jueves, 25 de mayo de 2023

On són les meves mitges?

   






                                 On són les meves mitges?

 

 

 

 

Tinc fred a les cames... Ho puc sentir i pensar, però no pas dir.
La noia agradable m'ha vestit; mentre ho feia, em parlava dolçament. Però no m'ha posat mitges, mai me’n posa. Tinc fred a les cames.


On són les meves ulleres de sol? La noia agradable (canvien sovint el personal, i no en memoritzo els noms) m'ha assegut davant la finestra. Fa un bon sol, però no em toca a les cames, i les tinc fredes.
     La claror m'enlluerna i em molesta. On són les meves ulleres de sol?


La noia agradable se m'apropa de tant en tant, m'eixuga el nas i em fa una carícia. Em diu "Que guapa que estàs avui!". Jo no puc dir-li que tinc fred a les cames i que necessito les ulleres de sol.


Al·leluia! Per fi em canviaran el bolquer. A l'hora de dinar voldria anar més a poc a poc, però la noia agradable va de pressa; té molta feina. 

     Avui, però, he tingut sort: m’ha tocat el primer torn i el puré és calent.


La noia agradable em porta altre cop davant la finestra. Ara el sol és ben amunt i no em molesta. Tampoc tinc  fred a les cames. Per sort no m'ha deixat davant la tele com a d'altres companys. L'abraçaria, li faria un petó i li diria: gràcies. 

 


Quan em van trobar estirada a terra van activar el codi Ictus, però era massa tard. L'ambulància xiulava i la família, trasbalsada, no tenia paraules. Els professionals actuaven amb minuciós protocol.


L'ictus em va arravatar tant...!: la llibertat, la mobilitat, la paraula...
     Aquell dia es van quedar moltes coses a casa: les fotos dels éssers estimats, el cosidor, el llibre, la llibreta i el llapis...I les mitges i les ulleres de sol.

 

 

jueves, 11 de mayo de 2023

NEVA!

 






                                                                    


                                                 NEVA!

 

 

 

 

Anit va nevar. Aquest matí, però, el sol és esplèndid i el cel és blau, sense núvols. Els arbres, tots amb les capçades emblanquinades, com si duguessin un casc nivi. A terra també hi ha neu, però la carretera està completament seca; es nota que ja hi han passat alguns cotxes. 

 

Emprenc el camí, el bonic camí, entre el verd i el blanc del bosc, i el blau del cel. 

    De sobte, sobre el vidre davanter del cotxe llisca un floc de neu. Torna a nevar? em pregunto. Observo bé i, sí! No m'ho puc creure: el cel és clar i net,  i no obstant cauen, lentament i rítmicament, petites volves.


Encara trigo una mica a adonar-me del que realment passa. No neva pas. I és que les branques dels arbres no aguanten el pes de l'aigua sòlida i la van deixant anar.


M'aturo a la vora del camí i contemplo extasiada com "neva" un dia a ple sol.

 

 

 

 

domingo, 12 de marzo de 2023

Hem trencat

                               



                                             Hem trencat

 

 

 

 

 

Quan vaig acabar la relació amb l'Anna em vaig prometre a mi mateix que mai més em tornaria a enamorar. No sé com vaig poder aguantar tant. Tot girava al seu voltant. Va arribar un moment en què em sentia com si fos una peça més de la seva embolicada vida. Jo no era jo; jo era una part d'ella.


El pitjor va ser desempallegar-me'n. Quan a la fi vaig arribar a entendre que el meu mal era simplement que no l'estimava, vaig decidir trencar amb la meva parella.
     Com podia ser que no l'estimés? -em deia. No sabria viure sense ella- insistia. I com més li explicava que em sentia ofegat, més s'entestava que no volia trencar.

 

Finalment em vaig omplir de valor, vaig agafar les meves pertinences i vaig marxar de casa. Quan vaig trepitjar el carrer, vaig sentir una doble sensació. D'una banda, la soledat m'entristí. De l'altra, la llibertat m’empentava. No sabia si plorar o riure. En realitat volia plorar, però me n’estava. I això em feia un nus a la gola que em punxava; sentia dolor.

 

Pensava en tots aquells anys, primer de passió i després de bogeria. Pensava en les il·lusions trencades, en què n'havíem fet dels nostres somnis. Ja no en quedava res, només em quedaven les ganes de marxar lluny d'ella, de no tornar a sentir la seva veu cridanera, el seu no continu a totes les meves propostes, i per contra, les seves enrabiades quan era jo qui es negava als seus capricis.


No m'imaginava pas, en aquell moment en què tancava la porta i la deixava tota sola, que encara trigaria temps a acabar la nostra relació.

 

Les trucades, els missatges a través del mòbil o d'amics comuns cada vegada eren més insistents. L'Anna no entenia per què l'havia deixat. Segur que en tenia una altra, em deia contínuament. I jo donant explicacions de tot com un beneit. Que no, que només volia respirar, que m'ofegava al seu costat, que ja no l'estimava. Estava segur que en realitat la meva xicota tampoc m'estimava. Una persona que n'estima una altra no la manipula com si fos un peó d'escacs; una persona que estima, escolta, dona llibertat i alguna vegada assumeix la seva culpa. Però no; segons ella sempre era jo qui ho feia tot malament. Estava convençut que l'Anna necessitava un altre tipus home.


Quan sonava el telèfon tremolava, em sabia greu no agafar-lo, però la veritat és que no la volia escoltar. Sempre igual, sempre plorant i fent-se la víctima.
Quan veia algun amic comú em venien ganes de no saludar-lo. Sabia que al final em diria que no entenia què carai m'havia passat, que l'Anna era una bona noia, i que d'ençà que l'havia deixat ja no era la mateixa. I jo li explicaria que ho sentia, que s'estima o no s'estima, que l'amor ve i marxa. I que jo no era un hipòcrita, que un home que no estima una dona no pot viure al seu costat, ni tan sols per llàstima.


Així vaig estar uns quants mesos fins que em vaig adonar que, d'alguna manera, ella continuava manegant la meva vida, tot i que ja no convivíem. Vaig haver de bloquejar-la al mòbil, i als amics els vaig haver de dir que si volien ser els meus amics no me n'havien de parlar, i que ella tampoc  havia de saber res de mi.

 

Alguns amics van deixar de ser-ho. Em va doldre, però així és la vida, et topes amb gent que penses que són els teus amics i en realitat no ho són; et presenten dones amb qui estàs convençut que envelliràs i moriràs al costat, i tampoc no passa.


Decididament, el contacte zero em va alliberar d'aquella persona que m'oprimia i m'ofegava, metafòricament.

 

 

domingo, 26 de febrero de 2023

Indíbil i Mandoni

                                             




                                               Indíbil i Mandoni 


 

 

Passejant pels carrers de Lleida, davant d'una de les antigues entrades a la ciutat, es pot veure l'estàtua de dos homes joves amb armes de guerra i actitud bèl·lica que miren el riu Segre. És una escultura de bronze a mida real.        

     Representen Indíbil i Mandoni, els cabdills de dos poblats ibers del segle III aC: ilerget i ausetà, respectivament. 

     Tots dos eren aliats dels cartaginesos perquè aquests tenien retingudes, a Cartago (actual Cartagena), les filles d'Indíbil i la dona de Mandoni. Pel que es veu això era costum de l'època per assegurar-se la fidelitat dels pobles conquerits.

 

Els dos homes van lluitar amb els cartaginesos contra els romans, però quan aquests van conquistar Cartago i van alliberar les seves les famílies, els capitosts ibers van canviar de bàndol, creguts que Roma els ajudaria a assolir la independència dels seus pobles. Quan es van adonar que els nous invasors no tenien intenció de retornar-los la llibertat, van tornar a combatre contra la dominació romana. 

     No ho van aconseguir pas, i van morir: Indíbil, en batalla, i Mandoni, executat després d'haver sigut captivat.


El 1886 l'escultor barceloní Medard Sanmartí va fer l'estàtua en guix i la va titular Crit de llibertat. Anys més tard la van fer esculpir en bronze i li van canviar el nom: Indíbil i Mandoni.

 

 

 

domingo, 12 de febrero de 2023

LA MESTRA

     



                                  La mestra

 

 



Ja entren els nens. Ella, a la porta, els rep amb el somriure als llavis i un "bon dia!, hola!". Saluda així un per un els seus alumnes.


A classe sent que li esclata el cap; no haver dormit bé li passa factura. Tot i això, la mestra continua explicant amb veu pausada com han de fer el proper exercici.


Els infants treballen entusiasmats, però ella de bona gana cridaria: "Calleu d'una puta vegada". És clar que això seria la seva mort com a mestra, ho sap del cert. Ans al contrari, dolçament, els demana: "Si us plau, abaixeu una mica la veu". Llavors passa per les taules i, tot acaronant amorosament els cabells dels nens, els va dient que l'exercici està molt bé, però que mirin de no fer tan xivarri. 

 

 

Esporàdicament, com en ràfegues, li ve al cap el seu fill adolescent. Ja no sap què més fer. Ni psicòlegs, ni educadors socials, ni càstigs, ni premis, ni les mil xerrades... Res no canvia la seva actitud.
     Ningú endevina la seva amargor. La mestra, sol·lícita, afectuosa i dolça, explica el tema de diferents maneres per tal que els petits l'entenguin.


Arriba l'última hora de la tarda. Els alumnes, esvalotats, corren a buscar els abrics. La mestra se'ls mira, repassant amb la mirada que ningú se'l deixi; fins i tot ajuda els més desmanyotats a cordar-se'l, no fos que agafessin fred. Els acompanya fins a la porta del carrer i, amb el seu somriure de sempre, els acomiada. Alguns pares se li atansen, preocupats, per preguntar-li com ha passat el dia el seu fill, o bé li demanen consell; no saben què fer per tal que la seva criatura es porti millor a casa. I la dona, amb una punxa al cor, els explica el que bonament i professionalment sap. Ella, aconsellant els altres pares mentre no troba solucions per al seu propi fill; ella, que es desfà per dins, anima els altres; ella, a qui plora l'ànima, té un somriure per a tothom; ella, que voldria morir en aquell mateix instant, anima a tot aquell que és al seu costat.


La mestra és la forta, aparentment. Però cap pare o mare li ha preguntat mai: "I tu com estàs?" 

 

Qui sap res de la seva vida? Qui es preocupa per ella? Tan sols s'espera que acompleixi la seva tasca docent, i ho fa, digna i professionalment perfecta.



 

viernes, 10 de febrero de 2023

LA PEIXATERA

        






                                La peixatera


 

 

 


L'hivern és dur per a una família que no pot engegar massa estona la calefacció. Els carrers són molt freds de bon matí, i ella comença a treballar abans de l'alba. A la feina es passa el dia entre neveres, peix fred, gel i aigua glaçada sota les botes de goma de l'uniforme.


Tot i això, no sap ben bé què és pitjor: si el fred permanent o l'enveja que sent de veure com es gasten els calés els clients.


Per les seves mans passen els productes millors i més frescos: gamba vermella, rap, pop, navalles... A més, quan acaba el dia ha de fer quadrar la caixa, remenant més diners dels que mai no podrà tenir.


Però ella, la peixatera, s'ha de conformar amb el peix que, de tant en tant, la seva cap li diu que es pot endur a casa, el que fa dies que no han venut. És d'agrair.

 

 

jueves, 9 de febrero de 2023

EL METGE

                                            El metge



 

Com cada dia, va a la feina sense esmorzar. Se li regira la panxa encara que només faci un mos. Tan sols ha pres el rutinari glop d'aigua amb la pastilla de la tiroide.


Comença la jornada... Com sempre, el seguit de queixes: m'ofego quan camino, no puc dormir, vomito sovint, tinc febre, no puc fer pipí, etc. També: em fa mal el cap, la panxa, el maluc, l'esquena, la gola...



                                        EL METGE



En deu minuts el metge ha de decidir el diagnòstic; si no el té clar, ha de demanar proves. Però si veu alguna cosa específica ha de fer derivació a l'especialista. El cap li bull a 100 graus, s'ha de concentrar per no badar i no errar. A la seva professió, l'error té unes conseqüències inimaginables.


Durant la jornada s'ha posat  quaranta-tres vegades a la pell del pacient.
Quan un malalt li explica el seu problema d'ansietat, es pregunta durant un segon què passaria si fos a l'inrevés, si ell li expliqués la seva angoixa.
    Però el facultatiu, com un robot insensible, escolta sense poder desviar la mirada trista de la mare cada matí en deixar-la al centre de dia. "No em deixis aquí, fill meu. Vull ser a casa amb tu". Perdona -li contesta l'home-, haig d'anar a treballar, haig de sanar els altres; i la dona no ho entén, ja no recorda què és això de treballar, només vol el seu fill al costat.

El metge intenta ser concís i precís, tot explicant el diagnòstic i el tractament d'una manera planera; vol anar de pressa perquè va escanyat de temps, però no pot córrer perquè el pacient no el segueix. 

 

Soluciona els problemes de salut dels altres mentre no pot solucionar l'Alzheimer de la seva estimada mare, i s'empassa tot sol la seva pròpia angoixa.

 

Al metge li dol veure patir la mare, li dol la malaltia dels seus pacients, i li fa mal la panxa, perquè encara no ha pogut esmorzar. Dolor sobre dolor.