L'ELI HA VOLAT

                                               

Ja havien passat dos anys des que l’Eli havia ajudat a volar l’ocell que havia aterrat al seu jardí. Dos cops havia vist el grup de pardals voletejar i, les dues vegades, el seu amic alat havia deixat la colla per saludar la nena, tot fent divertides piruetes. L’Eli, fascinada, encara tenia més ganes d’enlairar-se i afegir-se a la bandada que fugia del fred del nord. 

 

Aquell matí de setembre, el piular de les aus la va avisar altra vegada que ja passaven sobre casa seva. Sense pensar-s’ho gens va córrer cap al jardí, on hi havia els ocells. De nou semblaven dir-li “vine amb nosaltres”, “vine amb nosaltres”. 

 

Tantes ganes tenia de volar, que una força desconeguda la va fer aixecar lentament de terra. Ella, però, no es va espantar, i va desitjar més i més enlairar-se per retrobar-se amb el seu amic. Com més ho volia, més amunt anava. I més i més... De tant en tant mirava a terra. Cada vegada era més lluny. No tenia pas por, ans al contrari, xalava de saber-se prop dels ocells que la saludaven i l’acollien com un membre més de l’equip volador. 

 

Una de les vegades que va mirar casa seva, ja la va veure petita. I al costat, com si fos una formigueta, va reconèixer la mare. Va sentir pena per ella i va tornar per a acomiadar-se’n. “Mare, no ploris per mi. Tornaré a la primavera, t’ho prometo”. La mare no va tenir temps de dir-li res; l’Eli es va girar i va tornar a alçar el vol, tot ràpid per incorporar-se al grup dels seus nous amics, els pardals viatgers.

 

  (Foto: Salvador Parreu Frasquet)