ENRIC PERELLÓ

                                          

 

Passaven  vuit minuts de les dotze del migdia quan finalment l’Enric Perelló, després de fer un revolt al camí, va albirar clarament el cim de la muntanya. Havia sortit aquell matí ben d’hora des de Queralbs. El seu objectiu era arribar al Balandrau abans de les tres de la tarda. Volia fer allà una parada, dinar i continuar camí cap a Setcases. Sabia que no era el camí més fàcil, i és que no era la facilitat el que ell cercava; sempre li havien agradat l’aventura i el risc. Feia temps que tenia ganes de passar una temporada tot sol a la muntanya; per això quan va veure el pic després d’haver deixat enrere el de Cerveris, va sentir una gran satisfacció. Va omplir els pulmons d’aquell aire pur i fred, va fer un glop d’aigua i va tornar a lligar la cantimplora a la corretja de la motxilla. No va voler descansar. Sabia que, si s’aturava gaire, després l’embranzida seria més dificultosa. 

 

 

L’Enric no hi comptava, però, que hagués nevat aquella mateixa nit. Ell era un muntanyenc experimentat, sempre obtenia informació del temps, però aquesta vegada no hi va pensar. Havia arribat la nit anterior al refugi on va trobar d’altres aventurers, i en la fervor de la conversa se li va oblidar connectar el seu iPhone. Hi hagués anat igual; tot i que per una altra ruta. No portava grampons. 

          El seu cor li deia que continués i el seu cap li proposava que se'n tornés. No va tenir gaire temps per escoltar l’un ni l’altre.  Una ximple relliscada el va fer trontollar i caure per la falda de la muntanya. Esperava trobar-se branques o arrels superficials, tal com havia estat altres vegades que havia tingut ensurts similars, però la neu ho tenia tot cobert. Cada vegada que, entre les giravoltes, endinsava la mà en la freda neu, aquesta se li esvaïa només agafar-la. 

          La velocitat de la baixada anava en augment. Ja no tenia temps d’aixecar el cap entre revolt i revolt. La blancor del terra i el blau del cel es succeïen cada vegada amb més rapidesa. L’abdomen de l’Enric va topar amb el robust tronc d’un pi negre.  Va quedar atordit. Després d’uns minuts va prendre consciència del que li havia passat. Ara sentia un gran dolor des de la panxa fins a la gola. Es va adonar que tenia la cama dreta doblegada al revés; sens dubte, la devia tenir trencada, tot i que no li feia mal. En Perelló havia fet diversos cursos de socorrisme. Si ell hagués trobat un company en aquella posició hauria sabut què fer-li, però a si mateix no es podia guarir. 

 

 

Havia caigut en una petita vall entre muntanyes; per un costat tenia el poble de Queralbs i per l’altre el de Setcases. Va començar a posar-se nerviós i a maleir l’hora que havia decidit anar tot sol. D’altra banda, el mal a la panxa era cada vegada més gran. Per sort, encara portava la motxilla a l’esquena, i les mans estaven bé. Malgrat l’intens dolor abdominal, va poder agafar el seu smartphone. Va trucar al 112. 

          El cos es va alliberar del dolor. Ja res li feia mal. Però se sentia molt cansat i tenia moltes ganes de dormir. Ara el cel blau i la neu blanca es tornaven d’un mateix color: gris. Tancava i obria els ulls amb força, intentant trobar els colors, però, ans al contrari, de mica en mica el gris s'anava enfosquint fins que tot es va tornar negre. Tenia sensació de vertigen. Finalment, la son el va dominar.

 

 

Els serveis d’emergències van activar immediatament l’helicòpter de salvament. Dins hi anaven un metge, un infermer i el pilot. Setze minuts després, ja deixaven darrere Ripoll. La recerca no va ser dificultosa donat que no era gens complicat trobar un cos sobre la blancor de la neu en una zona no massa poblada de vegetació. El pilot va observar que, a uns dos-cents metres d’on era l’Enric, hi havia un bon lloc per aterrar. Els sanitaris van caminar set minuts fins a l’objectiu. El metge es va agenollar i va posar els dits a la jugular de l’Enric. No va notar la pulsació. Va posar l’orella just a sota del nas, però no va notar l’alè. Entre tots tres el van posar cap amunt. L’infermer va donar el fonendoscopi al doctor, i aquest el va posar al pit del pacient. Va fer un gest negatiu amb el cap. 

          L’Enric Perelló havia tingut una gran hemorràgia interna. L’equip de salvament va fer tot el necessari per reanimar-lo, però això va ser impossible.

 

 

 

 

PANDÈMIA

Que tiri la primera pedra qui pensava que no acabaríem així. 

Foto cedida per Maria Baldellou Luque

Realment, es veia venir que una nova malaltia s’apropava. Les dues últimes setmanes abans que es decretés el confinament vèiem com en altres països s’estenia el virus com quan raja aigua, que no saps com aturar-la. Ara bé, aquest problema era a l’estranger, aquí no arribaríem a tant. 

El dia 11  de març d’enguany, després d’escoltar les notícies, vaig entendre millor la dimensió del problema sanitari. Però creia que exageraven... Fins que van començar a multiplicar-se els contagis i els morts d’una forma vertiginosa. 

Quan vaig acceptar que realment estàvem davant d’una pandèmia, vaig pensar que tot era producte d’una conspiració (dels xinesos per apropiar-se de l’economia mundial o de les altes esferes per eliminar població malastruga). Això creia fins que... l’economia de Xina es va enfonsar i les persones riques i famoses també morien pel nou virus.

Aleshores vaig entendre que érem davant d’una nova pandèmia, una més de les que ja havia patit la humanitat: 1918, grip espanyola; 1917, còlera; 1346, pesta negra, etc.

Esparverada, esperava cada dia les noves informacions, veient que els infectats pujaven en la temible agulla gràfica, i que els morts eren centenars cada dia. Volia col·laborar d’alguna manera, no suportava no fer res mentre la població queia irremeiablement. Al poble, un grup de veïns començàrem a cosir mascaretes; era poca cosa, però era quelcom més que escoltar notícies, plànyer i aplaudir. 

Vaig maleir els governs, que no havien previst suficient material ni personal per als únics professionals que ens podien salvar d’aquesta situació, els sanitaris, fins que... Després de poques setmanes vaig veure que en altres latituds estaven passant exactament pel mateix que nosaltres. Bé, igual no; alguns països no van arribar a fer el pic de la infecció tan amunt com nosaltres. Per exemple, Nova Zelanda i Portugal, que, només veure el que passava a la Xina o Itàlia, van prendre mesures dràstiques sense esperar a tenir infectats. Així i tot, el virus també els va arribar, però molt menys. És cert, però, que altres països van estar molt pitjor que nosaltres. 


Per acabar de rematar les desgràcies, entremig d’aquesta situació, mor un dels meus germans, no pas de coronavirus. Però renoi! Que se’t mori un ésser estimat en època 

de pandèmia implica haver-lo de plorar a soles.

Quan l'amor es mor

Què pensa un pare o una mare quan decideix tenir un fill? El primer de tot és estimar-lo, estimar-lo fins a l'infinit. En Ferran i la Glòria estimaven el seu petit d'un any i mig sense haver-lo vist encara. Tots els pares s'imaginen el seu fill, de gran, sent una persona lliure (en el més ampli sentit de la paraula) i feliç. Aquesta era la il·lusió d'aquest, ja madur, matrimoni.

Després de gairebé nou hores de vol i una plàcida nit d'hotel van aconseguir veure el Sacha, el seu fillet rus. Van haver d'estar-hi uns dies per a fer tràmits burocràtics. Quan van tornar a Barcelona van fer una gran festa de benvinguda amb tota la família i amics.

La infantesa del Sacha fou més o menys com la de tots els nens: rialles, plors, descobriments, pors, jocs, entremaliadures, aprenentatges, correccions... Res ni ningú feia preveure que les il·lusions anirien a parar al fons d'un pou ben profund.
          El noi era molt inquiet. Com més gran es feia, més dificultat tenia per obeir ordres. Rebutjava el proteccionisme, un xic massa excessiu dels papàs. A l'adolescència, els resultats acadèmics ja eren preocupants. Ni amb classes de mestres particulars es va poder salvar el segon curs de l'ESO. L'escola aconsellava repetir curs, però els pares pensaren que potser l'escola privada era massa exigent, i el van canviar de centre educatiu. La Glòria i el Ferran es preguntaven anys més tard si aquesta decisió havia estat un error, donat que el seu fill va començar a fer campanes. Havia après a imitar les lletres dels seus progenitors; es feia justificants d'absència d'una forma assídua. I com que els mestres entenien que era normal que el noi anés sovint al psicòleg, no malpensaven de tantes faltes d’assistència. Llavors el Sacha caminava per carrers poc transitats, arreplegant tot allò que li era fàcil d'aconseguir i venent-ho després a botigues de segona mà o desguassos. Ell tenia diners, els seus pares li havien assignat una paga, però allò d'aconseguir diners per ell mateix el feia sentir millor. En aquest deambular va conèixer persones afins al seu tarannà.

Ometré com el Sacha va arribar a desconnectar de la societat, i com la Glòria i el Ferran van assumir que el seu fill no seria l’ésser fabulós que s'havien imaginat quan era un nadó, tot just arribar a casa empenyent la cadireta. És massa llarg explicar la transformació psicològica del matrimoni. Els petits furts del noi es van transformar en robatoris de llars i cotxes. Des dels setze fins als trenta anys havia estat detingut i alliberat diverses vegades, però sempre aconseguia sortir-ne, bé perquè el delicte era menor, bé perquè els seus pares pagaven la fiança.

En Ferran i la Glòria s'havien fet grans entre decepcions, malalties i deixant anar molts diners. Físicament i emocionalment estaven esgotats. Quan el Sacha tenia trenta anys els seus pares van prendre la decisió més dura de la seva vida: el van fer fora definitivament, fora de casa i fora dels cors. La Glòria es recordava d'aquella buidor d'entranyes, de cor i de llar cada vegada que havia avortat. Ara sentia les mateixes buidors, però a més a més amb el dolor de no haver sabut o no haver pogut evitar-ho. Ara sabia què era estimar un fill, i ara també sabia que era veure morir l'amor per un fill.

Vull un fill

La Glòria és la primera a entrar a casa, el Ferran la segueix a prop. Ell duu en una mà la petita maleta amb el necesser, el pijama i la bata d’ella; l’altra mà encara aguanta les claus de casa. La dona nota un terrible pessic al pit: altre cop a casa sense el bebè. No pot suportar la buidor de la seva llar, del seu cor i de les seves entranyes.

          Tres inseminacions, tres avortaments. El ginecòleg ja els havia advertit: a la tercera anava la vençuda. Adeu a tota esperança per a concebre vida.  

          

Aviat faran onze anys de convivència, dels quals, els primers tres van prendre mesures perquè la Glòria no quedés embarassada. Volien llibertat. Després van decidir omplir la casa de nens, com a mínim dos, es deien, tot i que si en venien tres, fins i tot els haguera fet gràcia. A les revisions ginecològiques tot estava perfecte. Però passaven els mesos i res de res.  Cada vegada que a la Glòria li venia el sagnat, es feia un tip de plorar. El neguit per la manca de fills anava en augment.  En Ferran s’hauria conformat a no tenir descendència, però només volia fer feliç la seva dona. Per ella era capaç de fer-se totes les proves que calgués. Ell estava perfecte. Així que van començar a fer exàmens mèdics més exhaustius a la Glòria i van descobrir que tenia un problema uterí. Va ser aquesta la raó per la qual van haver de recórrer a la inseminació assistida... i tampoc va poder ser. 

Ara ja només els queda una última alternativa per a la maternitat:  l’adopció.

  

Un somni...

Una vegada era un planeta anomenat Terra, on es treballava pel bé de la comunitat; no existia l’individualisme. Aquell era un planeta on cap persona era superior a una altra. Tothom s'estimava. Hi havia una màxima: llibertat d’expressió amb respecte. A la Terra ja no quedaven polítics, tan sols n'hi havia treballadors que posaven en marxa les lleis que la resta de ciutadans escollien. 

La diversitat històrica dels seus pobles havia estat recollida en una gran col·lecció per tal que ningú oblidés mai les seves arrels. A aquell planeta la cultura arribava per igual a tots els éssers. Les religions havien quedat relegades a l'àmbit estrictament privat. 

A la Terra se sabia que la Natura era l’únic mitjà  proveïdor per a la supervivència. Era aquesta la raó per la qual totes les accions humanes passaven pel seu sedàs. Cada acte humà era contrastat i avaluat des d’un punt de vista global i ecològic abans de ser executat. Allà ningú no patia gana. 

La Terra havia eliminat les fronteres; ja no necessitaven les banderes. 

Foto: Salvador Parreu Frasquet

LA DRAGA

Era cap a l'any 7.500 aC. Un grup força nombrós de persones acabaven d'arribar a una zona magnífica per instal·lar-se: un estany central format per l'aigua que brollava de l'interior, sòl pla i fèrtil, ple de vegetació i d'animals de caça menor.

El grup de gent estava compost per unes quantes famílies, algunes d'elles entrellaçades entre si. Feia molts anys, segles en realitat, que caminaven, aturant-se llargues temporades en aquells indrets que els proporcionaven fruits, caça i bon aixopluc. Durant el llarg recorregut (en temps i distància) havien enterrat els morts i havien nascut criatures que, en ser adultes, havien procreat, i havien mort també per tornar a deixar pas a noves generacions de nòmades. Els seus avantpassats havien començat el seu caminar des de les terres fèrtils del Tigris i l'Eufrates. Però allà s'escurçaven els recursos i havia sigut l'hora de cercar nous indrets per seguir subsistint.

Van arribar a la zona de la Draga, a la vora del llac de Banyoles, amb la intenció d'exhaurir els aliments i seguir el seu camí cap al sud de la península Ibèrica. Però l'excés de fruites, de cereals i de caça els va obligar en certa forma a pensar de quina manera podrien conservar allò que recol·lectaven. Així van haver d'inventar la ceràmica de magatzematge. Es van adonar que, mentre consumien allò que havien conservat, la natura tornava a proporcionar nous elements alimentaris. Van observar que les cabres que havien dut fins allà eren molt més fèrtils en aquell ambient tranquil i de fàcil alimentació. Van veure que si plantaven les llavors dels aliments, podien ampliar la zona de conreu.

Aprofitant el que la Natura i el destí els havia ofert, allargaren la seva estada en aquella paradisíaca zona durant molts anys més. En un principi les cabanes eren força rudimentàries, i quan pujava l’aigua del llac les destrossava, deixant-les inundades. Cada vegada que passava això els habitacles eren reforçats i reinventats. El fet de poder gaudir durant molt temps d'un mateix lloc per viure provocà que tinguessin més temps, temps que van emprar a observar, pensar i perfeccionar els estris de caça i de conreu. Van aprendre a polir la pedra, per tal que tallés millor. I van incorporar la fusta a la pedra per poder usar millor les eines, adaptant-les de forma ergonòmica.

És molt interessant observar que en aquell poblat no existia encara l'organització jeràrquica, és a dir que no hi havia líder que manés. Tothom hi participava d'una forma comunal. També crida l'atenció que fins avui no s'ha trobat cap vestigi de ritu funerari.

Les excavacions continuen el seu ritme. De ben segur que el fons del llac i la seva perifèria ens dirà algun dia moltes més coses d'aquella gent a les quals, molt probablement, devem el nostre actual estil de vida.

l'Anna i l'Ester

L’Ester ha acabat l’examen; li ha anat fatal. Sort que el professor ha sigut molt comprensiu: li ha regalat mitja hora per poder acabar la prova. Està exhausta i té el cap com un timbal. No vol tornar a casa tan aviat. Anant cap a la parada del bus, passa davant el bar del campus. Decideix entrar-hi. 

          Amb un got de suc de taronja la mà, cerca un lloc per asseure’s. A la taula del fons, sola, hi ha la seva amiga Anna. En veure-la li venen al cap un munt de pensaments agradables. Alleugera el pas per saludar-la:
—Hola! Feia temps que no et veia. On t’havies ficat?

          L’Anna se la mira amb afecte, però no pot evitar recriminar les seves paraules. 

—Realment importa, això? Ara em preguntes on era? Fa gairebé mig any que no m’envies un missatge i, a més, has passat dels que jo t’he enviat.
—Estàs enfadada amb mi?
—No, impossible. Saps que soc una col·lega inqüestionable. Facis el que facis sempre seré al teu costat encara que no ens vegem.
          L’Ester sap que la seva amiga, més que parlar amb la boca, ho fa des del cor. Ara sent vergonya i penediment d’haver ignorat els seus missatges. Per què ho ha fet? 
—És cert. Sé que sempre puc comptar amb tu. Gràcies, Anna, de veritat. 
—I què fa que ara em parlis? Quin problema tens que necessites el meu punt de vista? 
—Bé, problema, problema..., no. És a dir, problemes en tinc, sí, ja ho crec. Però no m´he apropat a tu per això. T’he vist aquí assegudeta, sola, i de sobte m’he recordat de la gran amistat que sempre havíem tingut.

—Verge Santa, Ester! Sé de bona tinta que has passat una temporada molt dolenta. Què fa que no m’hagis comentat res?
—Com te n’has assabentat? Qui t’ho ha dit?
—Au! No em vinguis amb bajanades. Saps perfectament que ho sé tot de tu. I penso que, si n’haguéssim parlat, no ho hauries passat tan malament. 

—No ho sé... Potser sí. És que no hi volia involucrar ningú. Havia de sortir-me’n sola. 

—Saps, Ester? Tenia ganes de dir-t’ho: l’Oriol no feia per a tu. 
—Ara ho sé. Són coses que les he de veure jo mateixa. Necessitava el meu propi reconeixement dels fets.

          Les amigues queden en absolut silenci. Les dues estan assimilant les últimes paraules. L’Ester mira el seu got de suc, que encara és pràcticament ple i li diu a l’Anna:

—Ara estic contenta amb la meva decisió. I et dono mil gràcies per haver-me esperat en silenci.  És molt important que sempre hi siguis, tot i que jo t’hagi fallat. —Ara agafa fortament la mà de l’Anna— Gràcies.
—Així som les amigues de veritat. Sempre hi som.

—Ara tinc un altre problema: No passaré el curs.