LA MESTRA

     

                                  La mestra

 

 

Ja entren els nens. Ella, a la porta, els rep amb el somriure als llavis i un "bon dia!, hola!". Saluda així un per un els seus alumnes.

A classe sent que li esclata el cap; no haver dormit bé li passa factura. Tot i això, la mestra continua explicant amb veu pausada com han de fer el proper exercici.

Els infants treballen entusiasmats, però ella de bona gana cridaria: "Calleu d'una puta vegada". És clar que això seria la seva mort com a mestra, ho sap del cert. Ans al contrari, dolçament, els demana: "Si us plau, abaixeu una mica la veu". Llavors passa per les taules i, tot acaronant amorosament els cabells dels nens, els va dient que l'exercici està molt bé, però que mirin de no fer tan xivarri. 

 

 

Esporàdicament, com en ràfegues, li ve al cap el seu fill adolescent. Ja no sap què més fer. Ni psicòlegs, ni educadors socials, ni càstigs, ni premis, ni les mil xerrades... Res no canvia la seva actitud.
     Ningú endevina la seva amargor. La mestra, sol·lícita, afectuosa i dolça, explica el tema de diferents maneres per tal que els petits l'entenguin.


Arriba l'última hora de la tarda. Els alumnes, esvalotats, corren a buscar els abrics. La mestra se'ls mira, repassant amb la mirada que ningú se'l deixi; fins i tot ajuda els més desmanyotats a cordar-se'l, no fos que agafessin fred. Els acompanya fins a la porta del carrer i, amb el seu somriure de sempre, els acomiada. Alguns pares se li atansen, preocupats, per preguntar-li com ha passat el dia el seu fill, o bé li demanen consell; no saben què fer per tal que la seva criatura es porti millor a casa. I la dona, amb una punxa al cor, els explica el que bonament i professionalment sap. Ella, aconsellant els altres pares mentre no troba solucions per al seu propi fill; ella, que es desfà per dins, anima els altres; ella, a qui plora l'ànima, té un somriure per a tothom; ella, que voldria morir en aquell mateix instant, anima a tot aquell que és al seu costat.

La mestra és la forta, aparentment. Però cap pare o mare li ha preguntat mai: "I tu com estàs?" 

 

Qui sap res de la seva vida? Qui es preocupa per ella? Tan sols s'espera que acompleixi la seva tasca docent, i ho fa, digna i professionalment perfecta.