Els ocells del tren

                                      Foto: Salvador Parreu Frasquet

En Pep vivia en una petita població de la comarca del Bages. Cada any, pel seu aniversari, els seus pares el portaven al port de Barcelona. Allà pujaven a la golondrina i feien un passeig per tot el port. 

Baixaren en tren perquè que al nen li agradava molt aquest mitjà de transport. A la parada següent van entrar tres nois que portaven gàbies d'ocells, protegides amb fundes de roba. Pel que es veu, aquell dia es feia a Pierola la fira de l'ocell. Els xiquets van seure al costat d’en Pep i es van col·locar les gàbies sobre les cames. El nen només feia que mirar-los, i es preguntava quina mena d'ocell hi hauria allà dins. Desitjava de tot cor que els homes abaixessin la cremallera de les fundes i, així, poder veure què s'hi amagava.

Per a sorpresa seva, tot d’una, va veure com un dels ocells treia el bec per damunt de la tanca de la cremallera i la feia baixar amb molta precisió. Tot seguit, els altres ocells van fer el mateix. Els propietaris dels animalons estaven distrets xerrant. En Pep mirà els seus pares. El pare dormia i la mare mirava, absorta, per la finestra. Poc després, el primer dels ocells agafà el filferro de la porta de la gàbia i el tragué, obrint així la porta. El nen no donava crèdit al que estava veient. Amb tota impunitat, el pardal que havia obert la gàbia va sortir i va fer un tomb, volant per tot el vagó, damunt els caps dels viatgers que ni s’immutaven. Els altres pardals se'l miraven i piulaven intensament. Tornà a visitar els companys de captiveri i els ajudà a obrir les seves gàbies. En aquell moment van començar a sortir un munt d'ocells. Era meravellós. Com podia ser que hi cabessin tants ocells dins les petites caixes enreixades?, es preguntà el petit. El nen intentava comptar-los, però com que voltejaven cap un costat i un altre no hi havia manera de poder-ho fer. Els pardals eren petitons i tenien les plomes de coloraines, tal com en Pep els pintava quan li ho demanava la seva professora, a col·legi. Eren grocs, blaus, taronges, vermells, verds, fins i tot n'hi havia tres de color rosa. El nen es deia a si mateix que no era el color amb què ell els hauria pintat. Els ocellets piulaven contents i volaven amunt i avall del vagó. Ara algunes persones observaven l'espectacle, però d'altres continuaven mirant per les finestres, com si no passés cap cosa especial. Mentrestant, el tren seguia amb el seu ritme habitual.

De sobte, en Pep sentí una veu llunyana que li deia que es despertés, que ja havien arribat a plaça Catalunya. En Pep buscava els ocells que volaven damunt d'ell, però ja no hi eren. Llavors, mirà els seients del costat per veure els nois, però tampoc hi havia ningú. Preguntà a la mare per ells, i ella li va dir que  havien baixat dues parades abans, enduent-se les gàbies enfundades. 
En Pep mai va saber si els ocells es van ficar a les garjoles en el moment de sortir del tren o ... potser va ser un somni?