Trobades amb el català-E

                        

                  Trobades amb el català-E

 

  

I va arribar l’hora de cercar una feina. En aquells temps això del currículum no existia; llegies les ofertes laborals al diari o bé algú et deia on mancava gent. Et presentaves al lloc, deies que volies treballar, et feien dues preguntes (quatre eren massa), de vegades et demanaven el certificat de penals (si havies estat a la presó ho tenies magre perquè t’agafessin), i si eres menor d’edat havien de signar els pares. És per aquest motiu que la meva mare venia amb mi a l’hora d’anar a demanar feina. 

     Era una bona època; no existia allò de “ja et trucarem”. El normal era que et diguessin que t’hi presentessis l’endemà.

 

 

Aquell dia anava a demanar el lloc de recepcionista i atenció al client a una de les moltes fàbriques tèxtils de Terrassa.  El xoc va ser ràpid i cruel. No recordo si va ser la primera o la segona pregunta: “¿Hablas catalán?” No, no el parlava encara. Em van dir que volien una persona que pogués parlar amb qualsevol client que entrés per la porta. Per molt que els vaig insistir que l’entenia perfectament, jo no complia amb el perfil. Allà mateix ja em van dir que no, que podria desenvolupar moltes tasques, però que de cara al client em seria difícil trobar-ne. 

 

 

No vaig sortir de l’entrevista decebuda, no; vaig sortir-ne motivada. En posar el peu a la vorera del carrer, em vaig proposar parlar català a tot arreu i que,  allà on entrés, diria bon dia o bona tarda perquè em contestessin en català. Ras i curt. 

 

 

 

 

 

 

Trobades amb el català-D

                                Trobades amb el català-D

 

 

 

 

Jo ja entenia perfectament l’idioma català, tot i que el parlava molt poc i amb força dificultat. Era una època d’intenses i llargues xerrades amb les amigues, i , el millor lloc per fer-ho, un parc. Allà, on el cercle comunicatiu s’obria a altres persones, se sentia parlar en català. Em meravellava la musicalitat i dolçor d’aquelles paraules, majoritàriament de les mares als seus fillets. De fet, va ser en aquells parcs on em vaig enamorar d’aquesta llengua. 

 

Trobades amb el català-C

                                             Trobades amb el català-C 

 

 

Vivíem els últims anys del franquisme; s'ensumava canvi social i retorn a les llibertats.

A casa meva van pensar que era millor que abandonés l'escola privada religiosa i em van fer anar a l'institut públic. Allà vaig topar de ple amb la gramàtica catalana. Tot i que el català encara no estava reglat, hi havia l'assignatura de català, que, juntament amb la d'anglès, van aparèixer per primer cop a les meves activitats acadèmiques.

Que bé recordo el professor Vives, home menut i d'ulls blaus. Com es notava que li agradava el que feia! Tant de bo em llegís, perquè li diria gràcies i que vaig gaudir molt a les seves classes.
     Malgrat que fins aleshores jo havia tingut trobades no gaire positives amb la llengua de Catalunya, aquell mestre em va presentar el català com una nova eina d'expressió, i el vaig afegir a la meva llista de coses positives. Això no obstant, encara era lluny de fer-lo servir per a la comunicació, ja que ni en sabia prou ni tenia opció de parlar-lo. Per a mi només era un idioma d'àmbit escolar.

 

Trobades amb el català-B

                                            Trobades amb el català B

 

 

Per entendre bé el que explicaré és molt important que ens situem en el context històric: any1968. escola religiosa i dictadura franquista.

Jo ja tenia consciència que en aquesta terra, es parlava de dues maneres diferents. Això sí, estava convençuda que el castellà el sabia tothom, mentre que el català s’emprava tan sols en la intimitat familiar.

Bé, n’estava convençuda fins aleshores. Aquell any vaig entendre que el castellà havia estat una llengua imposada a persones que sempre havien parlat català. Vaig arribar a aquesta conclusió després de passar tot un curs veient patir una companya per no expressar-se correctament en castellà. "Que me hables en cristiano", recordo com la mestra increpava la Torelló (nom fals per no identificar-la). 

 

Recordo que em feia molta pena la pobra nena quan la veia allà, davant la pissarra, intentant trobar les paraules traduïdes a una  llengua que ella no sabia que existia fins que va començar l’escolaritat. Em venien moltes ganes de xivar-li la lliçó des del meu pupitre. La Torelló sempre treia males notes i no era pas que fos ximple, no. Simplement, a casa seva només li havien parlat en un mateix idioma. En aquells moments d'angoixa a classe jo pensava: "Déu meu, gràcies perquè els meus pares m'han ensenyat el castellà". 

     

 

 

 

Trobades amb el català-A

                                    Trobades amb el català-A

 

 

 

Jo devia tenir entre sis i vuit anyets. Aleshores tenia una única amiga, la Carme. Però amiga d'aquelles de veritat; ens passàvem el dia juntes a casa meva o a la seva.

Per entendre el meu entorn diré que vaig arribar a una barriada de nouvinguts, on la majoria procedíem d'Andalusia. Era plena dictadura franquista. La Carme i la seva família eren catalans, d'aquells que en diem “de tota la vida”. Així i tot, no els havia sentit parlar mai en la seva llengua. Potser (n'estic convençuda) devien fer-ho quan jo no hi era.

El cas és que la tieta del seu pare va començar a sovintejar casa seva. Curiosament, aquella senyora no parlava gens ni mica el castellà, i insistia que havíem de parlar tots en aquell idioma tan estrany per a mi. La veritat, a mi no m'importava que enraonessin entre ells en català, tot i no entendre’ls. Considerava que les seves converses a mi tant me feien. 

 

Però vet aquí que un dia la bestia estava cosint i li va caure el didal a terra. Clinc, clinc, clinc... rodolà la metàl·lica peça. El meu instint de nena educada va ser anar a trobar-lo, però en aquell moment la dona se’m va adreçar. Jo, que com he dit era educada, em vaig aturar per escoltar-la: "Agafa'm el didal" —em va demanar. 

  

 

Anys més tard vaig saber què em deia, però quan em va passar això no vaig entendre ni un borrall. "Què?" —li vaig contestar. "Que agafis el didal" —em repetí. Pobra dona, devia pensar que la ignorava, perquè ni podia sostenir una conversa ni, per culpa del malentès, li havia anat a collir el didal.      

     Afortunadament per a nosaltres (la tieta i una servidora), va aparèixer la Carme i l'hi va arreplegar.


Va ser en aquell moment d'impotència, de manca de comunicació, que vaig prendre consciència que el català era, a la fi, una altra manera de parlar en aquell punt geogràfic el qual, tot s’ha de dir, jo no era conscient de quin era. I que potser caldria conèixer ambdós idiomes. 

 

 

 

AGRAÏMENTS

 

                                               AGRAÏMENTS

 

 

 

 

Gràcies pel cel blau, també per quan és gris, i fins i tot, per quan plou.

Gràcies per l’escalfor i per la frescor.

Gràcies pels ulls, amb què puc veure cada capvespre com s’amaga el sol i cada matí la seva lluentor.

Gràcies per l’olor de sal del Mediterrani, de la terra mullada quan plou i del romaní del meu jardí.

 

Gràcies per l’aire, que respiro sense adonar-me’n.

 

                                   ...................

 

Gràcies per tenir a qui estimar i per sentir-me estimada. 

Gràcies per poder mirar els ulls de la gent sense haver d’amagar-me’n.

 

Gràcies perquè les meves mans poden acaronar i els meus llavis poden besar els meus nets. 

Gràcies pel turbulent dia, que no em deixa tenir mals pensaments. 

                               ......................

Gràcies per mostrar els camins sense exigir-me per quin haig de caminar. 

Gràcies per l’enteniment, que encara no m’he begut.

 

Gràcies per la llibertat del pensament, l’única cosa que mai ningú no em prendrà.

Gràcies per la Pau de la meva ànima.

I, sobretot, gràcies per haver-me tornat a despertar. 

 

 

 

Gràcies, vida!

JA ETS MEVA

 

                                                         Ja ets meva

 

 

Sabia que aquell dia t'havia de conèixer.

Quelcom dins meu em deia que tot havia quedat en el passat. Aquell va ser el moment de dir-me: prou! Prou de burxar-me, de maleir-me i de plànyer-me.

Notava que la meva amargura marxava amb el rebuf de tramuntana.

Veia com la remor del mar venia directa a mi.

Allà et vaig trobar, entremig del cel platejat, el vent i la mar regirada que colpejava el moll. En aquell moment em vaig desempallegar de tota la càrrega duta a sobre durant tant de temps.

En veure't, vaig tancar els ulls i vaig respirar fondo fins que als pulmons ja no hi va caber ni un àtom d'oxigen. Després, els vaig buidar mentre m’omplia de la teva essència.

Aleshores em vaig aferrar a tu, Felicitat. Mai et deixaré marxar.