No tenim descans. Des de bon matí, com si d’una obligació es tractés, els nostres peus s’encaminen cap a indrets desconeguts. Fem passes decidides i estudiades, no en va la nit anterior hauríem escodrinyat el mapa cercant els punts més interessants, o si més no, aquells que algunes persones ens havien insistit què no podíem tornar a casa sense veure’ls. Per això, per la il·lusió de veure..., de viure..., quan sona el despertador a les set del matí no ens importa si encara tenim son ni si arrosseguem cansament dels dies anteriors. No, en això no hi pensem. Ens dutxem, ens vestim, ens calcem, comprovem que ho hem agafat tot (cartera, mòbil, claus, etc.) i anem al bar de cada dia a esmorzar. Programem el GPS i... a descobrir nous indrets.
És força interessant com, malgrat l’aprenentatge, l’experiència, la posició visual alta (en sentit figurat) que ens dona la vida, encara ens meravella un ramat d’ovelles, una alzina, una surera, un rierol, el cim nivi per la neu d’una muntanya, els pobles petitíssims de cases mig caigudes, els núvols grisos a la llunyania descarregant l’aigua emmagatzemada els dies de calor, el verd intens de l’ordi, la magnitud dels embassaments, i més coses que els ulls capten en petits, però, intensos moments.
Arribem a l’hotel tot just quan queden pocs minuts per pondre’s el sol. És hora de proveir-se de forces fent un sopar lleuger al mateix hotel, repassar les fotos fetes durant el dia i enviar-les a les xarxes socials, ja que els amics i familiars les esperen amb fruïció. Fem un últim esforç per programar la ruta de l’endemà. Després, una ullada a la tele, que no ens diu res veritablement interessant. A l’últim ens mirem els llibres que havíem deixat a la tauleta de nit el dia que vàrem desfer la maleta, fem l’intent d’agafar-los, però el cansament no ens ho permet i allà romanen, en la mateixa posició que ens els ha deixat la kelly, quan ha vingut a netejar l’habitació. I és que, encara que no ho sembli, les emocions també cansen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario