DE MICA EN MICA
Tot comença amb la marxa de casa de l’últim fill. Però no hi fa res, de seguida venen els nets, i entres en un món de noves esperances.
De mica en mica, els nens creixen i ja no passen per casa. No obstant això, tenim la parella. Igualment hi ha els germans i els amics, amb els quals quedes de tant en tant.
Els pares, amb les seves xacres, fan que el temps sigui amè.
Arriba el moment en què els germans i els amics marxen també, uns definitivament, d’altres a residències. Fa un temps que ja no tens el pares, tampoc.
T’adones que, a poc a poc, el teu cercle es fa més estret. Encara, això sí, comptes amb la teva parella i alguns amics.
Un dia, però, la parella et deixa i els amics ja no hi són.
De mica en mica vas prescindint de la tele; no entens els nous programes.
Quan pots fas petar la xerrada amb els veïns que et trobes a l’entrada del portal, amb la botiguera, el forner o la perruquera, tot i que cada vegada surts menys de casa; les cames no t’aguanten bé i tens sensació d’inseguretat.
Els fills i els nets venen a casa de tant en tant, t’omplen la nevera, repassen l’agenda, verifiquen que tot està bé… i se’n van. És normal i llei de vida; ells ara estan passant pels mateixos trams que vas passar tu.
De mica en mica t’acostumes a parlar amb la teva pròpia ment.
Ets conscient del teu aïllament. És una soledat física, de l’ànima i del cor. Assumeixes que la teva soledat està immersa en un món ple de gent.
Al final entens que la vida és només respirar…
Fins que ja no pots.
