LA TORTUGA DESOBEDIENT

                                              

                                            La tortuga desobedient

La seva llar, la de la tortuga, era el petit jardí d'una bonica casa a primera línia de mar. Allà també vivia en Joanet. Tots dos havien crescut paral·lelament. I si bé quan eren petits compartien moltes estones de joc, ara ja feia temps que les seves trobades es limitaven al moment en què el nen li donava unes fulles d'enciam, escorça de síndria, un bocí de carbassó, etc. En Joanet s'havia trobat algunes vegades el queloni atrapat entre les fustes de la tanca que separava el jardí de la vorera del carrer; llavors l'agafava amb cura i el posava prop de l'aigua o el menjar.

—No ho tornis a fer. Fora només hi ha perills —deia a la amiga, donant per segur que ella entenia el llenguatge humà.


Però un dia, tot passejant pel jardí, la tortuga va topar amb una fusta escardada. Empentant-la amb la seva duríssima closca va aconseguir trencar-la i posar les seves dues potes davanteres sobre les rajoles del carrer. Ruuum..., va fer una nena passant en patinet, i ella va haver d'amagar-se dins la closca a correcuita. Un cop fora novament tot el cos, va començar a caminar, ben a poc a poc, això sí, cap al mar. Però vet aquí que en passar per la carretera un cotxe va picar amb una de les seves rodes en un costat de la seva closca i la va fer saltar pels aires. En caure, afortunadament, va anar a parar dins el cistell d'una noia que tornava de la platja. La humida tovallola li va fer de coixí. Amb els dos ensurts que havia tingut des que va marxar  en va tenir prou per adonar-se que no havia d'haver desobeït en Joanet.

     La jove va caminar tres carrers cap a l'interior i va pujar al segon pis d'un bloc d’habitatges. Ja a casa, va treure la roba mullada que duia a la bossa per estendre-la a les cordes del balcó. La tovallola semblava més mullada que altres dies, ja que pesava més. La noia no va veure la infortunada i desobedient tortuga, la qual es va precipitar pel balcó, amb la sort que va topar amb el tendal estès de la fruiteria de la planta baixa. Va rodolar tendal avall fins a caure precisament sobre una caixa d'enciams. Per fi li passava quelcom de bo! Va menjar una mica, es va amagar entre el fullam de les verdures i es va adormir. Unes hores més tard, una senyora que cercava un formós enciam la va veure. Després de comentar-ho amb tothom que hi havia per allà van decidir que la portarien al mar, lloc d’on, segons ells, devia haver sortit. 

Quan va acabar el dia, el dependent va tancar la botiga i va ficar la tortuga en una bossa per dur-la arran d’aigua. Però ella, així que es va mullar una poteta, va donar la volta tan ràpidament com va poder i va caminar en sentit contrari al mar. No totes les tortugues són d'aigua; és clar que no tothom ho sap.
     La nostra amiga desobedient va caminar i caminar fins a trobar la carretera. Com que ja era fosc,  no hi havia gaire trànsit i la va poder travessar sense cap nou ensurt. Va caminar gairebé tota la nit per la vorera prop de les tanques de les cases. Finalment, va veure la tanca trencada per on havia sortit moltes hores abans. Va tornar a entrar i es va arraulir entre les pedres del jardí. 

 

La tortuga va aprendre que quan el seu amic Joanet li diu quelcom és per al seu benestar. Mai més el desobeiria.

 

 

 

QUAN CREUS QUE HO FAS BÉ

 

L'altre dia va caure una forta nevada. En Pol, el meu fill de sis anys, i jo miràvem encantats per la finestra. Els flocs de neu començaven a caure lentament, però amb insistència. Vam veure com els ocells corrien aterrits d'una branca a una altra dels pins. La il·lusió de la neu ens va marxar de seguida en veure que els pobres moixons no tenien lloc per a guarir-se. El nen va desenganxar el seu nasset del vidre, va aixecar el cap i suplicant amb la mirada em va dir: 

—Per què no deixem les finestres obertes i que els ocells entrin a casa? 
—Fillet, si obrim les finestres nosaltres també tindrem fred. 
   Llavors vaig pensar que al garatge tenim finestres per a la ventilació. Vam baixar i les vam deixar obertes. Tots dos vàrem quedar ben tranquila ens pensar que potser els pardalets entrarien i s'amagarien entre els mil objectes que tenim en les prestatgeries del soterrani. I amb aquesta pau que dona haver contribuït a una bona causa vam anar a dormir. 

 

 

En despertar-nos, la blancor del paisatge ens feia aclucar els ulls. En Pol no se sabia avenir de tanta alegria. 

—Podem sortir a fer ninots de neu? 

—I tant que sí. Esmorzem primer.

   Vam baixar al garatge perquè és allà on tenim les botes d'aigua. La nostra sorpresa va ser majúscula quan vam veure tot de plomes escampades a terra. Els gats dormien encara; en tenim dos. El petit no va entendre què havia passat aquella nit. 

     Jo vaig aprendre que no sempre que vols ajudar ho aconsegueixes. Els ocellets no van patir fred, no. Si no haguessin entrat a casa, podrien haver mort de fred, o no. Però és clar que refugiar-se en una casa on hi ha dos gats no va ser una decisió encertada.

 

 

 Ingredients per a 1 persona

. 1 got de vi d'arròs
. 2 gots de vi de suquet de peix
. 1 culleradeta rasa de tinta de calamar
. 1 calamar petit trossejat
. 1 sèpia petita trossejada
. 5 gambes pelades grosses

. 4 musclos
. 1 gamba sencera (jo li tallo l'inici del cap fins als ulls)
. 1 pebrot verd (que no sigui massa petit) tallat a trossets
. 1/2 got de vi de ceba tallada finament

. 1 got de vi de tomàquet ratllat
. 1 cullerada sopera d'oli
. Sal al gust de cadascú (jo no n'hi poso, perquè el peix i la tinta ja aporten bon gust)

Elaboració

. Tirem l'oli a la paella.
. Quan està calent hi posem el calamar i la sèpia.
. Tan aviat com s'han cuit, hi afegim el pebrot i la ceba.
. Així que la ceba comença a daurar-se hi incorporem el tomàquet i l'arròs.
. Remenem contínuament per tal que no s'enganxi a la paella (poc foc, aquí). Com més temps trigui aquest procés més bo quedarà l'arròs.
. Hi tirem el brou calent i la tinta. Remenem bé i apugem el foc. Quan hagin passat 5 minuts des que ha començat a bullir el suquet hi afegim les gambes pelades i els musclos. Abaixem el foc i seguim amb ebullició lenta.
. 5 minuts després hi posem la gamba sencera. Valorem si cal apujar una mica el foc, segons si està molt caldós o no.
. 5 minuts més tard (ja fa 15 minuts d'ençà que el brou va començar a bullir) tanquem el foc i tapem l’arròs
. El deixem reposar com a mínim 5 minuts més.

Bon profit, amics.

 

L'Eli vol volar

 

L'Eli vol volar

Una vegada era una nena que vivia en un poble entre muntanyes. Des de ben petita l'Eli veia cada tardor unes bandades de pardals que volaven. En passar, l'intens piular de les aus semblava dir-li "vine amb nosaltres", "vine amb nosaltres".

Un matí el soroll dels ocells la va despertar. Tot i que ja clarejava, el sol no havia sortit encara. Va córrer cap a la finestra per acomiadar els petits alats. Per a sorpresa seva va veure aterrar un pardalet. La nena va sortir de casa tan ràpid com va poder. L'ocell saltironejava intentant alçar el vol, però no ho aconseguia. Ella, amb molt de compte, el va agafar i va aixecar els braços, a l'hora que obria les mans i empentava l'ocellet cap amunt. 

 

L'animalet va aconseguir volar, i ho va fer en direcció al grup de companys que encara cobrien el cel. Però quan va recórrer un bon tros va girar i va tornar cap a la nena, que se'l mirava meravellada. L'animaló voletejava per sobre d'ella. L'Eli donava voltes a si mateixa per no perdre'l de vista. De sobte va sentir la veu aguda del seu nou amic que li deia: "gràcies". Va quedar sorpresa, ja que tenia entès que els ocells només piulaven. Així i tot va reaccionar i li va contestar: "no es mereixen". L'ocell va baixar fins a tocar amb les seves urpes els negres i despentinats cabells de la petita. L'Eli va començar a riure i el moixó va tornar a volar cap amunt.

A l'Eli li hauria agradat tenir ales i volar darrere d'ell. El va seguir amb la vista fins que el sol, que ja havia sortit, la va enlluernar. Llavors es va adonar que estava amb pijama i els peus nus. Tenia fred i ganes, moltes ganes, de volar.

 

 

L'ELI HA VOLAT

                                               

Ja havien passat dos anys des que l’Eli havia ajudat a volar l’ocell que havia aterrat al seu jardí. Dos cops havia vist el grup de pardals voletejar i, les dues vegades, el seu amic alat havia deixat la colla per saludar la nena, tot fent divertides piruetes. L’Eli, fascinada, encara tenia més ganes d’enlairar-se i afegir-se a la bandada que fugia del fred del nord. 

 

Aquell matí de setembre, el piular de les aus la va avisar altra vegada que ja passaven sobre casa seva. Sense pensar-s’ho gens va córrer cap al jardí, on hi havia els ocells. De nou semblaven dir-li “vine amb nosaltres”, “vine amb nosaltres”. 

 

Tantes ganes tenia de volar, que una força desconeguda la va fer aixecar lentament de terra. Ella, però, no es va espantar, i va desitjar més i més enlairar-se per retrobar-se amb el seu amic. Com més ho volia, més amunt anava. I més i més... De tant en tant mirava a terra. Cada vegada era més lluny. No tenia pas por, ans al contrari, xalava de saber-se prop dels ocells que la saludaven i l’acollien com un membre més de l’equip volador. 

 

Una de les vegades que va mirar casa seva, ja la va veure petita. I al costat, com si fos una formigueta, va reconèixer la mare. Va sentir pena per ella i va tornar per a acomiadar-se’n. “Mare, no ploris per mi. Tornaré a la primavera, t’ho prometo”. La mare no va tenir temps de dir-li res; l’Eli es va girar i va tornar a alçar el vol, tot ràpid per incorporar-se al grup dels seus nous amics, els pardals viatgers.

 

  (Foto: Salvador Parreu Frasquet)

 

PARC SAMÀ

                                    PARC SAMÀ

 

 

El Parc Samà està ubicat al municipi de Cambrils, a la comarca del Baix Camp, a mig camí de Montbrió del Camp. La construcció del recinte fou encarregada a Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), qui ja havia fet el parc de la Ciutadella, i que tenia com a ajudant Antoni Gaudí. Té un total de 14 hectàrees on, a més de la casa, hi ha un enorme jardí amb plataners, mandariners, til·lers, castanyers, palmeres i altres espècies vegetals. Havia comptat amb una gran varietat d'animals; encara hi ha algunes aus. De fet, el Parc Samà va ser el primer zoològic d’Espanya.

                             

La història del Parc Samà s'inicia amb Salvador Samà i Martí (1797-1866), un vilanoví que va fer fortuna a Cuba, d'on li venia el títol de I marquès de Marianao. Aquest nou-ric català va morir sense fills, per la qual cosa el net del seu germà, Salvador Samà i Torrents (1861-1933) va ser el seu hereu universal. Això, però, va passar quan el petit només tenia cinc anys i s'acabava de quedar orfe de pare. La seva mare, Rafaela Torrents i Higueró, I marquesa de Vilanova i la Geltrú (1838-1909 ), va administrar el seu gran capital. Va ser aquesta dona qui va decidir fer un habitatge d'estiu i un gran jardí als terrenys que feia poc havia adquirit la família Samà.

     Pocs anys després de la mort de Salvador Samà i Torrents, a la Guerra Civil Espanyola, l'exèrcit republicà va ocupar l'indret i el va convertir en seu de reclutament. De fet, la lleva del biberó es va formar en aquest espai. Més tard s'utilitzaria com a hospital militar de convalescència.

El Parc Samà està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, tot i que continua sent propietat de l'actual VIII marquesa de Marianao.

 

 

JARDINS DE SANTA CLOTILDE

              

 

Em dic Ona, i visc al mar. Sovint visito les platges. Des de casa meva, el Mediterrani, puc gaudir de tot allò que passa terra endins. Us explico la història dels jardins de Santa Clotilde, a Lloret.

Des de la meva privilegiada posició, i entre embats a la platja de Fenals, a començaments del segle passat, veia el metge Raül Roviralta parlant i passejant cofoi per la zona de la Boadella. Havia comprat les set vinyes i les estava transformant en un peculiar jardí de camins i escales. 

 

Més endavant, un munt de jardiners (fins a catorze, n'havia arribat a comptar) plantaven pins, xiprers, àlbers i til·lers. De vegades veia l'arquitecte Rubió i Tudurí parlant amb els jardins.

Només jo he tingut el privilegi de presenciar en Raül i la seva estimada Clotilde rondant per aquells indrets com dues criatures. Després seien en qualsevol dels bancs que havien disposat en cada esplanada, es petonejaven i xerraven llargament. Llàstima que la remor de les meves companyes no em deixava sentir el que deien, però m'ho imaginava: "que sí, dona, aquí, a cada esglaó posarem l'heura perquè el verd mani més que la pedra, i allà col·locarem el llorer, l'arbre emblemàtic de la ciutat costanera, d'on agafa el nom". I és que dies més tard vaig veure com es plantaven aquestes espècies.

També, malauradament, vaig atalaiar el jove plorant amargament, assegut en aquells mateixos bancs que havia compartit amb la seva muller. Ell, que era un eminent metge, i que havia cercat un producte per a guarir malalties, no va poder evitar la mort de la seva bonica esposa. 

Però la vida havia de seguir per a ell. Afortunadament es creuà pel seu camí l’Odila Arenys, amb qui retrobà les ganes de viure. Tots dos van continuar amb el projecte. 

 

Poc després de casar-se els veia, plànol en mà, amb l'arquitecte comentant el que hauria de ser la seva nova llar, una casa pairal dalt del cim des de la qual gaudirien de les vistes del jardí i del mar, amb mi inclosa, tot i que ells eren aliens a la meva presència tafanera.

Amb la serenor que donen els anys he vist la transformació, no de l'indret, sinó de la gent que passeja pels jardins. Els hereus del marquès de Roviralta encara són propietaris de la casa, però els jardins (bé cultural d'interès històric) van ser donats a l'Ajuntament de Lloret i, des del 1997, són visitats per persones amants de la natura i curioses de les històries.