Habitació 712

                                              

                                                           Habitació 712

Acabava de fer els dotze anys i marxava de vacances amb els pares. Els havia sentit parlar sobre una habitació on s’apareixia el fantasma d’una pubilla. El pare tranquil·litzava la mare dient-li que no aniríem pas a aquella habitació, la 712. Jo espiava fent mutis, intrigat i incrèdul...

 

Un cop allà, mentre esmorzàvem, vaig dir-los que anava al bany. Ells restaren al menjador i jo vaig pujar escales amunt fins a la misteriosa habitació. Tot contenint la respiració, vaig parar l’orella rere la porta. De sobte, vaig sentir uns cops forts i terribles. Vaig obrir els ulls i la boca alhora. El cor m’anava a cent. Llavors vaig notar unes passes a dins que s’apropaven. El fantasma de la pubilla venia cap a mi! Estava petrificat, no podia fugir.  Vaig aconseguir fer mitja volta. Pràcticament no m’havia mogut quan la porta es va obrir. Gairebé m’orino a sobre. 

—Bon dia! —em saludà la pubilla. I m’avançà per l’esquerra.

Amb un esglai, vaig gosar mirar-li l’esquena. Era la noia de la neteja!

Amb veu encara tremolosa li vaig dir:

—Bon dia!

 

De mica en mica

 DE MICA EN MICA

Tot comença amb la marxa de casa de l’últim fill. Però no hi fa res, de seguida venen els nets, i entres en un món de noves esperances. 

 

 

De mica en mica, els nens creixen i ja no passen per casa. No obstant això, tenim la parella. Igualment hi ha els germans i els amics, amb els quals quedes de tant en tant. 

Els pares, amb les seves xacres, fan que el temps sigui amè. 

Arriba el moment en què els germans i els amics marxen també, uns definitivament, d’altres a residències. Fa un temps que ja no tens el pares, tampoc. 

T’adones que, a poc a poc, el teu cercle es fa més estret. Encara, això sí, comptes amb la teva parella i alguns amics. 

 

 

Un dia, però, la parella et deixa i els amics ja no hi són. 

De mica en mica vas prescindint de la tele; no entens els nous programes. 

Quan pots fas petar la xerrada amb els veïns que et trobes a l’entrada del portal, amb la botiguera, el forner o la perruquera, tot i que cada vegada surts menys de casa; les cames no t’aguanten bé i tens sensació d’inseguretat.  

 

Els fills i els nets venen a casa de tant en tant, t’omplen la nevera, repassen l’agenda, verifiquen que tot està bé… i se’n van. És normal i llei de vida; ells ara estan passant pels mateixos trams que vas passar tu. 

 

 

De mica en mica t’acostumes a parlar amb la teva pròpia ment. 

Ets conscient del teu aïllament. És una soledat física, de l’ànima i del cor. Assumeixes que la teva soledat està immersa en un món ple de gent. 

Al final entens que la vida és només respirar… 

Fins que ja no pots.