Trobades amb el català-A

                                    Trobades amb el català-A

 

 

 

Jo devia tenir entre sis i vuit anyets. Aleshores tenia una única amiga, la Carme. Però amiga d'aquelles de veritat; ens passàvem el dia juntes a casa meva o a la seva.

Per entendre el meu entorn diré que vaig arribar a una barriada de nouvinguts, on la majoria procedíem d'Andalusia. Era plena dictadura franquista. La Carme i la seva família eren catalans, d'aquells que en diem “de tota la vida”. Així i tot, no els havia sentit parlar mai en la seva llengua. Potser (n'estic convençuda) devien fer-ho quan jo no hi era.

El cas és que la tieta del seu pare va començar a sovintejar casa seva. Curiosament, aquella senyora no parlava gens ni mica el castellà, i insistia que havíem de parlar tots en aquell idioma tan estrany per a mi. La veritat, a mi no m'importava que enraonessin entre ells en català, tot i no entendre’ls. Considerava que les seves converses a mi tant me feien. 

 

Però vet aquí que un dia la bestia estava cosint i li va caure el didal a terra. Clinc, clinc, clinc... rodolà la metàl·lica peça. El meu instint de nena educada va ser anar a trobar-lo, però en aquell moment la dona se’m va adreçar. Jo, que com he dit era educada, em vaig aturar per escoltar-la: "Agafa'm el didal" —em va demanar. 

  

 

Anys més tard vaig saber què em deia, però quan em va passar això no vaig entendre ni un borrall. "Què?" —li vaig contestar. "Que agafis el didal" —em repetí. Pobra dona, devia pensar que la ignorava, perquè ni podia sostenir una conversa ni, per culpa del malentès, li havia anat a collir el didal.      

     Afortunadament per a nosaltres (la tieta i una servidora), va aparèixer la Carme i l'hi va arreplegar.


Va ser en aquell moment d'impotència, de manca de comunicació, que vaig prendre consciència que el català era, a la fi, una altra manera de parlar en aquell punt geogràfic el qual, tot s’ha de dir, jo no era conscient de quin era. I que potser caldria conèixer ambdós idiomes.