La màquina de cosir

La gran oblidada de casa meva. Allà s'estava, col·locadeta en un racó de la sala, silenciosa, com si no hi fos. De tant en tant, en passar-hi pel davant, em deia a mi mateixa: "L'hauries de netejar i greixar". Però tot seguit em contestava: "Total, per unes puntades d'un descosit o una vora d'uns pantalons...". I passava de llarg. Tinc tantes coses al cap que la màquina de cosir és al final de la interminable llista de tasques.

Però vet aquí que una pandèmia ha deixat indefensos milers de treballadors indispensables (des de sanitaris a transportistes, passant per policies, escombriaires, botiguers, farmacèutics i altres).
     Vet aquí que al poble es forma un grup per fabricar mascaretes per pal·liar la mancança de material.
     Vet aquí que em poso a fer una feina indispensable per mantenir la salut dels qui tenen cura de la Salut.
     Vet aquí que, alhora que aprenc a fer mascaretes, m'adono que aquella màquina quasi tan vella com jo es torna l'objecte més important de la meva llar.
     Vet aquí que em penedeixo d'haver-la ignorat tant i no haver-li donat l'atenció que es mereixia.

La màquina no empassa bé la roba, es trenquen les agulles i de vegades la costura surt malament. I no és que m'importi el cansament. Allò que em fa molta ràbia és no poder fer tantes mascaretes com desitjaria per culpa de no tenir la màquina a punt.