EL PESCALLUNES

El pescallunes

Nit serena de ple estiu. Última hora del dia. Lluna plena, brillant com un sol de migdia. Poble petit entre volcans extingits. Riu poc cabalós que passa a tocar de les cases, que camina amb imperceptible moviment.

Un vailet, passat de vi, sortia del mas i tornava cap a casa seva. En girar el carrer i topar-se amb el riu, l’enlluernà el llum de l'astre nocturn que es reflectia en l'aigua. Embadalit, es mirà aquella lluna, que talment semblava haver caigut del cel.

El xiquet, tot cofoi, va tornar a la masia a buscar un cove. Volia pescar la lluna! Sense pensar-s'ho, ni importar-li la remullada, va endinsar-se en les càlides aigües amb l'afany de ficar-la dins la cistella.

Ho va intentar moltes vegades, però totes elles van ser infructuoses. El petit satèl·lit s'entestava a regalimar del cove. El noi ho provà de totes les maneres possibles, d'un costat o de l'altre, a poc a poc o amb velocitat inusitada. Tanta era la seva obstinació i la seva embriaguesa, que en un dels intents va caure de panxa enlaire. Llavors va veure una altra lluna, la real, damunt el cel. I també es va adonar que alguns vilatans reien mofant-se d'ell.

El mosso, avergonyit, va deixar el cove dins l'aigua, va sortir, tot mullat, i va enfilar cap a casa seva a dormir. Des d'aquella nit, als habitants de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix com «els pescallunes».