domingo, 25 de mayo de 2025

PARANORMAL

                      (foto: salvapf.es)

                    PARANORMAL


La primera vegada va ser quan una dona entrava el cotxet del seu bebè: una roda va quedar encaixada entre l'andana i el vagó del metro. Intentant desencallar-la, cada cop s'endinsava més. Els nervis de la mare i dels usuaris que procuraven ajudar eren evidents. De sobte, una mena de força que pujava de les vies va enlairar la roda i va empènyer el cotxet cap a l’interior del vagó. Els passatgers van pensar que això no era gens normal, però van acabar parant l'atenció en el petit vailet, que se'ls mirava amb cara divertida.


Un altre dia, un home begut escridassava tothom. A la parada següent, quelcom invisible llançà el borratxo fins a la porta, li donà una última i forta empenta, i el tirà a terra de l'andana, davant la perplexitat general. 

 

A Barcelona es començava a parlar dels dos successos.


Però vet aquí que altre cop va passar una cosa sorprenent: era l'hora punta i el metro anava ple de gom a gom. Abans que l'última persona acabés d'entrar al vagó, es van tancar les portes i la seva motxilla va quedar atrapada. El vehicle estava a punt d’arrencar amb el noi enganxat. Tothom cridava perquè el responsable no posés en marxa el metro, alguns picaven convulsivament el botó d'obertura de portes, altres les colpejaven amb energia i algú trucava al 112. Finalment, es van desencallar i una mena de vent fort va empentar el jove cap a dins, deixant-lo encastat contra alguns viatgers. Tot seguit, es van tornar a tancar les portes, i el vehicle va començar a circular.

Ara ja sí que era vox populi que en aquell vagó passaven coses estranyes. El fenomen del metro ressonava per tot el Barcelonès. Tothom hi volia pujar. 

Fins i tot alguns van començar a fer entremaliadures, esperant que l'anomenat fantasma de la línia dos fes acte de presència:
Un noi maltractava la seva xicota; li va venir un clatellot, no se sap ben bé d'on, que el va tombar a terra. Una noia obria la bossa d'una dona per robar-li la cartera; una empenta va allunyar la lladregota, i tot seguit la cremallera es va tancar sola. Un home va fer una tibada al mòbil d'una senyora, amb intenció de sortir corrents just en el moment que s’obrien les portes; una força li va arrabassar el dispositiu de la mà, el qual va anar a parar a la faldilla de la seva propietària.

 

L’últim esdeveniment: un senyor d'edat avançada, acompanyat de la seva filla, acabava d'entrar. L’ancià duia un bastó a la mà esquerra i amb la dreta s’agafava fortament a la noia. Un xicot ben plantat, assegut, va aixecar un moment la mirada del mòbil, va veure la parella i va tornar a la seva ocupació telefònica. Algú que no es veia el va agafar per la pitrera, el va aixecar i el va mantenir dret, amb les cames penjant uns centímetres més amunt del terra, fins que l'avi va quedar ben assegut al seient que havia quedat vacant.

 

Fins aquí havia passat un any, més o menys

                                                           *****

 

Ningú va saber que era el fantasma del Santi, aquell noi que no va tenir voluntat per dir prou a la mala vida i que, després d'un robatori a les andanes, corria davant del personal de seguretat. Amb les corredisses va caure a les vies en l'instant precís que passava el metro, el de la línia dos. El Santi no era mal noi, en realitat no volia danyar ningú, però el seu vici el dominava i el portava a cometre malifetes. 

Fou per això, perquè en el fons era bona persona, que no va ser mereixedor de l'infern. És clar, havia de pagar una penitència: un any sencer fent obres de caritat. El que no fas bé en vida, ho pagues de mort.

                                                           *****

 

Els malfactors ara ja no ronden pel metro. De fet, s’estimen més altres indrets. No se sap segur si el fantasma tornarà algun dia.

 

                                                           



 

 

 

miércoles, 5 de febrero de 2025

AMOR ETERN






 AMOR ETERN

Aurora, Aurora! Desperta't! Anem-nos-en! 

Mmm... Ramon! Què hi fas, aquí?

He vingut a buscar-te. És l'hora.

Ja?

Sí. Abans de dir-me l'últim t'estimo, em vas demanar que vingués a buscar-te al més aviat possible. Doncs ja he tornat.

Oh! Que bé! Només sis mesos. Ja vinc...

Do'm les mans.

Quina hora és?

Tant és, l'hora. Au, vinga! Hem de marxar!

Ai! Espera't un moment, que haig de fer una nota al nostre fill. Li haig de dir que no li he pogut planxar la camisa perquè me n'he anat amb tu.

Aurora, amor meu, no pot ser. La mort no avisa mai ningú.

Cert... Haig d'anar un moment a la cuina. Colo el brou i vinc. Avui és dimarts, i ve el nostre net a dinar...

Estimada, quan arribin el fill i el net, et trobaran pàl·lida, freda i inerta al llit. No pensaran en el dinar, ni en la roba, ni en res material. S'espantaran, cridaran, ploraran i t'enyoraran, com m'enyoren a mi. S'ha acabat la feina, amor meu. Ara et toca descansar. Descansarem plegats

Tens raó. Quan ens vam casar ens vam prometre amor etern. Tu i jo sempre junts; ens continuarem estimant allà on sigui. Anem.

És el teu adeu. Agafa'm del braç. Hem de marxar.