A l'andana hi ha poques persones, distanciades les unes de les altres i col·locades allà on pensen que coincidiran les portes del tren. Silenci absolut i fred matiner en la primera claror d'un dia que es preveu molt mogut.
El tren arriba. Tothom espera que el botó de la porta es posi verd; després, alguna mà el prem convulsivament. El vagó és ple. En entrar, ningú mira ningú, només cerquen seients buits. I, quan el troben, seuen mirant tímidament els passatgers del costat, però després hom fuig de les mirades dels altres. Antigament es buscaven les finestres per deixar perdre la mirada; ara, tothom abaixa el cap per mirar el mòbil. Hi ha agosarats que treuen un llibre de la motxilla o la bossa, l'obren amb parsimònia i s'endinsen en les pàgines.
Tan sols se sent alguna tos, el soroll de les rodes sobre les vies i la veu monòtona dels altaveus advertint de les properes aturades.
El tren segueix la seva ruta. A cada estació entren més viatgers i, tot i que en baixen alguns, cada vegada hi ha més densitat humana.
El tren arriba. Tothom espera que el botó de la porta es posi verd; després, alguna mà el prem convulsivament. El vagó és ple. En entrar, ningú mira ningú, només cerquen seients buits. I, quan el troben, seuen mirant tímidament els passatgers del costat, però després hom fuig de les mirades dels altres. Antigament es buscaven les finestres per deixar perdre la mirada; ara, tothom abaixa el cap per mirar el mòbil. Hi ha agosarats que treuen un llibre de la motxilla o la bossa, l'obren amb parsimònia i s'endinsen en les pàgines.
Tan sols se sent alguna tos, el soroll de les rodes sobre les vies i la veu monòtona dels altaveus advertint de les properes aturades.
El tren segueix la seva ruta. A cada estació entren més viatgers i, tot i que en baixen alguns, cada vegada hi ha més densitat humana.
—Disculpa, et quedes a la següent parada? —Són les úniques paraules que se senten. Si és que sí, l'interrogat contesta amb un moviment de cap amunt i avall; si és que no, fa un pas al costat. La gent corre per sortir del tren perquè saben que els que han d’entrar tenen pressa.
L'estació de destí és l'antítesi de l'estació de sortida: un riu cabalós, calorós i sorollós de gent que s'afanya a arribar a les escales mecàniques.
Aquesta era una rutina que, si bé abans es feia afanyosa, ara es troba a faltar.
L'estació de destí és l'antítesi de l'estació de sortida: un riu cabalós, calorós i sorollós de gent que s'afanya a arribar a les escales mecàniques.
Aquesta era una rutina que, si bé abans es feia afanyosa, ara es troba a faltar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario