martes, 22 de diciembre de 2020

Instint assassí

 

No sap com ni quan va començar a sentir que allò no era la vida que ella havia somiat. L’havia idealitzat des d’un bon començament de la relació, això ho tenia clar. Aleshores ja veia coses en l’Albert que no li agradaven, però la veritat era que no volia posar massa atenció en aquelles petiteses; el fet important era que n’estava molt enamorada. A més era fàcil, només havia de donar-li sempre la raó, així no hi havia cap problema. 

 

Cada vegada, però, li costava més acceptar anar pel camí que ell volia. La Leonor no tenia prou voluntat per dir prou, no vull, NO VULL. No volia que vinguessin a casa els amics pesats a jugar al mus, no volia que l’Albert estigués al bar fins ben tard, no volia quedar-se tot el dissabte netejant la casa mentre el seu marit anava en bici amb els amics. No li agradava que la besés amb aquella pudor de tabac i alcohol. Ja no volia el seu sexe; per a ella el sexe era practicar l’amor... i ja no l’estimava. 

 

Ara no recorda quan va ser la primera escomesa, ni la primera tibada de braç per obligar-l'hi, ni la primera bufetada. No sap ben bé com ha arribat aquesta situació, però el pitjor de tot és que tampoc sap de quina manera sortir-se’n. La dona s’atipa de treballar i ell malgasta els diners en les màquines del bar i cerveses. Es pregunta si els nens i ella han de viure així eternament. 

 

Aquesta nit, però, la Leonor ho ha vist clar; li ha passat pel cap una idea que mai a la vida s’hagués imaginat. Ha tingut por d’ella mateixa, del que seria capaç de fer si continués al costat del seu home.

 

Els nens ja dormen, ella sempre els posa a dormir d’hora perquè no vegin el pare en estat ebri. Ell, com cada nit, ha arribat tard i trampolejant. Avui, però, li ha donat per sortir al balcó; s’havia barallat amb un veí i el volia escridassar. La Leonor se’l mira i veu que treu mig cos fora de la barana. Aquí ha estat el mal pensament, un impuls interior la fa córrer cap a ell i donar-li una empenta. Sap que espetegaria ben mort a terra després de caure del sisè pis i, si més no, quedaria invàlid i ja no podria anar a la taverna a gastar i emborratxar-se, ni la tornaria a bufetejar. 

 

Però vet aquí que, en lloc d’imaginar-se l’home sagnant a la vorera del carrer, li ha vingut al cap la imatge dels seus dos fillets. Un pare mort i una mare assassina... No, de cap manera, no pot permetre carregar això sobre la seva consciència. 

 

Tot d’una agafa una bossa grossa, hi fica la roba de l’endemà d’ella i dels nens, fa llevar l’Oriol i la Neus, i aconsegueix les claus del cotxe. Quan tanca la porta de casa, encara sent els crits del marit i la resta dels veïns demanant-li silenci, que és hora de dormir.

viernes, 18 de diciembre de 2020

Jardí Artigas, la seva història






La Pobla de Lillet havia estat agrícola i ramadera. Però la industrialització va saber aprofitar la baixada inicial del riu Llobregat. Així va ser com la família Artigas fa crear la fàbrica de teixits als seus terrenys, a tocar del riu.

Acabava de començar el segle XX i el benestant i gran empresari Eusebi Güell i Bacigalupi fundà l'empresa cimentera Asland a la Pobla de Lillet. Güell va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet la construcció del xalet del Catllaràs als afores del poble per tal que visquessin allà els enginyers i treballadors de la seva indústria. Vet aquí que Joan Artigas i Alart, amic de Güell, va allotjar a casa seva Gaudí en una de les estades que va haver de fer per seguir les obres del xalet.

Gaudí, per compensar l'hospitalitat de l'empresari tèxtil, li va regalar el projecte del jardí als terrenys que voregen el Llobregat, al costat de la fàbrica. Fins i tot va fer venir dos dels treballadors que acabaven de construir el parc Güell a Barcelona per tal d'ensenyar els paletes poblatans a fer les formes caragolades de la seva peculiar arquitectura. Joan Artigas va morir poc després sense poder veure el seu jardí acabat; ho va fer el seu fill, l'industrial Joan Artigas i Casas.