EL CARGOLET PORUC

—Què? Vens? 
—No, mama. No vull.
—Però, Cargolet, que ja no ets un bebè i tens edat de sortir a buscar el menjar. T’ho he dit moltes vegades.
—No i no, que tinc por.
         La mamà cargol va sortir lentament de la cova disposada a menjar uns bocins de fulles tendres. A la tornada duria a la boca una mica de menjar per al seu petit. Feia dies que Cargolet havia de sortir a la superfície, però el temor al desconegut provocava que no obeís la seva mamà.

 —Fillet, avui sí que has de venir, t’has fet gran, necessites menjar molt i jo només puc dur-te’n un pessic. Avui fa un sol esplèndid i, com que ha plogut, les plantes estan netes i el terra molt relliscós. Va, som-hi.
         Gairebé el va convèncer, però finament el petit es va ficar més endins. La mare, tota enfadada, va fer mitja volta i va tornar a sortir. Cargolet la mirava d’amagat. Patia pena per la seva progenitora, però la por era més gran que la llàstima. 

Aquesta vegada la mare trigava més del compte. A ell li semblava estrany perquè quan el terra era mullat caminava més ràpidament i tornava abans. No era pas la fam el que el preocupava; era una altra mena d’esglai: el de no tornar a veure-la. Ara l'amoïnava que no li hagués passat res. Potser ha menjat una herba verinosa i té mal de panxa? O ha topat amb una serp i se l’ha empassat? O ha caigut en un sot i no n'ha pogut sortir? La mare li havia explicat que aquestes coses podien passar als cargols, però a ella no li havia succeït mai perquè era molt prudent i anava sempre amb molta cura.

El neguit l'empentava a sortir de casa. No s'ho va pensar massa aquest cop. Estava realment preocupat. I és que s'estimava molt la seva mamà. Tenia por, molta por. Però recordava les paraules de la mare. Sovint li deia que valent no és qui no té por; valent és aquell que, tot i tenir por, va endavant.
    Això estava fent ell: caminar cap a la sortida. Un raig encegador de llum va fer que amagués instintivament les seves petites antenes. Però les va tornar a treure per veure-hi, i va seguir avançant. Fora, al bosc, se sentia una olor estranya; era la terra mullada. Sentia sons que no coneixia. Va continuar sense saber ben bé cap a on. Després d'uns quants centímetres, entre el garbuix de sorolls de la natura, va sentir un so que li era familiar:

— M'estàs trepitjant l'ull... Com vols que em fiqui dins la closca? Estic intentant escalar aquesta paret.
     Cargolet va reconèixer de seguida la veu, però no sabia ben bé on era. Va començar a cridar.

—Mama! Mama! On ets? —Ella el va sentir perfectament.
—Cargolet, has sortit de casa? Molt bé, fill! Jo sabia que en el fons no eres un poruc. Però ara ves amb compte. Hi ha un animal molt gran que camina a dues grapes. Va buscant cargols i els fica en un cabàs que du en una de les dues altres grapes que té al davant. Amaga't bé sota les fulles, que no et vegi.

Cargolet, en escoltar les paraules de la mare, va saber la direcció d'on venien i va avançar tan de pressa com va poder cap a ella.

—Mamà!

—Cargolet!

—Mamà!

—Cargolet!

          Així van estar una bona estona fins que el petit mol·lusc va veure una senyora, amb botes d’aigua, que duia una bossa, d’on sortia la veu de la seva mare. 

—Mare, ja sé on ets. Vinc.

—No, Cargolet, no vinguis. Cauràs dins el cabàs tu també

—Sí, vinc. Oi que m’has dit que haig de ser valent? Ja no tinc por, ni en tindré mai més.

          Cargolet va començar a pujar per la suau bota de la dona, la qual s’ajupia de tant en tant a collir més cargols. En arribar dalt de la bota, amb gran esforç, va passar a la cama. La muller va sentir una mena de pessigolles i va deixar anar la bossa per gratar-se. Els cargols que eren dins van quedar escampats pel fang, on es van amagar. Cargolet va caure a terra també. La dona va desistir i, tot recollint els estris, va marxar. Els cargols a poc a poc van començar a sortir dels seus amagatalls tot rient i aplaudint amb les petites antenes. 

—Visca, Cargolet! —va dir algú.

—Visca! —van cridar tots.

Com us podeu imaginar, estimats lectors,  a partir d’aquell dia en Cargolet i la seva mamà sortien junts al bosc a cercar menjar. Això sí, anaven amb compte de no trobar animals de dues potes amb botes.  

La màquina de cosir

La gran oblidada de casa meva. Allà s'estava, col·locadeta en un racó de la sala, silenciosa, com si no hi fos. De tant en tant, en passar-hi pel davant, em deia a mi mateixa: "L'hauries de netejar i greixar". Però tot seguit em contestava: "Total, per unes puntades d'un descosit o una vora d'uns pantalons...". I passava de llarg. Tinc tantes coses al cap que la màquina de cosir és al final de la interminable llista de tasques.

Però vet aquí que una pandèmia ha deixat indefensos milers de treballadors indispensables (des de sanitaris a transportistes, passant per policies, escombriaires, botiguers, farmacèutics i altres).
     Vet aquí que al poble es forma un grup per fabricar mascaretes per pal·liar la mancança de material.
     Vet aquí que em poso a fer una feina indispensable per mantenir la salut dels qui tenen cura de la Salut.
     Vet aquí que, alhora que aprenc a fer mascaretes, m'adono que aquella màquina quasi tan vella com jo es torna l'objecte més important de la meva llar.
     Vet aquí que em penedeixo d'haver-la ignorat tant i no haver-li donat l'atenció que es mereixia.

La màquina no empassa bé la roba, es trenquen les agulles i de vegades la costura surt malament. I no és que m'importi el cansament. Allò que em fa molta ràbia és no poder fer tantes mascaretes com desitjaria per culpa de no tenir la màquina a punt.

El tren

A l'andana hi ha poques persones, distanciades les unes de les altres i col·locades allà on pensen que coincidiran les portes del tren. Silenci absolut i fred matiner en la primera claror d'un dia que es preveu molt mogut.

El tren arriba. Tothom espera que el botó de la porta es posi verd; després, alguna mà el prem convulsivament. El vagó és ple. En entrar, ningú mira ningú, només cerquen seients buits. I, quan el troben, seuen mirant tímidament els passatgers del costat, però després hom fuig de les mirades dels altres. Antigament es buscaven les finestres per deixar perdre la mirada; ara, tothom abaixa el cap per mirar el mòbil. Hi ha agosarats que treuen un llibre de la motxilla o la bossa, l'obren amb parsimònia i s'endinsen en les pàgines.

Tan sols se sent alguna tos, el soroll de les rodes sobre les vies i la veu monòtona dels altaveus advertint de les properes aturades.

El tren segueix la seva ruta. A cada estació entren més viatgers i, tot i que en baixen alguns, cada vegada hi ha més densitat humana.

—Disculpa, et quedes a la següent parada?  —Són les úniques paraules que se senten. Si és que sí, l'interrogat contesta amb un moviment de cap amunt i avall; si és que no, fa un pas al costat. La gent corre per sortir del tren perquè saben que els que han d’entrar tenen pressa.

L'estació de destí és l'antítesi de l'estació de sortida: un riu cabalós, calorós i sorollós de gent que s'afanya a arribar a les escales mecàniques.

Aquesta era una rutina que, si bé abans es feia afanyosa, ara es troba a faltar.

Allò que més m’estimo

                                                                                 Felicitat és que arribi el moment de la foscor total i  trobar-me sola davant de mi mateixa, tancar la tele, la ràdio, el llibre..., mirar i escoltar al voltant. Res, no res s'interfereix entre jo i jo mateixa, evitant que em brollin les idees del cap com l'aigua brolla de la terra cercant un camí. 

Felicitat és sentir l'emoció de poder obrir l'ordinador, prémer el botó i plasmar el riu de pensaments. Els meus dits piquen convulsivament la màquina d'escriure. Només vull no deixar cap idea dins l'olla del cap. 

Felicitat és observar com es fan realitat les persones, els objectes, els llocs i les converses, plasmant-ho al paper virtual. Els he engendrat, ja existeixen, ja no moren en la meva capsa dels pensaments. 

Felicitat és notar la capacitat de construir, de crear..., de poder fer allò que he estat anhelant tot el dia. Malgrat les altes hores de la nit, no tinc son, ni ningú, ni res que s'interposi entre jo i la paraula. 

Felicitat és que, després de cinc hores, se'm comencen a tancar els ulls, faig un repàs, tiro enrere amb els dits sobre el ratolí i veig que he escrit nou folis.

Felicitat és veure la feina feta i saber que un flonjo, escalfat i acollidor llit m'espera. Felicitat és ficar-m’hi ben entrada la nit, amb la satisfacció d’haver treballat amb l'eina de transformar els pensaments: la paraula. 

Felicitat és despertar amb el cant del gall, sense cap més altre soroll, i ser conscient que, anit, per unes hores, vaig fer el que vaig voler. 

Camí cap a casa

Enfilo camí cap a casa per la carretera de revolts que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i el massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc.

                  

Fa uns dies que ha plogut intensament, però ara fa un sol esplèndid i el cel és ben blau. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc intens fins al verd fosc, gairebé negre. També hi ha taronges i marrons. Veig la vegetació com un conjunt d'individus, cada un d'ells amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té la seva densitat de fullam i grandària; és per això que, amb la brisa que corre entre muntanyes, aquests éssers vius es belluguen de forma diferent: uns prenen embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, n'hi ha que només belluguen les fulles, i d'altres, els que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es mouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, estigués veient una foto.

Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els braços, la cara i el pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis. L'aire només m'acarona les galtes i belluga el cabell, apartant-me’l de la cara.

Hauria de poder sentir el brogit de les fulles, o el xiulet de l'aire en passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim disc compacte adquirit. Són tres criatures joves amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. El grup IL VOLO delecta el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, italià, espanyol o català. Els seus timbres de veus i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

D'aquesta manera, entre la natura que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, l'aire que se'm fa present a les galtes, i les veus perfectes dels joves cantors viatjaria fins a l'infinit.

TOT PERDUT

Sabia perfectament que a casa s'hi amagava alguna ampolla. Ja n’havia trobat moltes d'altres. Però aquesta vegada no pensava pas buscar-la. Total, per a què? Si no hi havia alcohol, ell baixaria al bar. Plegava veles, no podia més.

Ella no es podia imaginar aquest daltabaix quan festejaven, quan es van casar, ni amb la vinguda dels seus tres fills. Tants anys junts, tantes il·lusions compartides, tants petons, tants "t'estimo"... Maleïda crisi, que es va endur la seva estabilitat econòmica i emocional! Formaven una família normal. Havien tingut algun desacord, sí, però eren ximpleries. Després, amb els problemes de veritat, es van adonar que aquelles baralles eren de riure.

La dona havia aconseguit muntar una petita empresa de neteja amb sis persones de plantilla que, afegint-hi la seva feina, es podia dir que li anava bé. L’home havia tingut una flota de tres camions, de manera que els guanys, si bé no eren excessius, sí que eren suficients per a viure sense preocupacions. Tant era així que després del segon fill decidiren comprar un habitatge més gran. Però vet aquí que, com si un buf negre es filtrés per l'aire de tot el país, els negocis van quedar paralitzats.

Ja no hi havia material per a transportar. Ell va haver d'acomiadar els dos conductors que li treballaven i malvendre dos camions, tot i que d'un encara pagava el préstec bancari.
     

Les empreses tancaven; així doncs, no necessitaven ningú per netejar-les. Els treballadors, a l'atur, podien tenir cura de casa seva. Ella va haver de tancar el negoci i anar a netejar personalment els pocs llocs que li havien quedat.

El matrimoni va quedar amb treballs precaris, amb una hipoteca immobiliària i un préstec bancari. Recordem que tres fills en una societat compulsivament consumista és molt difícil d'endurar. Van passar de no mirar mai els comptes corrents a haver de mirar-los cada dos dies per por a quedar-se en números vermells.
     

El marit, en veure's minvat del seu estat de confort, va trobar refugi en la beguda. Tal cosa provocava que les poques comandes que li sortien no les pogués fer, donat que alcohol i conducció són incompatibles.

Ja tot estava perdut. No els quedaven diners, però el pitjor era que ja no els quedava amor. Ja estava tot perdut.

Els ocells del tren

                                      Foto: Salvador Parreu Frasquet

En Pep vivia en una petita població de la comarca del Bages. Cada any, pel seu aniversari, els seus pares el portaven al port de Barcelona. Allà pujaven a la golondrina i feien un passeig per tot el port. 

Baixaren en tren perquè que al nen li agradava molt aquest mitjà de transport. A la parada següent van entrar tres nois que portaven gàbies d'ocells, protegides amb fundes de roba. Pel que es veu, aquell dia es feia a Pierola la fira de l'ocell. Els xiquets van seure al costat d’en Pep i es van col·locar les gàbies sobre les cames. El nen només feia que mirar-los, i es preguntava quina mena d'ocell hi hauria allà dins. Desitjava de tot cor que els homes abaixessin la cremallera de les fundes i, així, poder veure què s'hi amagava.

Per a sorpresa seva, tot d’una, va veure com un dels ocells treia el bec per damunt de la tanca de la cremallera i la feia baixar amb molta precisió. Tot seguit, els altres ocells van fer el mateix. Els propietaris dels animalons estaven distrets xerrant. En Pep mirà els seus pares. El pare dormia i la mare mirava, absorta, per la finestra. Poc després, el primer dels ocells agafà el filferro de la porta de la gàbia i el tragué, obrint així la porta. El nen no donava crèdit al que estava veient. Amb tota impunitat, el pardal que havia obert la gàbia va sortir i va fer un tomb, volant per tot el vagó, damunt els caps dels viatgers que ni s’immutaven. Els altres pardals se'l miraven i piulaven intensament. Tornà a visitar els companys de captiveri i els ajudà a obrir les seves gàbies. En aquell moment van començar a sortir un munt d'ocells. Era meravellós. Com podia ser que hi cabessin tants ocells dins les petites caixes enreixades?, es preguntà el petit. El nen intentava comptar-los, però com que voltejaven cap un costat i un altre no hi havia manera de poder-ho fer. Els pardals eren petitons i tenien les plomes de coloraines, tal com en Pep els pintava quan li ho demanava la seva professora, a col·legi. Eren grocs, blaus, taronges, vermells, verds, fins i tot n'hi havia tres de color rosa. El nen es deia a si mateix que no era el color amb què ell els hauria pintat. Els ocellets piulaven contents i volaven amunt i avall del vagó. Ara algunes persones observaven l'espectacle, però d'altres continuaven mirant per les finestres, com si no passés cap cosa especial. Mentrestant, el tren seguia amb el seu ritme habitual.

De sobte, en Pep sentí una veu llunyana que li deia que es despertés, que ja havien arribat a plaça Catalunya. En Pep buscava els ocells que volaven damunt d'ell, però ja no hi eren. Llavors, mirà els seients del costat per veure els nois, però tampoc hi havia ningú. Preguntà a la mare per ells, i ella li va dir que  havien baixat dues parades abans, enduent-se les gàbies enfundades. 
En Pep mai va saber si els ocells es van ficar a les garjoles en el moment de sortir del tren o ... potser va ser un somni?