Els dits d’una mà

Quin dit em tallo? Pregunta retòrica, a la qual sovint recorria la meva mare. Cinc fills havia parit, cinc són els dits d’una mà. Qualsevol dit provoca el mateix dolor en ser tallat. D’aquesta manera comparava ella l’amor pels seus fills. Tots nosaltres la fèiem patir igual. Però de ben segur que s’hagués tallat la mà sencera per tal de donar-nos el millor. 

Quin dolor el seu, quin dolor el meu, quin dolor el nostre. Ja manca un dit, ja em falta un germà. Quina tranquil·litat, però, que ella no ha vist cisar la vida del fill. Sort que els seus ulls i dits, plens de reuma, ja estan pansits i no ha de patir en veure expirar el seu estimat. La Natura és justa, i sovint els pares marxen abans que els fills. 

Quan moren els pares sents una sensació estranya d’orfandat (encara que estiguis en l’última trajectòria de l’existència). Quan mor un germà sents que una part de la teva ànima queda esquinçada. 

Talment, el decés forma part de la vida.