Els dits d’una mà

Quin dit em tallo? Pregunta retòrica, a la qual sovint recorria la meva mare. Cinc fills havia parit, cinc són els dits d’una mà. Qualsevol dit provoca el mateix dolor en ser tallat. D’aquesta manera comparava ella l’amor pels seus fills. Tots nosaltres la fèiem patir igual. Però de ben segur que s’hagués tallat la mà sencera per tal de donar-nos el millor. 

Quin dolor el seu, quin dolor el meu, quin dolor el nostre. Ja manca un dit, ja em falta un germà. Quina tranquil·litat, però, que ella no ha vist cisar la vida del fill. Sort que els seus ulls i dits, plens de reuma, ja estan pansits i no ha de patir en veure expirar el seu estimat. La Natura és justa, i sovint els pares marxen abans que els fills. 

Quan moren els pares sents una sensació estranya d’orfandat (encara que estiguis en l’última trajectòria de l’existència). Quan mor un germà sents que una part de la teva ànima queda esquinçada. 

Talment, el decés forma part de la vida.

EL CARGOLET PORUC

—Què? Vens? 
—No, mama. No vull.
—Però, Cargolet, que ja no ets un bebè i tens edat de sortir a buscar el menjar. T’ho he dit moltes vegades.
—No i no, que tinc por.
         La mamà cargol va sortir lentament de la cova disposada a menjar uns bocins de fulles tendres. A la tornada duria a la boca una mica de menjar per al seu petit. Feia dies que Cargolet havia de sortir a la superfície, però el temor al desconegut provocava que no obeís la seva mamà.

 —Fillet, avui sí que has de venir, t’has fet gran, necessites menjar molt i jo només puc dur-te’n un pessic. Avui fa un sol esplèndid i, com que ha plogut, les plantes estan netes i el terra molt relliscós. Va, som-hi.
         Gairebé el va convèncer, però finament el petit es va ficar més endins. La mare, tota enfadada, va fer mitja volta i va tornar a sortir. Cargolet la mirava d’amagat. Patia pena per la seva progenitora, però la por era més gran que la llàstima. 

Aquesta vegada la mare trigava més del compte. A ell li semblava estrany perquè quan el terra era mullat caminava més ràpidament i tornava abans. No era pas la fam el que el preocupava; era una altra mena d’esglai: el de no tornar a veure-la. Ara l'amoïnava que no li hagués passat res. Potser ha menjat una herba verinosa i té mal de panxa? O ha topat amb una serp i se l’ha empassat? O ha caigut en un sot i no n'ha pogut sortir? La mare li havia explicat que aquestes coses podien passar als cargols, però a ella no li havia succeït mai perquè era molt prudent i anava sempre amb molta cura.

El neguit l'empentava a sortir de casa. No s'ho va pensar massa aquest cop. Estava realment preocupat. I és que s'estimava molt la seva mamà. Tenia por, molta por. Però recordava les paraules de la mare. Sovint li deia que valent no és qui no té por; valent és aquell que, tot i tenir por, va endavant.
    Això estava fent ell: caminar cap a la sortida. Un raig encegador de llum va fer que amagués instintivament les seves petites antenes. Però les va tornar a treure per veure-hi, i va seguir avançant. Fora, al bosc, se sentia una olor estranya; era la terra mullada. Sentia sons que no coneixia. Va continuar sense saber ben bé cap a on. Després d'uns quants centímetres, entre el garbuix de sorolls de la natura, va sentir un so que li era familiar:

— M'estàs trepitjant l'ull... Com vols que em fiqui dins la closca? Estic intentant escalar aquesta paret.
     Cargolet va reconèixer de seguida la veu, però no sabia ben bé on era. Va començar a cridar.

—Mama! Mama! On ets? —Ella el va sentir perfectament.
—Cargolet, has sortit de casa? Molt bé, fill! Jo sabia que en el fons no eres un poruc. Però ara ves amb compte. Hi ha un animal molt gran que camina a dues grapes. Va buscant cargols i els fica en un cabàs que du en una de les dues altres grapes que té al davant. Amaga't bé sota les fulles, que no et vegi.

Cargolet, en escoltar les paraules de la mare, va saber la direcció d'on venien i va avançar tan de pressa com va poder cap a ella.

—Mamà!

—Cargolet!

—Mamà!

—Cargolet!

          Així van estar una bona estona fins que el petit mol·lusc va veure una senyora, amb botes d’aigua, que duia una bossa, d’on sortia la veu de la seva mare. 

—Mare, ja sé on ets. Vinc.

—No, Cargolet, no vinguis. Cauràs dins el cabàs tu també

—Sí, vinc. Oi que m’has dit que haig de ser valent? Ja no tinc por, ni en tindré mai més.

          Cargolet va començar a pujar per la suau bota de la dona, la qual s’ajupia de tant en tant a collir més cargols. En arribar dalt de la bota, amb gran esforç, va passar a la cama. La muller va sentir una mena de pessigolles i va deixar anar la bossa per gratar-se. Els cargols que eren dins van quedar escampats pel fang, on es van amagar. Cargolet va caure a terra també. La dona va desistir i, tot recollint els estris, va marxar. Els cargols a poc a poc van començar a sortir dels seus amagatalls tot rient i aplaudint amb les petites antenes. 

—Visca, Cargolet! —va dir algú.

—Visca! —van cridar tots.

Com us podeu imaginar, estimats lectors,  a partir d’aquell dia en Cargolet i la seva mamà sortien junts al bosc a cercar menjar. Això sí, anaven amb compte de no trobar animals de dues potes amb botes.  

La màquina de cosir

La gran oblidada de casa meva. Allà s'estava, col·locadeta en un racó de la sala, silenciosa, com si no hi fos. De tant en tant, en passar-hi pel davant, em deia a mi mateixa: "L'hauries de netejar i greixar". Però tot seguit em contestava: "Total, per unes puntades d'un descosit o una vora d'uns pantalons...". I passava de llarg. Tinc tantes coses al cap que la màquina de cosir és al final de la interminable llista de tasques.

Però vet aquí que una pandèmia ha deixat indefensos milers de treballadors indispensables (des de sanitaris a transportistes, passant per policies, escombriaires, botiguers, farmacèutics i altres).
     Vet aquí que al poble es forma un grup per fabricar mascaretes per pal·liar la mancança de material.
     Vet aquí que em poso a fer una feina indispensable per mantenir la salut dels qui tenen cura de la Salut.
     Vet aquí que, alhora que aprenc a fer mascaretes, m'adono que aquella màquina quasi tan vella com jo es torna l'objecte més important de la meva llar.
     Vet aquí que em penedeixo d'haver-la ignorat tant i no haver-li donat l'atenció que es mereixia.

La màquina no empassa bé la roba, es trenquen les agulles i de vegades la costura surt malament. I no és que m'importi el cansament. Allò que em fa molta ràbia és no poder fer tantes mascaretes com desitjaria per culpa de no tenir la màquina a punt.

El tren

A l'andana hi ha poques persones, distanciades les unes de les altres i col·locades allà on pensen que coincidiran les portes del tren. Silenci absolut i fred matiner en la primera claror d'un dia que es preveu molt mogut.

El tren arriba. Tothom espera que el botó de la porta es posi verd; després, alguna mà el prem convulsivament. El vagó és ple. En entrar, ningú mira ningú, només cerquen seients buits. I, quan el troben, seuen mirant tímidament els passatgers del costat, però després hom fuig de les mirades dels altres. Antigament es buscaven les finestres per deixar perdre la mirada; ara, tothom abaixa el cap per mirar el mòbil. Hi ha agosarats que treuen un llibre de la motxilla o la bossa, l'obren amb parsimònia i s'endinsen en les pàgines.

Tan sols se sent alguna tos, el soroll de les rodes sobre les vies i la veu monòtona dels altaveus advertint de les properes aturades.

El tren segueix la seva ruta. A cada estació entren més viatgers i, tot i que en baixen alguns, cada vegada hi ha més densitat humana.

—Disculpa, et quedes a la següent parada?  —Són les úniques paraules que se senten. Si és que sí, l'interrogat contesta amb un moviment de cap amunt i avall; si és que no, fa un pas al costat. La gent corre per sortir del tren perquè saben que els que han d’entrar tenen pressa.

L'estació de destí és l'antítesi de l'estació de sortida: un riu cabalós, calorós i sorollós de gent que s'afanya a arribar a les escales mecàniques.

Aquesta era una rutina que, si bé abans es feia afanyosa, ara es troba a faltar.