Ingredients per a 1 persona

. 1 got de vi d'arròs
. 2 gots de vi de suquet de peix
. 1 culleradeta rasa de tinta de calamar
. 1 calamar petit trossejat
. 1 sèpia petita trossejada
. 5 gambes pelades grosses

. 4 musclos
. 1 gamba sencera (jo li tallo l'inici del cap fins als ulls)
. 1 pebrot verd (que no sigui massa petit) tallat a trossets
. 1/2 got de vi de ceba tallada finament

. 1 got de vi de tomàquet ratllat
. 1 cullerada sopera d'oli
. Sal al gust de cadascú (jo no n'hi poso, perquè el peix i la tinta ja aporten bon gust)

Elaboració

. Tirem l'oli a la paella.
. Quan està calent hi posem el calamar i la sèpia.
. Tan aviat com s'han cuit, hi afegim el pebrot i la ceba.
. Així que la ceba comença a daurar-se hi incorporem el tomàquet i l'arròs.
. Remenem contínuament per tal que no s'enganxi a la paella (poc foc, aquí). Com més temps trigui aquest procés més bo quedarà l'arròs.
. Hi tirem el brou calent i la tinta. Remenem bé i apugem el foc. Quan hagin passat 5 minuts des que ha començat a bullir el suquet hi afegim les gambes pelades i els musclos. Abaixem el foc i seguim amb ebullició lenta.
. 5 minuts després hi posem la gamba sencera. Valorem si cal apujar una mica el foc, segons si està molt caldós o no.
. 5 minuts més tard (ja fa 15 minuts d'ençà que el brou va començar a bullir) tanquem el foc i tapem l’arròs
. El deixem reposar com a mínim 5 minuts més.

Bon profit, amics.

 

L'Eli vol volar

 

L'Eli vol volar

Una vegada era una nena que vivia en un poble entre muntanyes. Des de ben petita l'Eli veia cada tardor unes bandades de pardals que volaven. En passar, l'intens piular de les aus semblava dir-li "vine amb nosaltres", "vine amb nosaltres".

Un matí el soroll dels ocells la va despertar. Tot i que ja clarejava, el sol no havia sortit encara. Va córrer cap a la finestra per acomiadar els petits alats. Per a sorpresa seva va veure aterrar un pardalet. La nena va sortir de casa tan ràpid com va poder. L'ocell saltironejava intentant alçar el vol, però no ho aconseguia. Ella, amb molt de compte, el va agafar i va aixecar els braços, a l'hora que obria les mans i empentava l'ocellet cap amunt. 

 

L'animalet va aconseguir volar, i ho va fer en direcció al grup de companys que encara cobrien el cel. Però quan va recórrer un bon tros va girar i va tornar cap a la nena, que se'l mirava meravellada. L'animaló voletejava per sobre d'ella. L'Eli donava voltes a si mateixa per no perdre'l de vista. De sobte va sentir la veu aguda del seu nou amic que li deia: "gràcies". Va quedar sorpresa, ja que tenia entès que els ocells només piulaven. Així i tot va reaccionar i li va contestar: "no es mereixen". L'ocell va baixar fins a tocar amb les seves urpes els negres i despentinats cabells de la petita. L'Eli va començar a riure i el moixó va tornar a volar cap amunt.

A l'Eli li hauria agradat tenir ales i volar darrere d'ell. El va seguir amb la vista fins que el sol, que ja havia sortit, la va enlluernar. Llavors es va adonar que estava amb pijama i els peus nus. Tenia fred i ganes, moltes ganes, de volar.

 

 

L'ELI HA VOLAT

                                               

Ja havien passat dos anys des que l’Eli havia ajudat a volar l’ocell que havia aterrat al seu jardí. Dos cops havia vist el grup de pardals voletejar i, les dues vegades, el seu amic alat havia deixat la colla per saludar la nena, tot fent divertides piruetes. L’Eli, fascinada, encara tenia més ganes d’enlairar-se i afegir-se a la bandada que fugia del fred del nord. 

 

Aquell matí de setembre, el piular de les aus la va avisar altra vegada que ja passaven sobre casa seva. Sense pensar-s’ho gens va córrer cap al jardí, on hi havia els ocells. De nou semblaven dir-li “vine amb nosaltres”, “vine amb nosaltres”. 

 

Tantes ganes tenia de volar, que una força desconeguda la va fer aixecar lentament de terra. Ella, però, no es va espantar, i va desitjar més i més enlairar-se per retrobar-se amb el seu amic. Com més ho volia, més amunt anava. I més i més... De tant en tant mirava a terra. Cada vegada era més lluny. No tenia pas por, ans al contrari, xalava de saber-se prop dels ocells que la saludaven i l’acollien com un membre més de l’equip volador. 

 

Una de les vegades que va mirar casa seva, ja la va veure petita. I al costat, com si fos una formigueta, va reconèixer la mare. Va sentir pena per ella i va tornar per a acomiadar-se’n. “Mare, no ploris per mi. Tornaré a la primavera, t’ho prometo”. La mare no va tenir temps de dir-li res; l’Eli es va girar i va tornar a alçar el vol, tot ràpid per incorporar-se al grup dels seus nous amics, els pardals viatgers.

 

  (Foto: Salvador Parreu Frasquet)

 

PARC SAMÀ

                                    PARC SAMÀ

 

 

El Parc Samà està ubicat al municipi de Cambrils, a la comarca del Baix Camp, a mig camí de Montbrió del Camp. La construcció del recinte fou encarregada a Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), qui ja havia fet el parc de la Ciutadella, i que tenia com a ajudant Antoni Gaudí. Té un total de 14 hectàrees on, a més de la casa, hi ha un enorme jardí amb plataners, mandariners, til·lers, castanyers, palmeres i altres espècies vegetals. Havia comptat amb una gran varietat d'animals; encara hi ha algunes aus. De fet, el Parc Samà va ser el primer zoològic d’Espanya.

                             

La història del Parc Samà s'inicia amb Salvador Samà i Martí (1797-1866), un vilanoví que va fer fortuna a Cuba, d'on li venia el títol de I marquès de Marianao. Aquest nou-ric català va morir sense fills, per la qual cosa el net del seu germà, Salvador Samà i Torrents (1861-1933) va ser el seu hereu universal. Això, però, va passar quan el petit només tenia cinc anys i s'acabava de quedar orfe de pare. La seva mare, Rafaela Torrents i Higueró, I marquesa de Vilanova i la Geltrú (1838-1909 ), va administrar el seu gran capital. Va ser aquesta dona qui va decidir fer un habitatge d'estiu i un gran jardí als terrenys que feia poc havia adquirit la família Samà.

     Pocs anys després de la mort de Salvador Samà i Torrents, a la Guerra Civil Espanyola, l'exèrcit republicà va ocupar l'indret i el va convertir en seu de reclutament. De fet, la lleva del biberó es va formar en aquest espai. Més tard s'utilitzaria com a hospital militar de convalescència.

El Parc Samà està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, tot i que continua sent propietat de l'actual VIII marquesa de Marianao.

 

 

JARDINS DE SANTA CLOTILDE

              

 

Em dic Ona, i visc al mar. Sovint visito les platges. Des de casa meva, el Mediterrani, puc gaudir de tot allò que passa terra endins. Us explico la història dels jardins de Santa Clotilde, a Lloret.

Des de la meva privilegiada posició, i entre embats a la platja de Fenals, a començaments del segle passat, veia el metge Raül Roviralta parlant i passejant cofoi per la zona de la Boadella. Havia comprat les set vinyes i les estava transformant en un peculiar jardí de camins i escales. 

 

Més endavant, un munt de jardiners (fins a catorze, n'havia arribat a comptar) plantaven pins, xiprers, àlbers i til·lers. De vegades veia l'arquitecte Rubió i Tudurí parlant amb els jardins.

Només jo he tingut el privilegi de presenciar en Raül i la seva estimada Clotilde rondant per aquells indrets com dues criatures. Després seien en qualsevol dels bancs que havien disposat en cada esplanada, es petonejaven i xerraven llargament. Llàstima que la remor de les meves companyes no em deixava sentir el que deien, però m'ho imaginava: "que sí, dona, aquí, a cada esglaó posarem l'heura perquè el verd mani més que la pedra, i allà col·locarem el llorer, l'arbre emblemàtic de la ciutat costanera, d'on agafa el nom". I és que dies més tard vaig veure com es plantaven aquestes espècies.

També, malauradament, vaig atalaiar el jove plorant amargament, assegut en aquells mateixos bancs que havia compartit amb la seva muller. Ell, que era un eminent metge, i que havia cercat un producte per a guarir malalties, no va poder evitar la mort de la seva bonica esposa. 

Però la vida havia de seguir per a ell. Afortunadament es creuà pel seu camí l’Odila Arenys, amb qui retrobà les ganes de viure. Tots dos van continuar amb el projecte. 

 

Poc després de casar-se els veia, plànol en mà, amb l'arquitecte comentant el que hauria de ser la seva nova llar, una casa pairal dalt del cim des de la qual gaudirien de les vistes del jardí i del mar, amb mi inclosa, tot i que ells eren aliens a la meva presència tafanera.

Amb la serenor que donen els anys he vist la transformació, no de l'indret, sinó de la gent que passeja pels jardins. Els hereus del marquès de Roviralta encara són propietaris de la casa, però els jardins (bé cultural d'interès històric) van ser donats a l'Ajuntament de Lloret i, des del 1997, són visitats per persones amants de la natura i curioses de les històries.    

                                                      

 

 

Tortosa, el castell

 

 

                                




Vigilant en silenci, sobre la zona més elevada de la capital del Baix Ebre, es troba l’actual parador nacional de Tortosa. Aquest complex hoteler inaugurat el 1976 es va construir  part sobre restes de l’antic castell i part nova construcció, intentant adaptar-se a l’arquitectura de l’edificació. Al castell de Sant Joan també li diuen castell de la Suda perquè és l’únic conegut on hi ha hagut un pou que recollia l’aigua d’un brollador del riu. 

 

Abans de la reconstrucció, el castell de Sant Joan feia segles que estava en runes. La guerra Civil Espanyola va enderrocar el que havia deixat la guerra del francès, i aquesta va ensorrar part del que quedava després que la guerra de Successió li produís danys irreparables. I és que durant els dos segles anteriors s’havia utilitzat com a fortí d’armes. 

 

 

Però abans, el rei Jaume I, el conqueridor havia habitat temporalment en aquest castell, heretat del seu avantpassat Ramon Berenguer IV, el qual havia comprat als templers la part que ell mateix els havia regalat com a botí de guerra després de guanyar la batalla contra Abderraman III, l’any 1148.  

 

 

Els àrabs havien construït allà una alcassaba i una necròpoli. L’alcassaba fou alçada precisament sobre un poblat iber abandonat feia anys. Encara es pot apreciar les restes del poblat sobre les runes de l’anterior acròpoli romana, anomenada aleshores Dertosa.

 

L’Ebre és l’element principal de la ciutat i el que ha marcat la seva història. Gràcies a l’amplada i el gran cabdal, aquest riu ha sigut la via d’entrada de pobles i civilitzacions. És per això que el castell de Sant Joan ha estat vital per a repel·lir aquestes incursions.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tortosa, els ponts

                

Tortosa és la capital de la comarca del Baix Ebre. 

Petita i descuidada en algunes zones, amaga, però, una extensa història.

Aquí explico la construcció i evolució dels quatre ponts que en algun moment històric han comunicat les dues parts de la ciutat dividida en dos pel cabalós riu Ebre. L’any 1938 l’exèrcit republicà va enderrocar-los per evitar l’avanç del bando nacional a la ciutat. En acabar la Guerra Civil es van reconstruir tots menys un. 

Pont de les barques

 

 

   Finals s.XIIà Es creu que és per aquestes dates quan es construeix l’anomenat pont de les barques. En realitat era una passarel·la de fusta flotant sobre el riu (on hi havia barques lligades), fortament subjectada a cada riba. Aquest pont es deteriorava sovint per les pujades del riu o les inclemències del temps i s'havia de reparar contínuament.

   1892à El 10 de juliol un incendi fortuït (pel que sembla uns treballadors cremaven quitrà molt a la vora de les barques) va deixar la passarel·la completament inutilitzable. A partir d’aquell moment el pas del riu comportava una gran dificultat, que malmetia l’economia. Es van haver d’enginyar unes barcasses que travessaven el riu per a transportar mercaderies i persones d’una banda a l’altra de la ciutat. 

   1895à Inauguració d’un nou pont. L’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona va reconstruir el pont de les barques, ara ja sobre unes pilastres. A partir d’aleshores el pont va canviar de nom i es va passar a anomenar pont de la Cinta, tot i que popularment li deien el pont dels muts, perquè ningú explicava què volien fer-ne. A més, l’empresa exigia un peatge i és per això que també es coneixia com a pont pagant.

   1906à Van deixar de funcionar les barcasses que transportaven mercaderies i personal. 

   1927à Va ser cedit a l’Ajuntament de Tortosa i va passar a ser d’ús públic. 

   1938à A mitjans del mes d’abril el pont de la Cinta fou el segon de Tortosa a ser volat i només en quedà intacta la pilastra del mig. 

   1966à El dictador general Franco va inaugurar un monument dedicat als morts de la batalla de l’Ebre sobre la pilastra. L’obra és de l’escultor Lluís Maria Saumells i Panadés.

   1976à A partir de la restauració de la democràcia es retiren els elements marcadament franquistes de l’obra commemorativa de la batalla de l’Ebre. 

   Actualment hi ha un diàleg obert entre Diputació, Generalitat i Ajuntament de Tortosa per a la retirada del monument.

 

Pont ferroviari

 

   1865à Es va decidir construir un pont ferroviari per poder connectar València amb Barcelona. Fins aleshores tant els trens procedents de València com els que arribaven des de Barcelona finalitzaven el trajecte a Tortosa, un a cada banda del riu. Unes tartanes transportaven els passatgers o les mercaderies a través del pont de les barques (encara no existia el pont de la Cinta), per continuar després el viatge també en tren, que esperava a l’altre costat de la ciutat.  

   1867à El 19 de setembre un tren travessava per primera vegada sobre l’Ebre i quedava inaugurada la línia ferroviària Barcelona-València. Però era massa estret.

   1911à Van iniciar obres d’un pont més ample just a tocar del primer.

   1913à Van finalitzar-ne la construcció.

   1938à Després de l’enderrocament dels altres dos ponts de Tortosa, l’exèrcit republicà va dinamitar aquest i la ciutat va quedar totalment dividida i incomunicada.  

   1941à Va tornar a circular el primer tren després de la reconstrucció del pont del ferrocarril.

   1996à Va passar l’últim tren pel pont ferroviari, tot i que les vies van romandre-hi encara uns quants anys més.

   2013à Finalment van desmantellar les vies i es va passar a anomenar pont Roig pel color de la pintura de l’estructura metàl·lica; estructura, per cert, semblant a la de l’antic pont de la Cinta. Actualment és d’ús exclusiu per a vianants.

 

Pont de l’Estat

 

   1893à L'Ajuntament va iniciar la construcció d’un nou pont (pràcticament en paral·lel al pont de la Cinta), aquesta vegada sobre pilastres. Era metàl·lic, de ferro soldat. Fou el primer pont d’aquest tipus a l’Estat espanyol; d’aquí el nom: pont de l’Estat. Però es va ubicar en un lloc inadequat i el procés administratiu per expropiar edificis va ser llarg. Va estar anys sense rampes d’accés per a vianants, tot i que els vehicles continuaven sense poder-hi passar; un servei de barcasses feia el traspàs d’una banda a l’altra del riu.Finalment van haver d’enderrocar l’antiga església del Roser.

   1900à L’Ajuntament va construir les escales de fusta d’accés.  

   1938à Va ser el primer pont sobre l’Ebre al pas per la ciutat a ser enderrocat durant la Guerra Civil.

   1941à Al novembre van inaugurar el nou pont de l’Estat.

 

 

Pont del Mil·lenari

 

   1983à Es va iniciar la construcció d’un nou pont, el pont del Mil·lenari. El nom va venir donat per la coincidència amb la data de la celebració del mil·lenari de Catalunya. És un dels més importants amb aquest tipus d’estructura a l’Estat espanyol. 

   1988à El 30 d’octubre s’inaugurà del pont del MiI·lenari. 

 

 

Nota*: He intentat ser fidel a les dates i dades històriques. Si hi trobeu cap error, agrairia que m’ho féssiu saber.