NEVA!

 

                                                                    

                                                 NEVA!

 

 

 

 

Anit va nevar. Aquest matí, però, el sol és esplèndid i el cel és blau, sense núvols. Els arbres, tots amb les capçades emblanquinades, com si duguessin un casc nivi. A terra també hi ha neu, però la carretera està completament seca; es nota que ja hi han passat alguns cotxes. 

 

Emprenc el camí, el bonic camí, entre el verd i el blanc del bosc, i el blau del cel. 

    De sobte, sobre el vidre davanter del cotxe llisca un floc de neu. Torna a nevar? —em pregunto. Observo bé i, sí! No m'ho puc creure: el cel és clar i net,  i no obstant cauen, lentament i rítmicament, petites volves.

Encara trigo una mica a adonar-me del que realment passa. No neva pas. I és que les branques dels arbres no aguanten el pes de l'aigua sòlida i la van deixant anar.

M'aturo a la vora del camí i contemplo extasiada com "neva" un dia a ple sol.