Instint assassí

 

No sap com ni quan va començar a sentir que allò no era la vida que ella havia somiat. L’havia idealitzat des d’un bon començament de la relació, això ho tenia clar. Aleshores ja veia coses en l’Albert que no li agradaven, però la veritat era que no volia posar massa atenció en aquelles petiteses; el fet important era que n’estava molt enamorada. A més era fàcil, només havia de donar-li sempre la raó, així no hi havia cap problema. 

 

Cada vegada, però, li costava més acceptar anar pel camí que ell volia. La Leonor no tenia prou voluntat per dir prou, no vull, NO VULL. No volia que vinguessin a casa els amics pesats a jugar al mus, no volia que l’Albert estigués al bar fins ben tard, no volia quedar-se tot el dissabte netejant la casa mentre el seu marit anava en bici amb els amics. No li agradava que la besés amb aquella pudor de tabac i alcohol. Ja no volia el seu sexe; per a ella el sexe era practicar l’amor... i ja no l’estimava. 

 

Ara no recorda quan va ser la primera escomesa, ni la primera tibada de braç per obligar-l'hi, ni la primera bufetada. No sap ben bé com ha arribat aquesta situació, però el pitjor de tot és que tampoc sap de quina manera sortir-se’n. La dona s’atipa de treballar i ell malgasta els diners en les màquines del bar i cerveses. Es pregunta si els nens i ella han de viure així eternament. 

 

Aquesta nit, però, la Leonor ho ha vist clar; li ha passat pel cap una idea que mai a la vida s’hagués imaginat. Ha tingut por d’ella mateixa, del que seria capaç de fer si continués al costat del seu home.

 

Els nens ja dormen, ella sempre els posa a dormir d’hora perquè no vegin el pare en estat ebri. Ell, com cada nit, ha arribat tard i trampolejant. Avui, però, li ha donat per sortir al balcó; s’havia barallat amb un veí i el volia escridassar. La Leonor se’l mira i veu que treu mig cos fora de la barana. Aquí ha estat el mal pensament, un impuls interior la fa córrer cap a ell i donar-li una empenta. Sap que espetegaria ben mort a terra després de caure del sisè pis i, si més no, quedaria invàlid i ja no podria anar a la taverna a gastar i emborratxar-se, ni la tornaria a bufetejar. 

 

Però vet aquí que, en lloc d’imaginar-se l’home sagnant a la vorera del carrer, li ha vingut al cap la imatge dels seus dos fillets. Un pare mort i una mare assassina... No, de cap manera, no pot permetre carregar això sobre la seva consciència. 

 

Tot d’una agafa una bossa grossa, hi fica la roba de l’endemà d’ella i dels nens, fa llevar l’Oriol i la Neus, i aconsegueix les claus del cotxe. Quan tanca la porta de casa, encara sent els crits del marit i la resta dels veïns demanant-li silenci, que és hora de dormir.

Jardí Artigas, la seva història

La Pobla de Lillet havia estat agrícola i ramadera. Però la industrialització va saber aprofitar la baixada inicial del riu Llobregat. Així va ser com la família Artigas fa crear la fàbrica de teixits als seus terrenys, a tocar del riu.

Acabava de començar el segle XX i el benestant i gran empresari Eusebi Güell i Bacigalupi fundà l'empresa cimentera Asland a la Pobla de Lillet. Güell va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet la construcció del xalet del Catllaràs als afores del poble per tal que visquessin allà els enginyers i treballadors de la seva indústria. Vet aquí que Joan Artigas i Alart, amic de Güell, va allotjar a casa seva Gaudí en una de les estades que va haver de fer per seguir les obres del xalet.

Gaudí, per compensar l'hospitalitat de l'empresari tèxtil, li va regalar el projecte del jardí als terrenys que voregen el Llobregat, al costat de la fàbrica. Fins i tot va fer venir dos dels treballadors que acabaven de construir el parc Güell a Barcelona per tal d'ensenyar els paletes poblatans a fer les formes caragolades de la seva peculiar arquitectura. Joan Artigas va morir poc després sense poder veure el seu jardí acabat; ho va fer el seu fill, l'industrial Joan Artigas i Casas.

 

ENRIC PERELLÓ

                                          

 

Passaven  vuit minuts de les dotze del migdia quan finalment l’Enric Perelló, després de fer un revolt al camí, va albirar clarament el cim de la muntanya. Havia sortit aquell matí ben d’hora des de Queralbs. El seu objectiu era arribar al Balandrau abans de les tres de la tarda. Volia fer allà una parada, dinar i continuar camí cap a Setcases. Sabia que no era el camí més fàcil, i és que no era la facilitat el que ell cercava; sempre li havien agradat l’aventura i el risc. Feia temps que tenia ganes de passar una temporada tot sol a la muntanya; per això quan va veure el pic després d’haver deixat enrere el de Cerveris, va sentir una gran satisfacció. Va omplir els pulmons d’aquell aire pur i fred, va fer un glop d’aigua i va tornar a lligar la cantimplora a la corretja de la motxilla. No va voler descansar. Sabia que, si s’aturava gaire, després l’embranzida seria més dificultosa. 

 

 

L’Enric no hi comptava, però, que hagués nevat aquella mateixa nit. Ell era un muntanyenc experimentat, sempre obtenia informació del temps, però aquesta vegada no hi va pensar. Havia arribat la nit anterior al refugi on va trobar d’altres aventurers, i en la fervor de la conversa se li va oblidar connectar el seu iPhone. Hi hagués anat igual; tot i que per una altra ruta. No portava grampons. 

          El seu cor li deia que continués i el seu cap li proposava que se'n tornés. No va tenir gaire temps per escoltar l’un ni l’altre.  Una ximple relliscada el va fer trontollar i caure per la falda de la muntanya. Esperava trobar-se branques o arrels superficials, tal com havia estat altres vegades que havia tingut ensurts similars, però la neu ho tenia tot cobert. Cada vegada que, entre les giravoltes, endinsava la mà en la freda neu, aquesta se li esvaïa només agafar-la. 

          La velocitat de la baixada anava en augment. Ja no tenia temps d’aixecar el cap entre revolt i revolt. La blancor del terra i el blau del cel es succeïen cada vegada amb més rapidesa. L’abdomen de l’Enric va topar amb el robust tronc d’un pi negre.  Va quedar atordit. Després d’uns minuts va prendre consciència del que li havia passat. Ara sentia un gran dolor des de la panxa fins a la gola. Es va adonar que tenia la cama dreta doblegada al revés; sens dubte, la devia tenir trencada, tot i que no li feia mal. En Perelló havia fet diversos cursos de socorrisme. Si ell hagués trobat un company en aquella posició hauria sabut què fer-li, però a si mateix no es podia guarir. 

 

 

Havia caigut en una petita vall entre muntanyes; per un costat tenia el poble de Queralbs i per l’altre el de Setcases. Va començar a posar-se nerviós i a maleir l’hora que havia decidit anar tot sol. D’altra banda, el mal a la panxa era cada vegada més gran. Per sort, encara portava la motxilla a l’esquena, i les mans estaven bé. Malgrat l’intens dolor abdominal, va poder agafar el seu smartphone. Va trucar al 112. 

          El cos es va alliberar del dolor. Ja res li feia mal. Però se sentia molt cansat i tenia moltes ganes de dormir. Ara el cel blau i la neu blanca es tornaven d’un mateix color: gris. Tancava i obria els ulls amb força, intentant trobar els colors, però, ans al contrari, de mica en mica el gris s'anava enfosquint fins que tot es va tornar negre. Tenia sensació de vertigen. Finalment, la son el va dominar.

 

 

Els serveis d’emergències van activar immediatament l’helicòpter de salvament. Dins hi anaven un metge, un infermer i el pilot. Setze minuts després, ja deixaven darrere Ripoll. La recerca no va ser dificultosa donat que no era gens complicat trobar un cos sobre la blancor de la neu en una zona no massa poblada de vegetació. El pilot va observar que, a uns dos-cents metres d’on era l’Enric, hi havia un bon lloc per aterrar. Els sanitaris van caminar set minuts fins a l’objectiu. El metge es va agenollar i va posar els dits a la jugular de l’Enric. No va notar la pulsació. Va posar l’orella just a sota del nas, però no va notar l’alè. Entre tots tres el van posar cap amunt. L’infermer va donar el fonendoscopi al doctor, i aquest el va posar al pit del pacient. Va fer un gest negatiu amb el cap. 

          L’Enric Perelló havia tingut una gran hemorràgia interna. L’equip de salvament va fer tot el necessari per reanimar-lo, però això va ser impossible.

 

 

 

 

PANDÈMIA

Que tiri la primera pedra qui pensava que no acabaríem així. 

Foto cedida per Maria Baldellou Luque

Realment, es veia venir que una nova malaltia s’apropava. Les dues últimes setmanes abans que es decretés el confinament vèiem com en altres països s’estenia el virus com quan raja aigua, que no saps com aturar-la. Ara bé, aquest problema era a l’estranger, aquí no arribaríem a tant. 

El dia 11  de març d’enguany, després d’escoltar les notícies, vaig entendre millor la dimensió del problema sanitari. Però creia que exageraven... Fins que van començar a multiplicar-se els contagis i els morts d’una forma vertiginosa. 

Quan vaig acceptar que realment estàvem davant d’una pandèmia, vaig pensar que tot era producte d’una conspiració (dels xinesos per apropiar-se de l’economia mundial o de les altes esferes per eliminar població malastruga). Això creia fins que... l’economia de Xina es va enfonsar i les persones riques i famoses també morien pel nou virus.

Aleshores vaig entendre que érem davant d’una nova pandèmia, una més de les que ja havia patit la humanitat: 1918, grip espanyola; 1917, còlera; 1346, pesta negra, etc.

Esparverada, esperava cada dia les noves informacions, veient que els infectats pujaven en la temible agulla gràfica, i que els morts eren centenars cada dia. Volia col·laborar d’alguna manera, no suportava no fer res mentre la població queia irremeiablement. Al poble, un grup de veïns començàrem a cosir mascaretes; era poca cosa, però era quelcom més que escoltar notícies, plànyer i aplaudir. 

Vaig maleir els governs, que no havien previst suficient material ni personal per als únics professionals que ens podien salvar d’aquesta situació, els sanitaris, fins que... Després de poques setmanes vaig veure que en altres latituds estaven passant exactament pel mateix que nosaltres. Bé, igual no; alguns països no van arribar a fer el pic de la infecció tan amunt com nosaltres. Per exemple, Nova Zelanda i Portugal, que, només veure el que passava a la Xina o Itàlia, van prendre mesures dràstiques sense esperar a tenir infectats. Així i tot, el virus també els va arribar, però molt menys. És cert, però, que altres països van estar molt pitjor que nosaltres. 


Per acabar de rematar les desgràcies, entremig d’aquesta situació, mor un dels meus germans, no pas de coronavirus. Però renoi! Que se’t mori un ésser estimat en època 

de pandèmia implica haver-lo de plorar a soles.

Quan l'amor es mor

Què pensa un pare o una mare quan decideix tenir un fill? El primer de tot és estimar-lo, estimar-lo fins a l'infinit. En Ferran i la Glòria estimaven el seu petit d'un any i mig sense haver-lo vist encara. Tots els pares s'imaginen el seu fill, de gran, sent una persona lliure (en el més ampli sentit de la paraula) i feliç. Aquesta era la il·lusió d'aquest, ja madur, matrimoni.

Després de gairebé nou hores de vol i una plàcida nit d'hotel van aconseguir veure el Sacha, el seu fillet rus. Van haver d'estar-hi uns dies per a fer tràmits burocràtics. Quan van tornar a Barcelona van fer una gran festa de benvinguda amb tota la família i amics.

La infantesa del Sacha fou més o menys com la de tots els nens: rialles, plors, descobriments, pors, jocs, entremaliadures, aprenentatges, correccions... Res ni ningú feia preveure que les il·lusions anirien a parar al fons d'un pou ben profund.
          El noi era molt inquiet. Com més gran es feia, més dificultat tenia per obeir ordres. Rebutjava el proteccionisme, un xic massa excessiu dels papàs. A l'adolescència, els resultats acadèmics ja eren preocupants. Ni amb classes de mestres particulars es va poder salvar el segon curs de l'ESO. L'escola aconsellava repetir curs, però els pares pensaren que potser l'escola privada era massa exigent, i el van canviar de centre educatiu. La Glòria i el Ferran es preguntaven anys més tard si aquesta decisió havia estat un error, donat que el seu fill va començar a fer campanes. Havia après a imitar les lletres dels seus progenitors; es feia justificants d'absència d'una forma assídua. I com que els mestres entenien que era normal que el noi anés sovint al psicòleg, no malpensaven de tantes faltes d’assistència. Llavors el Sacha caminava per carrers poc transitats, arreplegant tot allò que li era fàcil d'aconseguir i venent-ho després a botigues de segona mà o desguassos. Ell tenia diners, els seus pares li havien assignat una paga, però allò d'aconseguir diners per ell mateix el feia sentir millor. En aquest deambular va conèixer persones afins al seu tarannà.

Ometré com el Sacha va arribar a desconnectar de la societat, i com la Glòria i el Ferran van assumir que el seu fill no seria l’ésser fabulós que s'havien imaginat quan era un nadó, tot just arribar a casa empenyent la cadireta. És massa llarg explicar la transformació psicològica del matrimoni. Els petits furts del noi es van transformar en robatoris de llars i cotxes. Des dels setze fins als trenta anys havia estat detingut i alliberat diverses vegades, però sempre aconseguia sortir-ne, bé perquè el delicte era menor, bé perquè els seus pares pagaven la fiança.

En Ferran i la Glòria s'havien fet grans entre decepcions, malalties i deixant anar molts diners. Físicament i emocionalment estaven esgotats. Quan el Sacha tenia trenta anys els seus pares van prendre la decisió més dura de la seva vida: el van fer fora definitivament, fora de casa i fora dels cors. La Glòria es recordava d'aquella buidor d'entranyes, de cor i de llar cada vegada que havia avortat. Ara sentia les mateixes buidors, però a més a més amb el dolor de no haver sabut o no haver pogut evitar-ho. Ara sabia què era estimar un fill, i ara també sabia que era veure morir l'amor per un fill.

Vull un fill

La Glòria és la primera a entrar a casa, el Ferran la segueix a prop. Ell duu en una mà la petita maleta amb el necesser, el pijama i la bata d’ella; l’altra mà encara aguanta les claus de casa. La dona nota un terrible pessic al pit: altre cop a casa sense el bebè. No pot suportar la buidor de la seva llar, del seu cor i de les seves entranyes.

          Tres inseminacions, tres avortaments. El ginecòleg ja els havia advertit: a la tercera anava la vençuda. Adeu a tota esperança per a concebre vida.  

          

Aviat faran onze anys de convivència, dels quals, els primers tres van prendre mesures perquè la Glòria no quedés embarassada. Volien llibertat. Després van decidir omplir la casa de nens, com a mínim dos, es deien, tot i que si en venien tres, fins i tot els haguera fet gràcia. A les revisions ginecològiques tot estava perfecte. Però passaven els mesos i res de res.  Cada vegada que a la Glòria li venia el sagnat, es feia un tip de plorar. El neguit per la manca de fills anava en augment.  En Ferran s’hauria conformat a no tenir descendència, però només volia fer feliç la seva dona. Per ella era capaç de fer-se totes les proves que calgués. Ell estava perfecte. Així que van començar a fer exàmens mèdics més exhaustius a la Glòria i van descobrir que tenia un problema uterí. Va ser aquesta la raó per la qual van haver de recórrer a la inseminació assistida... i tampoc va poder ser. 

Ara ja només els queda una última alternativa per a la maternitat:  l’adopció.

  

Un somni...

Una vegada era un planeta anomenat Terra, on es treballava pel bé de la comunitat; no existia l’individualisme. Aquell era un planeta on cap persona era superior a una altra. Tothom s'estimava. Hi havia una màxima: llibertat d’expressió amb respecte. A la Terra ja no quedaven polítics, tan sols n'hi havia treballadors que posaven en marxa les lleis que la resta de ciutadans escollien. 

La diversitat històrica dels seus pobles havia estat recollida en una gran col·lecció per tal que ningú oblidés mai les seves arrels. A aquell planeta la cultura arribava per igual a tots els éssers. Les religions havien quedat relegades a l'àmbit estrictament privat. 

A la Terra se sabia que la Natura era l’únic mitjà  proveïdor per a la supervivència. Era aquesta la raó per la qual totes les accions humanes passaven pel seu sedàs. Cada acte humà era contrastat i avaluat des d’un punt de vista global i ecològic abans de ser executat. Allà ningú no patia gana. 

La Terra havia eliminat les fronteres; ja no necessitaven les banderes. 

Foto: Salvador Parreu Frasquet