n’estava convençuda fins aleshores. Aquell any vaig entendre que el castellà havia estat una llengua imposada a persones que sempre havien parlat català. Vaig arribar a aquesta conclusió després de passar tot un curs veient patir una companya per no expressar-se correctament en castellà. "Que me hables en cristiano", recordo com la mestra increpava la Torelló (nom fals per no identificar-la). 


 

Recordo que em feia molta pena la pobra nena quan la veia allà, davant la pissarra, intentant trobar les paraules traduïdes a una  llengua que ella no sabia que existia fins que va començar l’escolaritat. Em venien moltes ganes de xivar-li la lliçó des del meu pupitre. La Torelló sempre treia males notes i no era pas que fos ximple, no. Simplement, a casa seva només li havien parlat en un mateix idioma. En aquells moments d'angoixa a classe jo pensava: "Déu meu, gràcies perquè els meus pares m'han ensenyat el castellà". 

     

 

 

 

jueves, 8 de diciembre de 2022

Trobades amb el català-A

                                    Trobades amb el català-A

 


 

 

Jo devia tenir entre sis i vuit anyets. Aleshores tenia una única amiga, la Carme. Però amiga d'aquelles de veritat; ens passàvem el dia juntes a casa meva o a la seva.



Per entendre el meu entorn diré que vaig arribar a una barriada de nouvinguts, on la majoria procedíem d'Andalusia. Era plena dictadura franquista. La Carme i la seva família eren catalans, d'aquells que en diem “de tota la vida”. Així i tot, no els havia sentit parlar mai en la seva llengua. Potser (n'estic convençuda) devien fer-ho quan jo no hi era.


El cas és que la tieta del seu pare va començar a sovintejar casa seva. Curiosament, aquella senyora no parlava gens ni mica el castellà, i insistia que havíem de parlar tots en aquell idioma tan estrany per a mi. La veritat, a mi no m'importava que enraonessin entre ells en català, tot i no entendre’ls. Considerava que les seves converses a mi tant me feien. 


 

Però vet aquí que un dia la bestia estava cosint i li va caure el didal a terra. Clinc, clinc, clinc... rodolà la metàl·lica peça. El meu instint de nena educada va ser anar a trobar-lo, però en aquell moment la dona se’m va adreçar. Jo, que com he dit era educada, em vaig aturar per escoltar-la: "Agafa'm el didal" em va demanar. 

  

 

Anys més tard vaig saber què em deia, però quan em va passar això no vaig entendre ni un borrall. "Què?" li vaig contestar. "Que agafis el didal" em repetí. Pobra dona, devia pensar que la ignorava, perquè ni podia sostenir una conversa ni, per culpa del malentès, li havia anat a collir el didal.      

     Afortunadament per a nosaltres (la tieta i una servidora), va aparèixer la Carme i l'hi va arreplegar.


Va ser en aquell moment d'impotència, de manca de comunicació, que vaig prendre consciència que el català era, a la fi, una altra manera de parlar en aquell punt geogràfic el qual, tot s’ha de dir, jo no era conscient de quin era. I que potser caldria conèixer ambdós idiomes. 

 

 

 

viernes, 15 de julio de 2022

AGRAÏMENTS


 

                                               AGRAÏMENTS

 

 

 

 

Gràcies pel cel blau, també per quan és gris, i fins i tot, per quan plou.

Gràcies per l’escalfor i per la frescor.

Gràcies pels ulls, amb què puc veure cada capvespre com s’amaga el sol i cada matí la seva lluentor.

Gràcies per l’olor de sal del Mediterrani, de la terra mullada quan plou i del romaní del meu jardí.

 

Gràcies per l’aire, que respiro sense adonar-me’n.

 

                                   ...................

 

Gràcies per tenir a qui estimar i per sentir-me estimada. 

Gràcies per poder mirar els ulls de la gent sense haver d’amagar-me’n.

 

Gràcies perquè les meves mans poden acaronar i els meus llavis poden besar els meus nets. 

Gràcies pel turbulent dia, que no em deixa tenir mals pensaments. 

                               ......................


Gràcies per mostrar els camins sense exigir-me per quin haig de caminar. 

Gràcies per l’enteniment, que encara no m’he begut.

 

Gràcies per la llibertat del pensament, l’única cosa que mai ningú no em prendrà.

Gràcies per la Pau de la meva ànima.

I, sobretot, gràcies per haver-me tornat a despertar. 

 

 

 

Gràcies, vida!

sábado, 11 de junio de 2022

JA ETS MEVA

 



                                                         Ja ets meva

 

 

Sabia que aquell dia t'havia de conèixer.

Quelcom dins meu em deia que tot havia quedat en el passat. Aquell va ser el moment de dir-me: prou! Prou de burxar-me, de maleir-me i de plànyer-me.

Notava que la meva amargura marxava amb el rebuf de tramuntana.

Veia com la remor del mar venia directa a mi.

Allà et vaig trobar, entremig del cel platejat, el vent i la mar regirada que colpejava el moll. En aquell moment em vaig desempallegar de tota la càrrega duta a sobre durant tant de temps.

En veure't, vaig tancar els ulls i vaig respirar fondo fins que als pulmons ja no hi va caber ni un àtom d'oxigen. Després, els vaig buidar mentre m’omplia de la teva essència.

Aleshores em vaig aferrar a tu, Felicitat. Mai et deixaré marxar.

 

 

martes, 24 de mayo de 2022

LES AVENTURES DE LA NONA

                                             




                                            LES AVENTURES DE LA NONA

 

 

Aventures trepidants d’una petita en un món on la natura és el teló de fons en què es mouen els protagonistes, alguns humans i d’altres fantàstics. La Nona descobreix una manera de viure sense obligacions ni prohibicions; allà tothom és responsable i dur a terme allò en què té més habilitat. Res es fa per a un mateix, sinó que tot té una finalitat col·lectiva. En definitiva, és un lloc ple de bondat que, n’estic segura, hem desitjat la majoria de nosaltres.  



Tot i que també es narra una part negativa, on la malícia intenta captar persones del món bo per engrandir el seu domini. I la Nona, que encara no està acostumada a viure sense gens ni mica d’egoisme, cau en les urpes de la malignitat. 

 

És un llibre ple de lliçons que l’ésser humà encara ha d’aprendre, amb molts exemples del que sí i el que no hauríem de fer. 


Les aventures de la Nona és una versió en femení i actualitzada al segle XXI de Les aventures del Nono, escrit fa més d’un segle pel francès Jean Grave,  i s’emmarca dins del moviment de renovació pedagògica que va sorgir a finals del segle XIX i principis del XX. 

 

La pedagoga Montserrat Puig fa una adaptació magistral d’aquella primera versió, en què no esbrines en cap moment les noves incorporacions, si no és que llegeixis quelcom sobre objectes tecnològics que, òbviament, sabem que en aquella època no existien.

 

 

M’han sobtat, però, alguns elements de la traducció que no s’ajusten a la normativa del català.

 

 

Si voleu una lectura vibrant, on la imaginació us porti a mons fantàstics, no deixeu de llegir les aventures de la Nona. De ben segur que gaudireu. 

 

 

 

sábado, 30 de abril de 2022

LA NENA QUE NO VOLIA DORMIR

             





                                              LA NENA QUE NO VOLIA DORMIR


L’Eiko era una nena de sis anyets que només volia jugar. Tot el que feia ho convertia en joc. Quan era a taula, els coberts eren cotxes o motos que corrien cap a la boca convertida en pàrquing. Però si menjava cigrons, llavors era una porteria de futbol i cridava, alhora que queien les petites boles sota la llengua: "goooool!". A classe s'ho passava d'allò més bé perquè per a ella llegir i escriure era un joc de construcció. Construïa paraules amb unes peces que es deien lletres. I per anar a l'escola, feia curses entre illes de cases amb el pare, que era qui sempre la hi duia.


Per a l’Eiko, només hi havia un moment cada dia en què no sabia a què jugar, i aquest era l'hora d'anar a dormir. Això d'estirar-se al llit, tancar els ulls i no fer res era per a ella una mena de càstig.
—No, no i no. No vull dormir.
     Cada nit era la mateixa cantarella. Plorava, s'aixecava del llit, demanava aigua sense tenir set o mil excuses que es buscava per tal d'allargar el dia.


Els pares ja tremolaven quan veien que el sol marxava i entrava la foscor, moment d'anar a dormir. Tant era el patiment de la mare, que un dia, desesperada, quan ja l’astre rei s'amagava darrere l'horitzó, va sortir al balcó i va cridant tant com va poder:
—Sol, si us plau, no marxis! Aquí, en aquesta casa hi ha una criatura que només vol el dia.
     L’Eiko, tota desconcertada per l'acció de la seva mare, no va gosar preguntar res. Això sí, aquí va trobar un nou joc i va repetir el que havia escoltat, posant-hi una mica més de la seva imaginació.
—Eh, sol, vine! Vine a jugar amb mi. A què vols jugar, eh? Què t'agrada? T'agrada escalfar? Sí? D'acord. Espera't una mica, no marxis encara—. Va córrer cap a la cuina, mentre suplicava a la mare que li donés un got amb un glaçó dins.
—Au, va! Si t'agrada escalfar, juguem a fondre el gel.
     Però, com era de preveure, el sol va marxar i la foscor va envair els carrers de la ciutat.


Aquella nit, com les anteriors, a l’Eiko li va costar adormir-se. L'endemà, en despertar-se, va veure un raig de sol que passejava amunt i avall de l'habitació, tot canviant de forma i intensitat. La petita va seure posant l'esquena al capçal del llit i va mirar, divertida, les seves corredisses. En un dels sumptuosos moviments el raig va deixar un espai obert com si fos una boca i va parlar:
—Hola! Com veus, a mi també m'agrada jugar. Soc el sol.
—Tu no ets el sol. El sol és rodó i gran.
—Bé, soc una petitíssima part d’ell. Tot sencer no hi cabria en aquesta habitació i, a més, et cremaria, segur.
—Ah! —atenta a la conversa amb el seu nou amic—. I a què juguem?
—A mi m'agrada molt jugar. De vegades jugo a amagar-me entre els núvols. Cada dia jugo a fer ombres que, segons el moment, són més estirades o més petites. Alguns dies escalfo tant l'aigua del mar que puja fins al cel i després cau; per això plou. El problema és que no puc jugar mai amb ningú.

—No? —va preguntar la petita, decebuda—. Per què?

— Perquè quan vull tocar a algú el cremo.

—Vaja! Quina pena.
—Jo, cada matí quan em desperto, pujo amunt i amunt.  I em diverteixo molt tot el dia. Però quan passen unes hores me'n vaig a dormir. Si no ho fes, llavors sempre seria de dia, i seria molt avorrit. Quan deixo tothom a les fosques heu de tancar els ulls per deixar els vostres caps també en la foscor.
—Però jo no vull dormir.
—Ni jo tampoc ho voldria. No obstant això, necessitem la foscor un cop al dia. I no passa res. Perquè sempre, sempre, sempre torno a sortir cada matí. I cada dia et despertaràs i tornaràs a jugar. 

 

 

L’Eiko, des d’aquella xerrada, no va tornar a plorar a les nits. Ara havia trobat un nou divertiment. Al capvespre, sortia al balcó i s’acomiadava del seu amic. I cada matí, en llevar-se, el primer que deia era:

—Bon dia, sol!

 

 

martes, 5 de abril de 2022

BLANC O NEGRE



 Blanc o negre, dretes o esquerres, sí o no, amunt o avall, progressista o lliberal, carn o peix, moreno o ros, independentista o constitucionalista, cara o creu, comunista o capitalista, monarquia o república, dictadura o democràcia, públic o privat, frare o soldat, Biden o Trump, caixa o faixa, estàs amb mi o contra mi...



Vivim en una societat cada vegada més crispada. Com més temps passa, més ens radicalitzem. Ja no val allò de "sí, però...", ni acceptem termes mitjans. Ens estem situant en un punt on la tolerància, l'empatia o les mitges tintes no serveixen per a res. Veig que hi ha massa intolerància i exasperació.

 

         

Hi ha una necessitat imperiosa d'haver d'etiquetar tothom, com si fos imprescindible saber de quin peu calça tot aquell que interacciona amb nosaltres. El pitjor és que, segons com derivi el diàleg, ens col·loquen l'etiqueta sí o sí. 


I és que no tot és blanc o negre, també hi ha tons grisos.

LA TORTUGA DESOBEDIENT


                                              

                                            La tortuga desobedient

La seva llar, la de la tortuga, era el petit jardí d'una bonica casa a primera línia de mar. Allà també vivia en 
Joanet. Tots dos havien crescut paral·lelament. I si bé quan eren petits compartien moltes estones de joc, ara ja feia temps que les seves trobades es limitaven al moment en què el nen li donava unes fulles d'enciam, escorça de síndria, un bocí de carbassó, etc. En Joanet s'havia trobat algunes vegades el queloni atrapat entre les fustes de la tanca que separava el jardí de la vorera del carrer; llavors l'agafava amb cura i el posava prop de l'aigua o el menjar.

—No ho tornis a fer. Fora només hi ha perills —deia a la amiga, donant per segur que ella entenia el llenguatge humà.


Però un dia, tot passejant pel jardí, la tortuga va topar amb una fusta escardada. Empentant-la amb la seva duríssima closca va aconseguir trencar-la i posar les seves dues potes davanteres sobre les rajoles del carrer. Ruuum..., va fer una nena passant en patinet, i ella va haver d'amagar-se dins la closca a correcuita. Un cop fora novament tot el cos, va començar a caminar, ben a poc a poc, això sí, cap al mar. Però vet aquí que en passar per la carretera un cotxe va picar amb una de les seves rodes en un costat de la seva closca i la va fer saltar pels aires. En caure, afortunadament, va anar a parar dins el cistell d'una noia que tornava de la platja. La humida tovallola li va fer de coixí. Amb els dos ensurts que havia tingut des que va marxar  en va tenir prou per adonar-se que no havia d'haver desobeït en Joanet.
     La jove va caminar tres carrers cap a l'interior i va pujar al segon pis d'un bloc d’habitatges. Ja a casa, va treure la roba mullada que duia a la bossa per estendre-la a les cordes del balcó. La tovallola semblava més mullada que altres dies, ja que pesava més. La noia no va veure la infortunada i desobedient tortuga, la qual es va precipitar pel balcó, amb la sort que va topar amb el tendal estès de la fruiteria de la planta baixa. Va rodolar tendal avall fins a caure precisament sobre una caixa d'enciams. Per fi li passava quelcom de bo! Va menjar una mica, es va amagar entre el fullam de les verdures i es va adormir. Unes hores més tard, una senyora que cercava un formós enciam la va veure. Després de comentar-ho amb tothom que hi havia per allà van decidir que la portarien al mar, lloc d’on, segons ells, devia haver sortit. 



Quan va acabar el dia, el dependent va tancar la botiga i va ficar la tortuga en una bossa per dur-la arran d’aigua. Però ella, així que es va mullar una poteta, va donar la volta tan ràpidament com va poder i va caminar en sentit contrari al mar. No totes les tortugues són d'aigua; és clar que no tothom ho sap.
     La nostra amiga desobedient va caminar i caminar fins a trobar la carretera. Com que ja era fosc,  no hi havia gaire trànsit i la va poder travessar sense cap nou ensurt. Va caminar gairebé tota la nit per la vorera prop de les tanques de les cases. Finalment, va veure la tanca trencada per on havia sortit moltes hores abans. Va tornar a entrar i es va arraulir entre les pedres del jardí. 

 


La tortuga va aprendre que quan el seu amic Joanet li diu quelcom és per al seu benestar. Mai més el desobeiria.

 

 

 

martes, 29 de marzo de 2022

QUAN CREUS QUE HO FAS BÉ

 



L'altre dia va caure una forta nevada. En Pol, el meu fill de sis anys, i jo miràvem encantats per la finestra. Els flocs de neu començaven a caure lentament, però amb insistència. Vam veure com els ocells corrien aterrits d'una branca a una altra dels pins. La il·lusió de la neu ens va marxar de seguida en veure que els pobres moixons no tenien lloc per a guarir-se. El nen va desenganxar el seu nasset del vidre, va aixecar el cap i suplicant amb la mirada em va dir: 

Per què no deixem les finestres obertes i que els ocells entrin a casa? 
Fillet, si obrim les finestres nosaltres també tindrem fred. 
   Llavors vaig pensar que al garatge tenim finestres per a la ventilació. Vam baixar i les vam deixar obertes. Tots dos vàrem quedar ben tranquila ens pensar que potser els pardalets entrarien i s'amagarien entre els mil objectes que tenim en les prestatgeries del soterrani. I amb aquesta pau que dona haver contribuït a una bona causa vam anar a dormir. 

 

 

En despertar-nos, la blancor del paisatge ens feia aclucar els ulls. En Pol no se sabia avenir de tanta alegria. 

—Podem sortir a fer ninots de neu? 

I tant que sí. Esmorzem primer.

   Vam baixar al garatge perquè és allà on tenim les botes d'aigua. La nostra sorpresa va ser majúscula quan vam veure tot de plomes escampades a terra. Els gats dormien encara; en tenim dos. El petit no va entendre què havia passat aquella nit. 

     Jo vaig aprendre que no sempre que vols ajudar ho aconsegueixes. Els ocellets no van patir fred, no. Si no haguessin entrat a casa, podrien haver mort de fred, o no. Però és clar que refugiar-se en una casa on hi ha dos gats no va ser una decisió encertada.

 

 

martes, 22 de marzo de 2022





 Ingredients per a 1 persona


. 1 got de vi d'arròs
. 2 gots de vi de suquet de peix
. 1 culleradeta rasa de tinta de calamar
. 1 calamar petit trossejat
. 1 sèpia petita trossejada
. 5 gambes pelades grosses

. 4 musclos
. 1 gamba sencera (jo li tallo l'inici del cap fins als ulls)
. 1 pebrot verd (que no sigui massa petit) tallat a trossets
. 1/2 got de vi de ceba tallada finament

. 1 got de vi de tomàquet ratllat
. 1 cullerada sopera d'oli
. Sal al gust de cadascú (jo no n'hi poso, perquè el peix i la tinta ja aporten bon gust)



Elaboració

. Tirem l'oli a la paella.
. Quan està calent hi posem el calamar i la sèpia.
. Tan aviat com s'han cuit, hi afegim el pebrot i la ceba.
. Així que la ceba comença a daurar-se hi incorporem el tomàquet i l'arròs.
. Remenem contínuament per tal que no s'enganxi a la paella (poc foc, aquí). Com més temps trigui aquest procés més bo quedarà l'arròs.
. Hi tirem el brou calent i la tinta. Remenem bé i apugem el foc. Quan hagin passat 5 minuts des que ha començat a bullir el suquet hi afegim les gambes pelades i els musclos. Abaixem el foc i seguim amb ebullició lenta.
. 5 minuts després hi posem la gamba sencera. Valorem si cal apujar una mica el foc, segons si està molt caldós o no.
. 5 minuts més tard (ja fa 15 minuts d'ençà que el brou va començar a bullir) tanquem el foc i tapem l’arròs
. El deixem reposar com a mínim 5 minuts més.

Bon profit, amics.

 

martes, 1 de febrero de 2022

L'Eli vol volar



 




L'Eli vol volar


Una vegada era una nena que vivia en un poble entre muntanyes. Des de ben petita l'Eli veia cada tardor unes bandades de pardals que volaven. En passar, l'intens piular de les aus semblava dir-li "vine amb nosaltres", "vine amb nosaltres".

Un matí el soroll dels ocells la va despertar. Tot i que ja clarejava, el sol no havia sortit encara. Va córrer cap a la finestra per acomiadar els petits alats. Per a sorpresa seva va veure aterrar un pardalet. La nena va sortir de casa tan ràpid com va poder. L'ocell saltironejava intentant alçar el vol, però no ho aconseguia. Ella, amb molt de compte, el va agafar i va aixecar els braços, a l'hora que obria les mans i empentava l'ocellet cap amunt. 

 

L'animalet va aconseguir volar, i ho va fer en direcció al grup de companys que encara cobrien el cel. Però quan va recórrer un bon tros va girar i va tornar cap a la nena, que se'l mirava meravellada. L'animaló voletejava per sobre d'ella. L'Eli donava voltes a si mateixa per no perdre'l de vista. De sobte va sentir la veu aguda del seu nou amic que li deia: "gràcies". Va quedar sorpresa, ja que tenia entès que els ocells només piulaven. Així i tot va reaccionar i li va contestar: "no es mereixen". L'ocell va baixar fins a tocar amb les seves urpes els negres i despentinats cabells de la petita. L'Eli va començar a riure i el moixó va tornar a volar cap amunt.

A l'Eli li hauria agradat tenir ales i volar darrere d'ell. El va seguir amb la vista fins que el sol, que ja havia sortit, la va enlluernar. Llavors es va adonar que estava amb pijama i els peus nus. Tenia fred i ganes, moltes ganes, de volar.

 

 




martes, 18 de enero de 2022

L'ELI HA VOLAT

                                               

Ja havien passat dos anys des que l’Eli havia ajudat a volar l’ocell que havia aterrat al seu jardí. Dos cops havia vist el grup de pardals voletejar i, les dues vegades, el seu amic alat havia deixat la colla per saludar la nena, tot fent divertides piruetes. L’Eli, fascinada, encara tenia més ganes d’enlairar-se i afegir-se a la bandada que fugia del fred del nord. 

 

Aquell matí de setembre, el piular de les aus la va avisar altra vegada que ja passaven sobre casa seva. Sense pensar-s’ho gens va córrer cap al jardí, on hi havia els ocells. De nou semblaven dir-li “vine amb nosaltres”, “vine amb nosaltres”. 

 

Tantes ganes tenia de volar, que una força desconeguda la va fer aixecar lentament de terra. Ella, però, no es va espantar, i va desitjar més i més enlairar-se per retrobar-se amb el seu amic. Com més ho volia, més amunt anava. I més i més... De tant en tant mirava a terra. Cada vegada era més lluny. No tenia pas por, ans al contrari, xalava de saber-se prop dels ocells que la saludaven i l’acollien com un membre més de l’equip volador. 

 

Una de les vegades que va mirar casa seva, ja la va veure petita. I al costat, com si fos una formigueta, va reconèixer la mare. Va sentir pena per ella i va tornar per a acomiadar-se’n. “Mare, no ploris per mi. Tornaré a la primavera, t’ho prometo”. La mare no va tenir temps de dir-li res; l’Eli es va girar i va tornar a alçar el vol, tot ràpid per incorporar-se al grup dels seus nous amics, els pardals viatgers.

 

  (Foto: Salvador Parreu Frasquet)