Allò que més m’estimo

                                                                                 Felicitat és que arribi el moment de la foscor total i  trobar-me sola davant de mi mateixa, tancar la tele, la ràdio, el llibre..., mirar i escoltar al voltant. Res, no res s'interfereix entre jo i jo mateixa, evitant que em brollin les idees del cap com l'aigua brolla de la terra cercant un camí. 

Felicitat és sentir l'emoció de poder obrir l'ordinador, prémer el botó i plasmar el riu de pensaments. Els meus dits piquen convulsivament la màquina d'escriure. Només vull no deixar cap idea dins l'olla del cap. 

Felicitat és observar com es fan realitat les persones, els objectes, els llocs i les converses, plasmant-ho al paper virtual. Els he engendrat, ja existeixen, ja no moren en la meva capsa dels pensaments. 

Felicitat és notar la capacitat de construir, de crear..., de poder fer allò que he estat anhelant tot el dia. Malgrat les altes hores de la nit, no tinc son, ni ningú, ni res que s'interposi entre jo i la paraula. 

Felicitat és que, després de cinc hores, se'm comencen a tancar els ulls, faig un repàs, tiro enrere amb els dits sobre el ratolí i veig que he escrit nou folis.

Felicitat és veure la feina feta i saber que un flonjo, escalfat i acollidor llit m'espera. Felicitat és ficar-m’hi ben entrada la nit, amb la satisfacció d’haver treballat amb l'eina de transformar els pensaments: la paraula. 

Felicitat és despertar amb el cant del gall, sense cap més altre soroll, i ser conscient que, anit, per unes hores, vaig fer el que vaig voler. 

Camí cap a casa

Enfilo camí cap a casa per la carretera de revolts que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i el massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc.

                  

Fa uns dies que ha plogut intensament, però ara fa un sol esplèndid i el cel és ben blau. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc intens fins al verd fosc, gairebé negre. També hi ha taronges i marrons. Veig la vegetació com un conjunt d'individus, cada un d'ells amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té la seva densitat de fullam i grandària; és per això que, amb la brisa que corre entre muntanyes, aquests éssers vius es belluguen de forma diferent: uns prenen embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, n'hi ha que només belluguen les fulles, i d'altres, els que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es mouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, estigués veient una foto.

Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els braços, la cara i el pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis. L'aire només m'acarona les galtes i belluga el cabell, apartant-me’l de la cara.

Hauria de poder sentir el brogit de les fulles, o el xiulet de l'aire en passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim disc compacte adquirit. Són tres criatures joves amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. El grup IL VOLO delecta el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, italià, espanyol o català. Els seus timbres de veus i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

D'aquesta manera, entre la natura que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, l'aire que se'm fa present a les galtes, i les veus perfectes dels joves cantors viatjaria fins a l'infinit.

TOT PERDUT

Sabia perfectament que a casa s'hi amagava alguna ampolla. Ja n’havia trobat moltes d'altres. Però aquesta vegada no pensava pas buscar-la. Total, per a què? Si no hi havia alcohol, ell baixaria al bar. Plegava veles, no podia més.

Ella no es podia imaginar aquest daltabaix quan festejaven, quan es van casar, ni amb la vinguda dels seus tres fills. Tants anys junts, tantes il·lusions compartides, tants petons, tants "t'estimo"... Maleïda crisi, que es va endur la seva estabilitat econòmica i emocional! Formaven una família normal. Havien tingut algun desacord, sí, però eren ximpleries. Després, amb els problemes de veritat, es van adonar que aquelles baralles eren de riure.

La dona havia aconseguit muntar una petita empresa de neteja amb sis persones de plantilla que, afegint-hi la seva feina, es podia dir que li anava bé. L’home havia tingut una flota de tres camions, de manera que els guanys, si bé no eren excessius, sí que eren suficients per a viure sense preocupacions. Tant era així que després del segon fill decidiren comprar un habitatge més gran. Però vet aquí que, com si un buf negre es filtrés per l'aire de tot el país, els negocis van quedar paralitzats.

Ja no hi havia material per a transportar. Ell va haver d'acomiadar els dos conductors que li treballaven i malvendre dos camions, tot i que d'un encara pagava el préstec bancari.
     

Les empreses tancaven; així doncs, no necessitaven ningú per netejar-les. Els treballadors, a l'atur, podien tenir cura de casa seva. Ella va haver de tancar el negoci i anar a netejar personalment els pocs llocs que li havien quedat.

El matrimoni va quedar amb treballs precaris, amb una hipoteca immobiliària i un préstec bancari. Recordem que tres fills en una societat compulsivament consumista és molt difícil d'endurar. Van passar de no mirar mai els comptes corrents a haver de mirar-los cada dos dies per por a quedar-se en números vermells.
     

El marit, en veure's minvat del seu estat de confort, va trobar refugi en la beguda. Tal cosa provocava que les poques comandes que li sortien no les pogués fer, donat que alcohol i conducció són incompatibles.

Ja tot estava perdut. No els quedaven diners, però el pitjor era que ja no els quedava amor. Ja estava tot perdut.

Els ocells del tren

                                      Foto: Salvador Parreu Frasquet

En Pep vivia en una petita població de la comarca del Bages. Cada any, pel seu aniversari, els seus pares el portaven al port de Barcelona. Allà pujaven a la golondrina i feien un passeig per tot el port. 

Baixaren en tren perquè que al nen li agradava molt aquest mitjà de transport. A la parada següent van entrar tres nois que portaven gàbies d'ocells, protegides amb fundes de roba. Pel que es veu, aquell dia es feia a Pierola la fira de l'ocell. Els xiquets van seure al costat d’en Pep i es van col·locar les gàbies sobre les cames. El nen només feia que mirar-los, i es preguntava quina mena d'ocell hi hauria allà dins. Desitjava de tot cor que els homes abaixessin la cremallera de les fundes i, així, poder veure què s'hi amagava.

Per a sorpresa seva, tot d’una, va veure com un dels ocells treia el bec per damunt de la tanca de la cremallera i la feia baixar amb molta precisió. Tot seguit, els altres ocells van fer el mateix. Els propietaris dels animalons estaven distrets xerrant. En Pep mirà els seus pares. El pare dormia i la mare mirava, absorta, per la finestra. Poc després, el primer dels ocells agafà el filferro de la porta de la gàbia i el tragué, obrint així la porta. El nen no donava crèdit al que estava veient. Amb tota impunitat, el pardal que havia obert la gàbia va sortir i va fer un tomb, volant per tot el vagó, damunt els caps dels viatgers que ni s’immutaven. Els altres pardals se'l miraven i piulaven intensament. Tornà a visitar els companys de captiveri i els ajudà a obrir les seves gàbies. En aquell moment van començar a sortir un munt d'ocells. Era meravellós. Com podia ser que hi cabessin tants ocells dins les petites caixes enreixades?, es preguntà el petit. El nen intentava comptar-los, però com que voltejaven cap un costat i un altre no hi havia manera de poder-ho fer. Els pardals eren petitons i tenien les plomes de coloraines, tal com en Pep els pintava quan li ho demanava la seva professora, a col·legi. Eren grocs, blaus, taronges, vermells, verds, fins i tot n'hi havia tres de color rosa. El nen es deia a si mateix que no era el color amb què ell els hauria pintat. Els ocellets piulaven contents i volaven amunt i avall del vagó. Ara algunes persones observaven l'espectacle, però d'altres continuaven mirant per les finestres, com si no passés cap cosa especial. Mentrestant, el tren seguia amb el seu ritme habitual.

De sobte, en Pep sentí una veu llunyana que li deia que es despertés, que ja havien arribat a plaça Catalunya. En Pep buscava els ocells que volaven damunt d'ell, però ja no hi eren. Llavors, mirà els seients del costat per veure els nois, però tampoc hi havia ningú. Preguntà a la mare per ells, i ella li va dir que  havien baixat dues parades abans, enduent-se les gàbies enfundades. 
En Pep mai va saber si els ocells es van ficar a les garjoles en el moment de sortir del tren o ... potser va ser un somni?

El delta de l'Ebre

Al sud de Tarragona ens trobem amb la desembocadura del cabalós riu Ebre que, en arribar al mar, forma un extens delta.

       

L'extensió del delta de l'Ebre és de 320 quilòmetres quadrats, dividits en dues parts a banda i banda del curs: septentrional i meridional. Tot ell és ple d'arrossars, els quals són regats amb l'aigua traspassada del riu a través d'un gran nombre de canals.

                                                                        

Les poblacions que hi ha són petites. Però les més grans estan una al costat de l’altra justament al mig de la desembocadura: Deltebre i la Cava a la part nord, i Sant Jaume d’Enveja al sud.

                                                                             

El capritx de la natura ha creat dos extrems, un a cada hemidelta: la punta del Fangar (nord) i la punta de la Banya (sud). Cada una d'elles té característiques diferents. La part sud és humida, té abundants plantes i aiguamolls, on les aus s'aturen per menjar, beure i descansar. La del nord és un impressionant desert completament pla, amb el far del Fangar com a únic testimoni de la mà humana en tota aquella extensió. En aquesta part es produeix el fenomen anomenat efecte mirall a causa de la gran planícia: una il·lusió òptica en la qual es poden veure vaixells caminant per la sorra.

Bona part (més de 77 quilòmetres quadrats) del delta és parc natural protegit, on les aus 

migratòries abasteixen provisions i descansen a mig camí del seu viatge entre Europa i Àfrica.

El delta de l'Ebre és un dels indrets més espectaculars de Catalunya. Enamora i captiva el visitant, que desitja tornar-hi per moltes vegades que l'hagi visitat.

 Fotos cedides per Salvador Parreu Frasquet

CASTELL DE CARDONA

Al bell mig de Catalunya, sobre una muntanya a 400 metres d'altitud del poble del mateix nom, es troba l'impressionant castell de Cardona, el més ben conservat del territori català.

És inevitable que, en pujar per l'escarpat pendent ple de revolts, el viatger es transporti a l'època medieval.

Fent una mica d'història direm que el castell de Cardona va ser construït l’any 886 pel comte Guifré el Pilós. Calia evitar que        al-Àndalus continués conquerint territoris, i calia també vigilar de ben a prop les mines de sal.

La fortificació ha donat aixopluc a una llarga llista de comtes, ducs i virreis que a través de matrimonis amb diverses famílies nobles anaven engrandint el domini, unificant els comtats catalans. L'any 1150 la reina Peronella d' Aragó es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el Sant, i va afegir  la seva demarcació al regne d'Aragó. Així és com els esmicolats territoris de la Marca Hispànica van acabar engolits per altres dominis peninsulars. Durant tot aquest temps la fortalesa va canviar d'amo i de llinatge moltes vegades.

El castell de Cardona va ser l'últim bastió a rendir-se a la Guerra de Successió, després    de Barcelona
 

 
 

L'any 1976 va ser inaugurat com a Parador Nacional Esentia (parador ubicat en un monument històric).

El castell de Cardona és Patrimoni Cultural i un dels deu millors dels habitats d'Europa.

EL MEU NET

Llevar-me d'hora. No aixecar les persianes. Tothom dorm. Fer-me un cafè amb llet ben calent. Encendre el llum del saló. Seure al sofà amb el llibre que estic llegint últimament. El cafè a la mà dreta. El llibre a la falda. Començar a llegir entre glop i glop del líquid calent. Endinsar-me a la trama de la novel·la. Oblidar-me del temps i de les obligacions.

Ja fa una estoneta que he acabat el cafè amb llet, i que he deixat la tassa, buida, sobre la tauleta petita. Ja fa força estona que camino per on l'autor de l’exemplar ha decidit portar-me. Noto una ombra petita darrere el vidre bisellat de la porta que alça el bracet per agafar el pom. El meu net l’obre lleugerament. Per l'escletxa treu mig cap, un ull i tot el seu somriure. Jo abaixo el llibre, aixeco el cap i me'l miro. El petit obre la porta de bat a bat amb un cop d'energia. Saltironejant, corre cap a mi. Se'm tira a sobre, rodeja la meva cintura amb els seus bracets i endinsa el cap en el meu pit. Jo no trigo gens a abraçar-lo també i fer-li mil petons a les galtes i al coll tendre i calent.

El nen seu al meu costat, tot enganxadet a mi. Repenja el seu cap contra el meu braç. Agafo la manta que tinc sobre les cames i la comparteixo amb ell.

Li dic:

—Vols que et llegeixi una mica en veu alta?

—Estàs llegint un conte?

—Estic llegint una novel·la. Les novel·les són els contes escrits per a les persones grans. Vols que et llegeixi una mica?

Amb la seva veueta fina deixa relliscar una rialleta i un "sí". Continuo la meva lectura, no precisament intrigant, però d'una literatura exquisida, que em torna a transportar al món de les fantasies d'una manera absolutament encisadora. El meu net escolta. Així estem gairebé mitja hora. El nen sembla com adormit. I a mi, de tant parlar, em comença a picar la gola.

D'aquesta forma tan senzilla i elemental, amb una personeta que estimo, i amb la lectura del meu autor predilecte he pogut passar un dels millors moments de la meva existència.

No calen grans faramalles. Per ser feliç, només cal saber apreciar les petites coses que tenim a l'abast.