EL METGE

                                            El metge

 

Com cada dia, va a la feina sense esmorzar. Se li regira la panxa encara que només faci un mos. Tan sols ha pres el rutinari glop d'aigua amb la pastilla de la tiroide.

Comença la jornada... Com sempre, el seguit de queixes: m'ofego quan camino, no puc dormir, vomito sovint, tinc febre, no puc fer pipí, etc. També: em fa mal el cap, la panxa, el maluc, l'esquena, la gola...

                                        EL METGE

En deu minuts el metge ha de decidir el diagnòstic; si no el té clar, ha de demanar proves. Però si veu alguna cosa específica ha de fer derivació a l'especialista. El cap li bull a 100 graus, s'ha de concentrar per no badar i no errar. A la seva professió, l'error té unes conseqüències inimaginables.

Durant la jornada s'ha posat  quaranta-tres vegades a la pell del pacient.
Quan un malalt li explica el seu problema d'ansietat, es pregunta durant un segon què passaria si fos a l'inrevés, si ell li expliqués la seva angoixa.
    Però el facultatiu, com un robot insensible, escolta sense poder desviar la mirada trista de la mare cada matí en deixar-la al centre de dia. "No em deixis aquí, fill meu. Vull ser a casa amb tu". Perdona -li contesta l'home-, haig d'anar a treballar, haig de sanar els altres; i la dona no ho entén, ja no recorda què és això de treballar, només vol el seu fill al costat.

El metge intenta ser concís i precís, tot explicant el diagnòstic i el tractament d'una manera planera; vol anar de pressa perquè va escanyat de temps, però no pot córrer perquè el pacient no el segueix. 

 

Soluciona els problemes de salut dels altres mentre no pot solucionar l'Alzheimer de la seva estimada mare, i s'empassa tot sol la seva pròpia angoixa.

 

Al metge li dol veure patir la mare, li dol la malaltia dels seus pacients, i li fa mal la panxa, perquè encara no ha pogut esmorzar. Dolor sobre dolor.