Trobades amb el català-E

                        

                  Trobades amb el català-E

 

  

I va arribar l’hora de cercar una feina. En aquells temps això del currículum no existia; llegies les ofertes laborals al diari o bé algú et deia on mancava gent. Et presentaves al lloc, deies que volies treballar, et feien dues preguntes (quatre eren massa), de vegades et demanaven el certificat de penals (si havies estat a la presó ho tenies magre perquè t’agafessin), i si eres menor d’edat havien de signar els pares. És per aquest motiu que la meva mare venia amb mi a l’hora d’anar a demanar feina. 

     Era una bona època; no existia allò de “ja et trucarem”. El normal era que et diguessin que t’hi presentessis l’endemà.

 

 

Aquell dia anava a demanar el lloc de recepcionista i atenció al client a una de les moltes fàbriques tèxtils de Terrassa.  El xoc va ser ràpid i cruel. No recordo si va ser la primera o la segona pregunta: “¿Hablas catalán?” No, no el parlava encara. Em van dir que volien una persona que pogués parlar amb qualsevol client que entrés per la porta. Per molt que els vaig insistir que l’entenia perfectament, jo no complia amb el perfil. Allà mateix ja em van dir que no, que podria desenvolupar moltes tasques, però que de cara al client em seria difícil trobar-ne. 

 

 

No vaig sortir de l’entrevista decebuda, no; vaig sortir-ne motivada. En posar el peu a la vorera del carrer, em vaig proposar parlar català a tot arreu i que,  allà on entrés, diria bon dia o bona tarda perquè em contestessin en català. Ras i curt.