AMOR ETERN
—Aurora, Aurora! Desperta't! Anem-nos-en!
—Mmm... Ramon! Què hi fas, aquí?
—He vingut a buscar-te. És l'hora.
—Ja?
—Sí. Abans de dir-me l'últim t'estimo, em vas demanar que vingués a buscar-te al més aviat possible. Doncs ja he tornat.
—Oh! Que bé! Només sis mesos. Ja vinc...
—Do'm les mans.
—Quina hora és?
—Tant és, l'hora. Au, vinga! Hem de marxar!
—Ai! Espera't un moment, que haig de fer una nota al nostre fill. Li haig de dir que no li he pogut planxar la camisa perquè me n'he anat amb tu.
—Aurora, amor meu, no pot ser. La mort no avisa mai ningú.
—Cert... Haig d'anar un moment a la cuina. Colo el brou i vinc. Avui és dimarts, i ve el nostre net a dinar...
—Estimada, quan arribin el fill i el net, et trobaran pàl·lida, freda i inerta al llit. No pensaran en el dinar, ni en la roba, ni en res material. S'espantaran, cridaran, ploraran i t'enyoraran, com m'enyoren a mi. S'ha acabat la feina, amor meu. Ara et toca descansar. Descansarem plegats
—Tens raó. Quan ens vam casar ens vam prometre amor etern. Tu i jo sempre junts; ens continuarem estimant allà on sigui. Anem.
—És el teu adeu. Agafa'm del braç. Hem de marxar.
